El mandat de Josep Maria Bartomeu al capdavant del Barça hagués pogut acabar abans d’hora si els seus companys de junta directiva no l’haguessin recolzat. L’estiu del 2016, només un any després d’arrasar a les urnes, de passar per damunt dels seus competidors en la cursa per la presidència, el màxim responsable del club es va sentir ofegat. Atrapat per l’acumulació de feina al Barça, pel dia a dia d’una entitat que gira sense aturador, Bartomeu va sentir un cert abandonament de les seves obligacions personals i professionals. “Veia poc els fills i no podia dedicar les hores necessàries a la seves empreses”, comenta un membre de la junta directiva barcelonista.

La presidència del Barça, a diferència de la resta de clubs del món exceptuant el Reial Madrid, l’Athletic Club i l’Osasuna -que també tenen condició d’associació-, és un càrrec de caràcter honorífic i sense retribució. Un simple títol representatiu. En definitiva, el president del Barça no cobra. Almenys, directament del club. Sí que ho acaba fent a nivell empresarial, si se sap moure i aconsegueix que els nous contactes obtinguts gràcies a la seva posició facilitin el creixement dels seus negocis, com ha succeït històricament.

 

Però en el cas de Bartomeu, la tasca al capdavant del Barça li impedia fixar la mirada en les seves empreses i, el què encara el preocupava més, en la seva família. El club blaugrana és una gran roda que no para de girar, un transatlàntic que no s’atura i, el seu president, durant els darrers quaranta anys, ha vist créixer exponencialment la seva feina de gestió i representació. Reunions amb totes les àrees del club, signatura diària de desenes de documents, assistència a actes, viatges per assistir a esdeveniments oficials i, en els darrers anys, el projecte de l’Espai Barça han fet acumular una gran quantitat d’hores de dedicació a un president que necessitava frenar.

El juliol de l’any passat, és a dir, un any després de guanyar les eleccions, Josep Maria Bartomeu era un home completament desbordat. “Entrava a les nou del matí a les oficines i en sortia a les deu de la nit”, explica un altre dels directius de l’entitat i una persona molt propera a l’empresari barceloní. “No tenia temps per a res, només pel Barça, i això el preocupava molt”, apunta. Així els ho va fer saber als companys de junta. En un sopar al jardí de casa del vicepresident institucional Carles Vilarrubí, Bartomeu va confessar el seu neguit. Necessitava espai, distància, més temps per a la seva família i per als seus negocis i estava disposat a abandonar el càrrec si la situació no feia un gir que el permetés respirar. “Potser en aquell moment sí que va pensar en deixar-ho. Se’l veia massa preocupat”, explica la mateixa veu.

 

Va ser en aquell sopar on la junta directiva del Barça va decidir fer un pas enrere, tot i l’oposició d’algun dels seus vicepresidents, més abraçat a la causa barcelonista. “Havíem d’aconseguir que el dia a dia del club el duguessin una sèrie d’alts executius i que els directius ens dediquéssim més a tasques representatives”, argumenta un vicepresident. Aquella decisió es va convertir, pocs mesos després, en una realitat. La reestructuració del Barça va començar amb el nomenament d’Òscar Grau com a nou director general executiu (CEO), la formació d’una mena de comissió delegada encapçalada pel president Bartomeu i completada pels cinc vicepresidents i Grau -que es reuneixen un cop a la setmana- i la cessió d’una bona part de poder a la plantilla dels executius, dividits en tretze àrees de treball i coordinats pel CEO.

 

Aquesta frenada en els màxims representants del club, però, no els ha distanciat de l’entitat. O això diuen els mateixos protagonistes. “Estem igual o més implicats que abans. Ara tenim més capacitat pel desenvolupament d’idees i per prendre decisions, però a l’hora d’executar-les hem decidit delegar-ho”, conclou el mateix vicepresident. A dia d’avui, Josep Maria Bartomeu se sent alliberat. Disposa de més temps per a la seva vida privada i empresarial i ja no considera la presidència del Barça una llosa tan feixuga. Bartomeu pot respirar tranquil.



Nou comentari