Quan el Barça demanava l’amnistia de presos polítics

L'abril del 1930, coincidint amb la fi de la 'dictablanda' de Primo de Rivera, el club va demanar l'indult dels empresonats per delictes polítics o socials

L'equip del Barça, el novembre del 1929.

L’equip del Barça, el novembre del 1929. | FCB

L’empresonament dels presidents de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, ha mobilitzat -de nou- la societat catalana. El poble de Catalunya i, fins i tot, partits polítics poc avesats a defensar moviments i líders de l’independentisme, s’han mostrat indignats amb la decisió de la jutgessa Carmen Lamela d’enviar a la presó de Soto del Real dues personalitats de la societat civil per motius estrictament polítics. Entre aquestes reaccions, també s’hi comptabilitza la del Barça, el club esportiu sempre disposat a donar la cara per Catalunya, per les seves institucions, per la llengua i la cultura, per personatges públics del país i per la seva població.

Aquest dimecres, coincidint amb el partit de Lliga de Campions davant l’Olympiacos grec, el club català desplegarà una lona gegant a la graderia lateral del Camp Nou amb un lema concret: “DRE. Diàleg, respecte i esport”. 48 hores després de les detencions de Sánchez i Cuixart, l’estadi barcelonista tornarà a ser l’escenari d’una manifestació política, com ho ha estat en els darrers anys contra la UEFA per la prohibició d’exhibir banderes estelades i com ho ha vingut essent al llarg de la seva història, amb diverses reivindicacions nacionalistes i actes en favor de la identitat catalana.

 

El posicionament del club envers el dret a decidir és transparent i meridià. “Fidel al seu compromís històric amb la defensa del país, de la democràcia, de la llibertat d’expressió i del dret a decidir”, deia un dels darrers comunicats emesos per l’entitat blaugrana. En aquesta ocasió, tot i convidar a la llotja el vicepresident de l’ANC i el secretari general d’Òmnium, el Barça no ha explicitat públicament el seu suport a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. En el comunicat enviat aquest dimarts, el club insisteix en la necessitat d’obrir un procés de diàleg per solucionar el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, deixant notori, això sí, “des del màxim respecte a la voluntat majoritària de la ciutadania catalana per decidir el seu futur”.

Històricament, el Barça ha tingut gestos polítics de gran transcendència. Sense anar més enllà, i en comparació amb l’empresonament de Sánchez i Cuixart per motius ideològics, el club barcelonista va adherir-se, l’any 1930, a la petició d’amnistia per als presos del Complot del Garraf del 1925, una estratègia fallida dissenyada per assassinar el rei Alfons XIII en la seva visita a Barcelona del dia 26 de maig i que va acabar amb la detenció dels membres de l’organització Bandera Negra.

 

En ple canvi polític -coincidint amb la fi de la dictablanda– de Miguel Primo de Rivera, amb el general Dámaso Berenguer ocupant el càrrec de president del govern espanyol, el Barça, de la mà del seu president Tomàs Rosés, va demanar, a través d’un telegrama dirigit al general, la llibertat dels empresonats per delictes polítics i socials. Segons registra l’acta de junta directiva del 3 d’abril del 1930, a la qual ha pogut accedir El Món, el club blaugrana agraeix la llibertat dels implicats en el Complot del Garraf, però insta el govern de l’Estat a alliberar la resta de presos: “Elevar al Gobierno un telegrama de gracias por la concesión del indulto a los inculpados del Garraf, y en esta ocasión insistir en la necesidad de ver ampliada la amnistía que se proyecta a todos los delitos de orden político y social.”

 

El Barça prenia partit i donava la cara per als ciutadans empresonats per motius polítics. Després d’encaixar l’entitat blaugrana a tota una sèrie d’organitzacions catalanistes, el 1908, de l’adhesió a la campanya per l’Estatut de Catalunya del 1918 i de la xiulada a la Marxa Reial del 1925 que va comportar el tancament del club durant sis mesos i l’exili de Hans Gamper, el FC Barcelona confirmava el seu compromís amb la democràcia.

Nou comentari