Món Esport
Ricky Rubio torna a somriure a la Penya
  • CA

Ricky Rubio ha tornat a ser feliç jugant a bàsquet. El base del Masnou, que va tornar al Joventut de Badalona aquest passat estiu per tancar la seva carrera, s’ha obert en una entrevista a ‘El Larguero’ de la Cadena SER, on ha confessat que, avui en dia, està sent el moment que més està gaudit del bàsquet: “Sens dubte. Abans anava als partits gairebé amb por. La tensió encara la tinc, però era una pressió que no recomano a ningú. Cada partit era un examen i no en gaudia. Ara els veig amb una altra perspectiva i els números estan sent gairebé millors que altres temporades. Però no és això… És qüestió d’actitud, de divertir-me i ser present al moment“.

Ricky Rubio confessa que torna a ser feliç jugant a bàsquet

El jugador ha volgut explicar com ha sigut el seu retorn al club 16 anys després: “Últimament m’han recordat molt aquesta primera temporada. Són 20 anys i passa ràpidament. Tot ha canviat, però l’essència continua igual. Fins i tot hi ha persones que es mantenen. A Badalona sempre s’ha respirat bàsquet als carrers, des de ben petits. És una ciutat diferent, aquí se sent l’esport d’una altra manera, encara que el futbol domini tant“. Això sí, ha deixat clar que els números que faci sobre la pista no li importen gens i, fins i tot, ho ha criticat: “No he tornat pels números. Al final és una cosa que ja no em preocupa. En el seu moment em vaig obsessionar tant amb ells que em van perjudicar. Pensar tot el temps en xifres va acabar passant-me factura. I ara tinc clar que el bàsquet és un esport col·lectiu i que les sensacions de vegades pesen més que les estadístiques. Aquesta idea de mesurar l’impacte real d’un jugador pels seus números em sembla una cosa obsoleta“.

Tanmateix, el retorn a les pistes no va ser senzill per a Ricky Rubio, tenint en compte que, després de jugar uns mesos al Barça, va decidir prendre’s un any sabàtic abans de tornar a la Penya: “Quan vaig acabar al Barcelona vaig parlar amb el Joventut, però tenia aquelles sensacions que encara no funcionava. Així que a l’agost vaig prendre una decisió molt dura: donar-me un any sencer, passés el que passés. I és molt dur, perquè durant aquest temps, cada dia s’acosta més la retirada, ho noto, però ho lluito per aguantar fins al juny i tenir un any sencer. Al maig vaig deixar que aquesta sensació creixés dins meu i a finals de maig, encara que no estava 100% segur, vaig prendre la decisió“.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa