Per a una persona nascuda el 1994, el mateix any que Diego Armando Maradona va donar positiu per dopatge, és molt complicat explicar la vida d’El Pelusa sense dimensionar-la gràcies al còctel de dades, documentació i vídeos que es pot trobar a la xarxa. Als afeccionats al futbol que, com un servidor, no van tenir la sort de gaudir d’ell i del seu geni en directe ens costa molt entendre per què en certs indrets del món, com a Nàpols o l’Argentina, la seva figura està completament idealitzada i divinitzada. És normal. Hem viscut totes les polèmiques que l’han acompanyat després de posar punt final a la seva carrera i, quan ens han ensenyat les meravelles que feia sobre els terrenys de joc, hem utilitzat el comodí Leo Messi per dir que totes aquestes coses, i d’altres de millors, ja s’han vist aquest segle al Camp Nou.
Totes les notícies que els que vam néixer a la meitat de la dècada dels 90 hem llegit de Maradona són de demandes per paternitat, violència de gènere i assetjament sexual, de problemes de salut derivats dels seus problemes amb l’alcohol i les drogues, de litigis amb els seus exrepresentants, d’una carrera com a entrenador completament allunyada en tots els sentits de la que va tenir com a futbolista i de problemes amb la seva exdona, entre d’altres. De polèmiques, al cap i a la fi. Ens és impossible dissociar un dels millors jugadors de la història del futbol de totes aquestes ombres que l’han acompanyat els últims anys. Hem tingut la mala fortuna de ser contemporanis a un Maradona desdibuixat, fosc, polèmic. Trist. I per molt que intentem admirar-lo i reconèixer la seva trajectòria esportiva, no podem obviar que aquest Maradona, malauradament, també ha existit.
Per acabar-ho d’adobar, la seva tasca a les banquetes de la selecció argentina (2008-2010), l’Al-Wasl (2011-2012), l’Al-Fujairah (2017-2018), el Dorados de Sinaloa (2018-2019) i el Gimnasia y Esgrima de la Plata (2019-2020) ha estat poc exitosa i no ha ajudat a netejar la imatge mental que ens hem construït d’ell. Tot plegat ens ha impedit, al cap i a la fi, formar part dels milions de persones que el consideren un Déu i que són creients d’una religió futbolística meravellosament inexplicable, sense que això vulgui dir que no siguem capaços de considerar-lo, gràcies al que ens hem documentat, en un dels millors futbolistes de tots els temps. Ni de respectar-lo com el jugador únic i especial que va ser. Va reinventar el futbol. Va ser una llegenda, un mite. Perquè, tal com ell mateix va dir a la Bombonera, “la pelota no se mancha”.
Les llums, sobre la gespa
Aquesta va ser la frase del seu discurs de comiat amb què va reconèixer que durant la seva carrera s’havia equivocat i havia pagat pels seus errors, però que, al mateix temps, res no podia tacar el que havia fet sobre la gespa. “He intentat ser feliç jugant i fer feliç a la gent. Crec que ho he aconseguit”, va dir també quan es va retirar l’any 1997. Sense cap mena de dubte, no es va equivocar. Maradona va regalar exhibicions històriques i nits glorioses des del seu debut a la Primera Divisió argentina, el 1976, quan només tenia 16 anys. En la primera pilota que va tocar aquell 20 d’octubre, durant el partit de l’Argentinos Juniors contra el Club Atlético Talleres, va fer una sotana a un rival i va deixar molt clar que era un futbolista especial. Durant les següents cinc temporades va marcar un total de 116 gols en 166 partits, bons registres que el van portar al Boca Juniors. A Buenos Aires va donar continuïtat al seu creixement fins al 1982, quan el Barça va fitxar-lo.
A Barcelona, no obstant això, no va acabar de triomfar tant com s’esperava. No va congeniar amb el president Núñez, va perdre el control fora dels terrenys de joc, va consumir droga per primera vegada tal com ell mateix va confessar públicament i va protagonitzar episodis poc agradables com per exemple la baralla amb diversos jugadors de l’Athletic Club a la final de la Copa del 1984. A més, va tenir problemes derivats dels seus excessos i la famosa entrada d’Andoni Goikoetxea va allunyar-lo força temps de la gespa. En total, va marcar 38 gols, va repartir 24 assistències i va guanyar tres títols –una Copa del Rei, una Copa de la Lliga i una Supercopa d’Espanya– en 58 duels. La directiva del Barça, però, va vendre’l al Nàpols després de dues temporades. A Itàlia no només va tocar el cel, sinó que s’hi va quedar per sempre més. Va marcar una època i va regalar al club italià les dues úniques Lligues que ha aixecat fins a l’actualitat, entre altres títols. El seu llegat al sud d’Itàlia és inesborrable. Després de set anys, va passar pàgina i jugar en clubs com el Sevilla, el Newell’s Old Boys i el Boca Juniors novament, però els seus problemes amb les drogues van marcar el final de la seva vida esportiva.
L’eterna ‘Mano de Dios’
Especialment recordats seran els seus dos gols en els quarts de final de la Copa del Món del 1986 entre l’Argentina i Anglaterra, disputat el 22 de juny a l’estadi Azteca de Ciutat de Mèxic. Al minut 51, Maradona va marcar un gol amb la mà després d’un mal refús del defensa Steve Hodge. La diana es va batejar amb el nom de La mano de Dios. Pocs minuts després, l’estrella va driblar fins a sis rivals i va fer el segon, un gol que per a molts és el millor de la història dels Mundials. Aquell any, l’albiceleste es va proclamar la millor selecció del món. Aquest va ser el punt àlgid d’El Pelusa amb el seu combinat, una trajectòria internacional que va finalitzar en el Mundial dels Estats Units del 1994, amb un positiu per dopatge.
1 
