El Parlament de Catalunya acaba de clausurar una legislatura marcada per la pancarta que, durant molts dies des del balcó del Palau de la Generalitat, va parlar en nom de la majoria de ciutadans d’aquest país, clamant llibertat per als presos i exiliats polítics catalans. La pancarta defineix perfectament aquest període, que comença amb l’aplicació del 155 i la decapitació de l’autogovern català i acaba amb quinze demòcrates camí del seu quart any a la presó o a l’exili forçat, quasi tres mil víctimes de la repressió judicial i un altre president de la Generalitat eliminat, precisament per no despenjar-la. És una pancarta que parla de venjança, de dolor i de frustració.
Salvant totes les distàncies, que en són moltes, aquests dies hem vist una altra pancarta que també té la virtut de dir moltes coses, definir una situació, assenyalar un camí i parlar en nom de molts milers de persones, en aquest cas, barcelonistes. Es tracta de la lona que la precandidatura de Joan Laporta a la presidència del FC Barcelona va penjar a Madrid, cobrint la façana d’un edifici situat a pocs metres de l’estadi Santiago Bernabéu, amb el lema «Ganas de volver a veros». És difícil suggerir tantes coses en una sola impressió, però aquesta ho aconsegueix.
Als culers els recorda l’etapa més brillant de la història del Barça, per palmarès, però sobretot per l’orgull i autoestima que va ser capaç de generar, durant la primera presidència de Laporta. Els recorda el futbol que feia l’equip, la filosofia de joc innegociable, el protagonisme de la Masia, la identitat, el mètode que va conduir a un èxit memorable. Els recorda l’autoritat d’aquell Barça i la seva falta de complexos. I també els recorda que tot allò ha anat desapareixent de mica en mica durant els mandats posteriors (Rosell-Bartomeu), per acció i per omissió, fins a arribar a la vergonya de Lisboa aquest estiu passat. Els recorda l’optimisme que es respirava llavors i la sorra que es mastega ara; la seguretat de llavors i la desorientació i falta de lideratge d’ara. És una pancarta per als acòlits, però també per als crítics, perquè tots enyoren aquell Barça de Laporta, passejant la seva jerarquia futbolística davant un Madrid desencaixat.
Com a programa no és molt elaborat, ni ho busca, ni ho necessita; perquè el missatge al soci del Barça és explícit, contundent, rellevant i viral. I té la virtut de posar la resta d’aspirants a roda, inclòs el més candidat dels precandidats, Víctor Font, que va sentir la necessitat de respondre immediatament per no quedar en fora de joc, quan la realitat és que la presència de Laporta a la cursa electoral ha desactivat l’exclusiva de la seva candidatura sobre la figura icònica de Xavi Hernández. No obstant això queda temps per debatre sobre model esportiu, sobre la propietat del club, sobre la nòmina esportiva, sobre l’Espai Barça, sobre eixugar el deute, sobre el final de l’era Messi i l’era post-Messi i sobre la credibilitat d’uns i altres.
