Món Esport
Roger Vinton: “El poder sempre ha volgut estar dins el Barça”

“Roger Vinton és un home com cal”. Així es defineix el propi personatge que s’empara darrere el pseudònim d’aquest influent tuitaire. Acaba de publicar el llibre La gran teranyina (Periscopi, 2017), una obra que intenta fer públiques les connexions familiars i empresarials dels homes i dones de poder a Catalunya. En aquesta entrevista, El Món accepta el seu joc i, sota unes ulleres de sol, amb un whisky i una llibreta plena d’apunts inintel·ligibles, ens admet que “ara ja sabeu qui sóc, però el més important és el missatge, no l’emissor”.

 

Pregunta obligada. Per què decideix construir-se un perfil anònim a la xarxa per denunciar i explicar tots aquests tentacles?

El perfil ara ha fet cinc anys, entre el març i l’abril de 2012, de manera que és bastant previ al llibre. Neix en un moment en el qual jo tenia necessitat personal d’explicar coses. Tinc una forma peculiar de mirar la realitat i les notícies que m’arriben, i no m’agrada com se li explica a la gent tot el que passa, a través dels grans mitjans. Sobretot denuncio la manipulació dels mèdia, una situació que no m’agrada i que em fa explicar que tot allò que arriba no és ben bé d’aquella manera en com s’ha fet públic. I començo a fer escrits al blog. D’això en fa cinc anys. Ni molt menys tots els posts van sobre el poder i famílies, hi ha molts altres temes que exposo. Aleshores els escrits comencen a arrelar, hi ha cada vegada més seguidors, hi ha el perfil de Twitter que neix amb la idea de publicitar el blog, i finalment sí que explico la realitat del poder de Catalunya. I aquests darrers són els que agraden més, i són l’embrió del que acabarà sent el llibre. També parlo del Barça, de grans empreses catalanes i estatals, etcètera. Hi ha un ventall molt ampli. I jo només vull donar la meva versió i criticar que la simplificació dels mitjans provoca que el que expliquen ja no és del tot veritat. Cal recordar que hi ha dades i fets que amb els anys s’han demostrat que eren mentida, tot i que es van publicar i explicar, i la gent s’ho ha cregut. Els grans mitjans, el poder, l’Estat enganya, i potser d’aquí uns anys es descobreix que el que estan explicant avui també és mentida. Per tant, cal estar alerta i contrastar si té sentit tot el que se’ns diu, escoltar versions alternatives, perquè ens intenten colar gols cada minut.

 

Així, la seva tasca és desmentir les informacions periodístiques dels grans mitjans.

Sí, en la mesura que arriben a més gent, aquests mitjans també són els que especulen més amb la informació. Un mitjà petit té més possibilitats de ser honest que un mitjà gran, que sap que genera conseqüències sobre l’actitud i el comportament de molta gent.

 

Què ve abans, la informació que vostè té, o la necessitat d’explicar coses?

Cal pensar que, el que jo defenso, és que tampoc cal tenir informació reservada ni tenir grans secrets. Senzillament analitzo amb perspectiva crítica una informació que ja és pública. Tan sols cal ajuntar les peces. No pot ser que un mitjà digui “avui blanc” i que demà digui “avui negre”, i que tu et creguis les dues versions. Cal aplicar sentit comú a les informacions que arriben, ordenar-les, allunyar-te una mica i mirar-ho tot amb perspectiva. La gran lluita meva és fer entendre que no cal esperar les desclassificacions de la CIA, amb tot el que ja és públic i aplicant-hi sentit comú ja n’hi ha prou per veure la veritat. Així, el que ve primer és una filosofia que la gent s’ha d’acostumar a ser escèptica amb la informació rebuda.

Un cop té el perfil de Twitter i el blog ja té més influència, li arriba més informació? O ja ho tenia tot acumulat des d’un inici?

És cert que quan apareix el blog i té més repercussió m’arriben més coses i fils des d’on estirar. Però tampoc m’obsessiona això. El que vull és que cali aquesta filosofia crítica. El 90% de la informació ja és pública i només s’ha d’anar a buscar. El cop d’Estat del 23-F de 1981 n’és un exemple. Hi ha hagut una versió oficial però també hi ha exespies militars, amb rang de coronel que van viure l’intent de cop d’Estat des de dins, i que avui dia fan conferències arreu del món i expliquen la veritat del que va passar. Però no veig que els mitjans publiquin això en portada, perquè aquests exespies expliquen versions que no tenen res a veure amb les dades oficials que s’han donat. I ells ho van viure des de dins eh! La informació hi és, però s’ha de buscar i fer-la pública. La gent ha de saber que si no està atenta li colaran gols.

 

Ha rebut pressions?

Fins ara ningú no m’ha dit res en aquest sentit, no. Algun comentari i insult sí, però res més. Com que tot el que dic està documentat i puc demostrar-ho, tampoc tindria sentit que vinguessin a dir-me res. Per exemple, dades molt concretes de salaris de grans empreses s’han de fer públiques per llei. Però estan molt ben amagades. No ho posen en un lloc evident de la web, potser està en informes de 100 pàgines que ningú no es mirarà. Però jo sé on està i busco la dada. És a dir, publiquen la dada, no l’amaguen, però saben que per la majoria de la gent és una barrera. El que jo faig va bastant per aquí, en resum.

 

Així, vostè no sap si l’estan buscant o no

A veure… sé que en algunes entitats determinades es parla de mi i es pregunten qui sóc o especulen sobre la meva identitat. I no els agrada el que faig, és evident. Però directament no s’han dirigit a mi.

 

El Barça en seria un exemple?

Sí, n’és un exemple.

 

I es pensen que és algú diferent?

Han sortit molts noms associats a mi, i en el cas del Barça també em relacionen amb una persona en concret. Jo he publicat diversos escrits sobre el club previs a les últimes eleccions. Però és que realment… jo no desvelo grans secrets, tan sols he posat en ordre les diverses decisions errònies d’aquesta junta directiva que, des del meu punt de vista de ciutadà i soci, no està complint les expectatives del que se n’espera. Em limito a allistar les decisions on entenc que han mentit o on no han actuat de manera correcta. I el sol fet de posar-ho en ordre i relacionar-ho ja ha aixecat molta polseguera. És per això que no els agrada. Però vaja, l’actitud correcta hauria de ser fer les coses ben fetes, en comptes de buscar els crítics, no?

 

‘La gran teranyina’ (Periscopi, 2017), el llibre de Roger Vinton sobre els secrets del poder a Catalunya | Jordi Borràs

 

El poder dels mitjans

 

D’altra banda, vostè posa molt el focus damunt dels lobbys periodístics. És una de les seves grans crítiques.

Sí, perquè per a mi el periodisme és el gran executor de tota una sèrie de voluntats d’uns altres. El poder ha de fer arribar les seves versions al ciutadà, i el mitjà són els periodistes. Cadascú té la seva escala de valors eh, però per mi la dignitat està per sobre la nòmina. Ja sé que no tothom pensa així, i que mai serà un corrent majoritari, i per això molta gent explica coses que sap que no són certes, i que està induint la gent a un error, però ho fa per mantenir la feina. Per mi és immoral, però hi ha gent que ho fa. Si jo demà publico que la temporada 2016-2017 el Manchester United i el Martinenc han gastat 200 milions d’euros en fitxatges no estic dient cap mentida des del punt de vista matemàtic. La suma de les incorporacions dels dos equips suma 200 milions d’euros. Però estic introduint una dada irrellevant, la del Martinenc (zero milions) per induir a error. És un exemple barroer, però és una mostra que no cal mentir per induir la gent a que pensi certes coses. Això és el que em molesta del periodisme.

 

Així, el periodisme no fa de quart poder?

No, és clar, perquè al final els mitjans són empreses. Explicar la veritat no és una prioritat, és un negoci i té els seus interessos. Cadascú defensa el seu petit territori, els seus ingressos i la seva finca particular.

 

Posem noms concrets. Vostè parla molt del Grup Godó.

Sí, és un grup amb molta influència en la societat catalana. Té dues capçaleres periodístiques importants (La Vanguardia i Mundo Deportivo), un canal de televisió (8TV) i una ràdio generalista (Rac1), mitjans que deixen una petjada a la gent. Cal veure si la informació que transmeten té un biaix o no, i jo crec que sí que el té. I per això ho explico.

 

El Barça com a actor

 

Passem al Barça, un altre dels grans poders fàctics d’aquesta Catalunya enteranyinada.

Jo no ho definiria com un poder fàctic, sinó com un lloc on al poder li agrada ser-hi. El poder sempre ha volgut ser dins el Barça, des de fa moltes dècades. No des de la fundació, però sí que uns anys després ja comença a ser un lloc atractiu. El Barça és una plataforma important i el poder vol sentir-s’hi representat. Primer, per una qüestió de projecció personal i, després, per evitar que el club se surti de control i que l’agafi gent que pugui fer coses que vagin contra el poder.

 

L’últim president abans de Bartomeu era Sandro Rosell, un home plenament vinculat amb aquesta gran teranyina. Rosell va ser president per aquests grans tentacles?

Si segueixes la seva carrera i analitzes com va arribar a ser president no li trobes gaire secret. Ell ve d’una família influent i aconsegueix que els mitjans el venguin com el candidat oficial. Els altres eren outsiders i el que s’havia de votar era ell. És un home que pertany a aquestes famílies que surten al llibre. Ell volia ser president, li feia il·lusió i creia que s’havia estat injust en la seva primera etapa a la junta, i va posar tot el seu arsenal a lluitar per ser-ho. Ho va tenir fàcil. Era una peça del poder, no dic res forassenyat. Un peó més d’aquestes famílies.

 

Després de Núñez i Gaspart arriba Laporta. Com va poder ser president, sense formar part d’aquestes grans famílies?

Jo sé que hi ha la idea que els socis es van equivocar i van votar, per primer cop, un home bo, amb idees. Però té la seva explicació. Perquè arribi Laporta ha de venir un Gaspart abans, amb tres anys insuportables que aconsegueixen que el més ‘tribunaire’ tingui ganes d’incendiar l’estadi. La massa social estava en una situació límit i Bassat no era la resposta, era poca cosa, massa centrista. La gent tenia ganes de guerra i se li va presentar aquesta gent moderna. Per primer cop a la història, el soci va desitjar un canvi total que Bassat no representava, perquè era establishment i la gent necessitava canya. La clau del triomf de Laporta és Gaspart. I ho van fer molt bé, van agafar un club enfonsat econòmicament, esportiva i institucional i en tres anys el van fer campió d’Europa. Això no s’ho hagués cregut ningú.

 

En aquell moment el soci no n’estava pendent, però Laporta també anava acompanyat d’establishment, amb Rosell, Monés…

Ingla, també!

 

Ara, Bartomeu potser no és establishment, però està envoltat d’establishment, amb Vilarrubí, Bordas, Pont, Elías, Tomàs Carulla, Rousaud. I fins no fa gaire, Faus i Cierco.

És això. Pensa que, a tu perquè t’agrada molt el Barça i hi ets a sobre, però no ets el soci mig. El soci mira TV3 i llegeix Mundo Deportivo, amb un missatge molt diferent. La imatge que es fa molta gent que té dret a vot és absolutament diferent de la que tens tu. Ells pensen que Laporta era un paio eixelebrat que es ruixava amb xampany, que es baixava els pantalons als aeroports i que, a més, va deixar el club endeutat. Aquestes tres idees es forma tota una cosmologia dels gestors del Barça. Sort que han arribat aquests, que són assenyats i en saben de números, i han posat ordre. Ells volien vendre aquesta imatge i gràcies als seus mitjans l’han venuda. I és una imatge que està molt lluny de la realitat, però si la majoria se la creu, en certa manera acaba essent veritat.

 

Roger Vinton, entrevistat per El Món: “Si revelo el meu nom em limitaré inconscientment” | Jordi Borràs

 

Fem futbolficció. Què passaria si es descobrís que a la junta del Barça actual hi ha un membre de la Fundación Francisco Franco?

Depèn de qui ho descobrís i depèn de si arribés a ser portada d’algun mitjà. Si no fos portada, no ho sabria ningú i, per tant, seria com si no existís. A inicis de febrer hi va haver un judici important amb la junta del Barça per un tema delicat i no se’n va assabentar ningú perquè cap mitjà ho va dir. Pregunta als teus deep throat. Gent de la junta implicada i no ha sortit enlloc. Ara, si un altre aparca en doble fila se n’assabenta tothom. Així es creen les imatges i la opinió de la gent, maximitzant coses petites i ocultant les grans.

 

Al llibre parla de Carles Tusquets, extresorer del Barça en època Gaspart. Un home amb grans tentacles, però amb una passant desapercebut al Barça. Per què va ser tresorer?

És una home fonamental en les finances de Barcelona. Quan va ser tresorer del Barça era molt jove. No sé quines van ser les seves motivacions personals, però va entrar a la junta per fer de tresorer. I és un home que és a tot arreu, forma part de tots els lobbys, és al Cercle d’Economia, té un banc venut a un grup italià, molts negocis financers. Carles Tusquets Trias de Bes. Té pedigrí per tot arreu.

 

Per què el soci del Barça no recorda, o no va saber mai, que Fèlix Millet va ser directiu del club?

Només es parla d’ell pel Cas Palau. Si en un moment, passat, haguessis hagut de triar un home de Barcelona, potser Millet era el perfil ideal, el què representava la burgesia, juntament amb Leopoldo Rodés. Tothom el volia per tenir-lo com a cara visible. Va ser vicepresident de la Fundació del Barça, president d’Agrupació Mútua i va tenir la tira de càrrecs. Però ningú vol sortir esquitxat i tothom evita que se’l vinculi amb ell. Ningú recorda que va ser directiu del Barça i va gestionar la Fundació. Aquí diuen que hi ha periodisme d’investigació i només es va al BOE a copiar un Reial Decret. Hi ha moltíssimes coses on ficar-hi el nas, però tothom té molta por, suposo.

 

És aquesta por la que l’ha incitat a crear un compte de Twitter i un blog anònim?

Pensa que quan el personatge comença és més una qüestió de llibertat personal que de por. Comença de zero. Jo no pensava que cinc anys després faria un llibre. És més una qüestió mental de poder dir exactament el que penso. Si poso el meu nom em limitaré inconscientment. Per tant, poso un altre nom i em puc deixar anar. Després, tot ha crescut i els motius per seguir essent anònim també. Per una banda, jo vull insistir en el tema de treure el focus de l’autor per posar-lo sobre el treball. En aquest país de trinxeres, tothom creu cegament en el què diuen els seus i nega el què diuen els altres. Comencem a valorar el què s’escriu, independentment de l’autor. Un dels objectius era aquest, treure el focus de l’autor. No té cap transcendència.

 

Deu ser dels pocs autors de llibre que no pretén fer el tour de presentacions, ni de mitjans.

És cert que pot arribar a menys gent, però estic fent l’esforç perquè s’entengui que allò que importa és la feina feta. En el fons, hi ha molt component d’ego en els llibres. Jo no tinc cap interès que surti la meva cara per tot arreu. Al final, de què serveix, per lligar més a les discoteques? És una qüestió d’ego. Jo atenc a tothom, a qui m’envia correus i missatges, i el següent pas ja seria un tema d’ego. No m’interessa. He fet una feina que m’ha costat molt, amb la qual he patit, i crec que he tret un producte útil perquè pugui ser una guia de consulta per a la gent. Com que una de les coses innegociables era l’índex onomàstic, servirà com a guia. Era una de les vocacions, que serveixi de brúixola per moure’s en aquesta selva. Al final, l’autor és irrellevant. En la gent que se centra en el meu anonimat, el què hi ha és una curiositat mal sana que no pas un interès real de saber qui és. No tinc cap interès com a persona, no sóc ningú especial ni important. Un ciutadà normal.

 

Hi haurà una segona part? Un altre llibre Roger Vinton explicant més històries de vincles polítics o esportius? Per exemple, del Barça?

No està previst, però hi ha tanta cosa a fer en aquest país. No sé com la gent no té idees, hi ha un camp immens. Del Barça hi ha una cosa que està pendent de fer, que si no la fa ningú ja m’hi posaré, que és la història política del Barça. Veure el Barça, des que neix, quins poders l’han controlat, d’on venia la gent que manava. Tens inicialment una sèrie de personatges estrangers comerciants, tipus Gamper, després venen els del tèxtil, després se l’apropia la dictadura, entra la gran etapa del tèxtil amb l’entrada del pare de Montal i acaba amb la trencada del porró de Núñez. Tot això crec que pot ser una feina acollonant i súper interessant de fer. Els temes no te’ls acabes.



Nou comentari

Comparteix