Després del partit davant el Màlaga, la figura i el nom de Paco Alcácer s’ha desgastat entre l’afició i l’entorn blaugrana. El davanter de Torrent no va aportar les virtuts que se li presumeixen i no va complir amb tot allò que li demana Luis Enrique i que el mateix entrenador va explicar en roda de premsa justament el dia anterior al partit: “Amb pilota han de generar espais, rebre de cara i associar-se amb els altres companys. Sense pilota, els demano que fixin als centrals i que ajudin a arrossegar defenses. Si després fan gols, encara millor.”
Alcácer no va jugar un pitjor partit que Rafinha o Denis Suárez, pràcticament inexistents en la circulació de pilota i en la creació d’espais a través de les passades, però les mirades es van centrar en el davanter des del primer minut, des que es va saber que disputaria els noranta minuts per la baixa obligada de Luis Suárez, un ‘9’ inigualable a Europa a dia d’avui i absolutament imprescindible per al Barça. Paco va substituïr l’uruguaià però, evidentment, no en va poder complir les mateixes funcions. Són futbolistes diferents: Suárez té la capacitat de caure a bandes per generar espais al centre, disposa d’una força extraordinària per arrossegar defenses i, una condició important, s’entén de fàbula amb Messi i Neymar. Alcácer és una alternativa pensada per a partits on l’equip necessita un davanter pur, un rematador estàtic, un home que aprofiti les poques oportunitats per desequilibrar un resultat.
Però fins que el partit no doni senyals de canvi tàctic, Alcácer ha d’aportar altres característiques al joc, allò que, precisament, demanava Luis Enrique abans del Barça-Màlaga. El gol, com deia el tècnic, ja arribarà. És el que menys preocupa l’asturià i el que no se li pot demanar, encara que sigui el que més deu capficar el ’17’ blaugrana. Un davanter centre viu del gol i el necessita com l’aire que respira, però ara mateix no és el botó que desactivarà la seva invisibilitat sobre la gespa.
Suárez va trigar sis partits en fer el primer gol amb la samarreta del Barça, al camp de l’Apoel de Nicòsia, però la diferència amb Alcácer és que, en els cinc partits anteriors, l’uruguaià ja va aportar quatre assistències als seus companys, incluïnt-hi un gol de Neymar al Bernabéu. Tot i que la pilota no li entrava, Luis Suárez no es va rendir, no va abaixar els braços i va seguir lluitant per facilitar la feina als seus companys i per ajudar l’equip a tirar els partits endavant.
Amb això, Alcácer encara ha de canviar de plantejament. Al de Torrent, un error l’ensorra i li fa perdre el nord. Es capfica, deixa d’intervenir en la creació col•lectiva del joc i es va desconnectant del partit fins a desaparèixer. Davant el Màlaga, Paco Alcácer va realitzar 13 passades i va ser el futbolista dels onze titulars que menys va participar amb la pilota. Suárez, en canvi, realitza actualment una mitjana de 23 passades per partit.
Gran diferència en els primers 300 minuts
Els primers 300 minuts amb la samarreta blaugrana de Luis Suárez i Paco Alcácer han estat totalment oposats en l’aspecte de participació. Agafant com a exemple les passades dels dos davanters, queda clar que la funció de l’uruguaià en els primers partits va ser clau per ajudar l’equip. En els quatre partits inicials (300 minuts), Suárez va realitzar un total de 128 passades, per les 46 d’Alcácer en el global dels vuit partits disputats fins avui, que sumen 326 minuts disputats. En 69 minuts davant el Reial Madrid, el dia del seu debut, Luis Suárez va realitzar 33 passades; amb el Celta (90′), 43 passades; amb l’Ajax (90′), 37 passades i davant l’Almeria (45′), 15. Pel que fa Alcácer, les seves millors participacions han estat l’Alabès (65′), on va fer 12 passades, i el Màlaga, aquest dissabte passat on, en 90 minuts, en va aconseguir 13. En els altres sis partits (una mitjana de 28 minuts), l’ex del València no ha superat les 4 passades per enfrontament.
Un aspecte essencial, pero, és la continuïtat en el joc. Suárez va disputar una mitjana de 73 minuts en els seus primers quatre partits amb la samarreta del Barça (dos partits sencers), la tardor del 2014, mentre que Alcácer n’ha disputat una mitjana de 40 en vuit partits (només un de sencer). La continuïtat permet al jugador disposar de més opcions per demostrar les seves qualitats i el fet que el tècnic demostri la intenció de fer-lo créixer fa guanyar confiança al futbolista. La confiança genera seguretat i la seguretat acaba produïnt bons percentatges de participació i precisió. Un fet a tenir en compte.
