Paños, Tajonar, Font, Van der Gragt, León, Pérez, Marta, Leila, Pereira, Losada, Gemma, Mariona, Patri, Hamraoui, Andonova, Andressa Alves, Alexia, Aitana, Duggan, Bárbara, Oshoala, Martens, Candela i Pina. Apuntin-se bé aquests 24 noms, ja que són els d’unes esportistes llegendàries, heroïnes i eternes. Són les integrants del primer equip femení del Barça que ha disputat una final de la Women’s Champions League. Són històriques.
Seré franc. El text que llegiran a continuació està escrit abans de saber el resultat del partit decisiu de la Lliga de Campions femenina. Abans de jugar-se, fins i tot. Aquestes frases estan articulades abans de saber si el Barça ha evitat el que semblava inevitable i ha batut el totpoderós Olympique de Lió o, d’altra banda, les blaugrana no han pogut girar l’esquena a la realitat i han acabat sucumbint davant el gegant francès. Això es deu al fet que, en el futbol, totes les anàlisis estan tacades, ineludiblement, per la dictadura dels resultats. Darrerament, sembla que guanyar ho justifica gairebé tot i perdre no pot convalidar pràcticament res. I històries com la que ha viscut l’equip femení blaugrana mereixen ser tractades amb molta més profunditat.
Aquest dissabte, el Barça ha col·locat una de les pedres més importants de la construcció que el club va començar ara ja fa uns anys. L’aposta ferma dels culers pel futbol femení ha donat allò que tothom busca i necessita per confiar en un projecte (com assegurava en el paràgraf anterior): un extraordinari resultat en forma de final de la Champions. És clar que l’atzar dels sortejos i el del futbol en les mateixes eliminatòries ha jugat el seu paper, però la realitat és que les noies de Lluís Cortés han competit a Europa. No se’ls pot retreure res i, evidentment, s’ha d’elogiar absolutament tot el que han fet fins al dia d’avui. Té tot el mèrit del món.
El camí del Barça ha travessat un episodi d’allò més dolç. Budapest ha estat preciós. Inigualable, segurament, L’afició blaugrana ha viscut una setmana única que no oblidaran mai. Però, un cop acabada l’aturada, ara toca seguir caminant. Com el mateix club assegurava en el vídeo promocional del partit contra el Lió, aquesta final ha de ser el principi de molts viatges igual d’inoblidables i bonics. Aquesta final ha de ser el fonament bàsic de tots els èxits futurs del club. Perquè sí, no en tinguin cap dubte, aquests arribaran. Aquesta final ha de ser aquell partit que, amb llàgrimes als ulls, recordem d’aquí a molts anys, no tant pel resultat en si mateix sinó pel que va significar per la secció en tots els partits que el van prosseguir.
El futbol femení segueix trencant tots els murs que se li presenten al davant i el Barça, que ha de ser fidel al Més que un club del qual presumeix, està obligat a acompanyar-lo en aquest moment històric. Per això, la final d’aquest dissabte no ha de ser considerada una final. Ha de ser un principi. Un inici a una nova etapa del projecte que segueixi tenint com a denominador comú l’aposta incondicional pel futbol practicat per dones.
