‘Take the ball, pass the ball’: un homenatge total al millor Barça de la història
Cartell de 'Take the ball, pass the ball'
Cartell de ‘Take the ball, pass the ball’ | Zoom Sport

Aquest divendres al vespre, alguns aficionats al Setè Art van notar una estranya invasió de samarretes del Barça en un espai que, per a ells, és sagrat. Els més cinèfils, acostumats a la tranquil·litat del ritual religiós que implica anar a gaudir de les últimes estrenes, van veure’s sorpresos per un públic que fugia del que s’acostumen a trobar. Zoom Sport va decidir portar una altra creença, en forma de documental, a 22 cinemes repartits entre diferents punts de Catalunya, Espanya i Europa: el Barça de Guardiola. La confluència entre ambdues doctrines va ser temporal i, després de l’únic passi de Take the ball, pass the ball, aquestes van poder retornar a la seva zona de confort com si res no hagués passat.

 

El Barça de Guardiola era art. Les actuacions dels futbolistes blaugrana entre els anys 2008 i 2012 s’acostumaven a comparar amb les dels millors actors. Anar al Camp Nou era anar al teatre. Anar al Camp Nou era pagar una entrada per presenciar una de les millors obres de música clàssica de la història interpretada per un col·lectiu de músics escrupolosament harmonitzats i sincronitzats gràcies a l’excel·lència del seu director. Molts astres es van alienar i van construir un equip que, més enllà d’eterns debats sobre la seva supremacia, sempre serà recordat. No pels seus resultats, que també, sinó per la forma amb què va arribar a la glòria. Take the ball, pass the ball potser no destaca per haver estat un èxit a les taquilles, però sí que podrà presumir d’haver deixat bocabadat tothom en pràcticament dues hores. Com feia el Barça de Guardiola partit rere partit. No hi podia haver millor homenatge.

 

La gran victòria del documental és que aconsegueix que siguin els protagonistes els encarregats de narrar la trajectòria del tècnic català des d’un punt de partida que, segurament, va ser el moment àlgid de la bonica història: la final de Wembley del 2011. El gran triomf de la producció audiovisual és que transforma una constel·lació d’estrelles que va guanyar 14 títols en quatre anys en simples aficionats del futbol. Iniesta, Xavi, Messi, Busquets, Valdés, Gudjohnsen, Abidal… Ells, com la resta del món, també van quedar meravellats pel geni de Santpedor. Les seves profundes i sinceres reflexions al respecte ho evidencien. Sobretot les d’Henry, que va arribar al Barça com a futbolista contrastat i va haver d’aprendre un idioma futbolístic completament diferent del que havia estudiat durant tota la seva vida. Només algú com Guardiola o Cruyff (que, com no podria ser d’una altra forma, té un capítol dedicat al seu llegat) podrien haver aconseguit que una estrella mundial acceptés ser tractat de la mateixa forma que un juvenil de la Masia. Aquest, segurament, és un dels secrets que permet entendre el que es va aconseguir.

 

Recordar, repetir i reelaborar. A partit d’aquell 3-1 al Manchester United que va empetitir qualsevol altre equip de futbol de la història recent, Take the ball, pass the ball desgrana els quatre anys de Guardiola al Barça a partir de moments. Al final, la vida és això, una suma de moments, i aquell equip no es podria entendre sense el 2-6 al Bernabéu (pel resultat i pel fet que va ser el primer partit de Messi com a fals nou), el gol d’Iniesta a Stamford Bridge o la maneta a Mourinho en el primer Clàssic del portuguès, però tampoc sense la derrota a Numància en el debut a la Lliga o la primera final perduda, contra el Reial Madrid i a la Copa del Rei. Entre molts d’altres. Les espectaculars imatges de tots aquests partits van fer posar la pell de gallina a més d’un afeccionat blaugrana i fins i tot alguns van reconèixer haver exterioritzat la seva emoció amb alguna llàgrima. El film també pot presumir d’haver fet emocionar. Com ho va fer el Barça de Guardiola.

 

Aquest tipus de pel·lícules té el gran perill de caure en l’elogi extrem i, en aquest aspecte, Zoom Sport no ho pot evitar. Certament, la naturalesa del tema ho feia molt complicat. Tot i això, el documental també dona veu a persones que van tenir diferències amb Guardiola, com Samuel Eto’o, Dani Alves o Txigrinski, reconeix alguns errors de l’entrenador català, com per exemple el fet d’haver allargat “innecessàriament” la seva etapa i analitza aspectes no tan agradables com la seva mala relació amb la junta directiva de Sandro Rosell, evidenciada amb l’anunci del seu substitut (Tito Vilanova) en la roda de premsa de comiat. Això, però, no deixa l’espectador amb mal sabor de boca, ja que el film finalitza amb declaracions del mateix protagonista. La majoria dels aficionats van elogiar la producció audiovisual. “És molt dur adonar-te’n que, amb 24 anys, ja has viscut la millor època del teu equip”, va assegurar un d’ells. No hi ha millor forma de resumir Take the ball, pass the ball. No hi ha millor forma d’homenatjar el Barça de Guardiola.



Nou comentari