Oriol Querol, director de ‘Matchday’: “Sense Piqué, res no hauria estat possible”

L'encarregat de dirigir la sèrie que revela interioritats del vestidor blaugrana atén 'El Món' i es mostra satisfet d'haver explicat “una història d'èxits i de decepcions”

L’hermetisme del futbol d’elit i la tendència generalitzada a divinitzar els jugadors ha provocat que bona part dels afeccionats hagi oblidat que els futbolistes són persones; individus amb una professió exageradament ben remunerada i una repercussió mediàtica abismal, sí, però no per això menys humans; personatges amb uns valors i unes bones conductes a transmetre, evidentment, però no per això diferents de la resta de mortals. També els del Barça, immersos en una bombolla que mai, ni quan pengen les botes, poden abandonar completament per molt que ho desitgin. Saber exterioritzar ostensiblement aquesta realitat és el gran èxit de Matchday, la sèrie de Rakuten TV que revela interioritats del club blaugrana. Oriol Querol, l’encarregat de dirigir la primera –i de moment única– temporada del documental i l’actual director general de Kosmos Studios, empresa de Gerard Piqué, es mostra, en una entrevista a El Món, satisfet d’haver ofert una imatge representativa del vestidor del Barça per dins. I d’haver explicat “una història de personatges, èxits i decepcions”. Perquè a vegades, com a Anfield, la vida també es trenca.

Matchday és una producció que, en un primer moment, podia semblar impossible de pensar i imaginar, ja que mai no s’havien entrat càmeres al vestidor del Barça. Com i on neix el projecte?

Neix a tres llocs a la vegada. En primer lloc, a Producciones del Barrio, la productora on treballava. Una tarda d’estiu del 2018, quan estava a punt d’estrenar-se l’All or Nothing del Manchester City, el Jordi Évole i jo vam pensar que teníem ganes d’explorar aquest gènere. Ens venia de gust fer alguna cosa semblant, però de diferent forma, i vam decidir que havíem de ser ambiciosos. Posats a provar, vam intentar abordar l’objectiu més complicat de tots. Després d’aquella trobada, el Jordi va viatjar al Vaticà per tenir els primers contactes amb el Papa, a qui acabaria entrevistant set o vuit mesos després. Allà va coincidir amb Josep Maria Bartomeu i, després d’una conversa distesa, va saber que hi havia una certa predisposició per part del club. El club és el segon lloc on neix Matchday: en aquell moment s’estava començant a crear Barça Studios, la productora de continguts audiovisuals pròpia de l’entitat blaugrana. Per últim, Gerard Piqué coneixia el gènere, ens coneixia a nosaltres i tenia la idea d’acabar fent, a través de Kosmos, una cosa semblant al que li vam proposar. El projecte va néixer perquè les tres peces –club, jugadors i productora– van encaixar. La proposta va arribar en el moment i el lloc adequats, Matchday requeria una alineació d’astres que es va produir. Alguns dels culpables encara al·lucinem amb tot plegat.

Quan van rebre el vistiplau per dur a terme el projecte, què tenien clar que havien de fer per diferenciar-se de tots els continguts sobre clubs esportius que s’havien realitzat en aquell moment?

Ens agradaven moltes coses dels productes que ja s’havien fet. L’All or Nothing, per exemple, té coses bones i coses dolentes. És molt esportiva. Nosaltres teníem clar que havíem de fer allò en què creiem que som bons: explicar històries de personatges. Volíem fer una sèrie de personatges, de les històries d’unes persones que tenen uns reptes col·lectius, però també individuals. Cadascú té objectius i obstacles i a nosaltres ens interessaven totes les històries personals. L’oportunitat de tenir Gerard Piqué a la producció oferia la possibilitat de fer una cosa molt diferent del que s’havia fet fins llavors: no només expliquem l’inside del club, sinó també les vides privades dels jugadors. Crec que aquesta és la principal aportació del format que proposem. Piqué ens va obrir les portes de les cases dels integrants de la plantilla del Barça. Si vols explicar la vida d’un personatge, l’has de conèixer més enllà del futbol.

L’hermetisme del futbol d’elit ha provocat que sovint oblidem que els jugadors són persones. Recordar aquesta realitat era l’objectiu principal de Matchday?

L’objectiu era trobar el relat de cadascú i explicar històries allunyades del futbol. Tots són futbolistes d’elit i tenen força coses en comú, però tothom té les seves individualitats. Un entrenador de futbol que té la vocació de la fotografia, un central francès que acaba d’arribar d’un poble de França molt rural, un jugador de la casa que pateix una lesió de llarga durada… Més que recordar que són persones i que tenen sentiments, que aquesta és una etapa molt inicial, volíem trobar un relat més enllà del purament tècnic i relacionat amb el futbol, que ja es pot consultar a la resta de mitjans de comunicació.

Oriol Querol, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Oriol Querol, durant l’entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs

S’imaginava que podia explicar tantes històries i amb tanta profunditat?

D’entrada no ens imaginàvem que es pogués fer la sèrie, així que imagina’t. Fins que el projecte no estava molt avançat no ens crèiem el que estàvem fent. Va ser una alineació d’astres que molt probablement només es produirà una vegada a la vida. Que comptis amb un jugador a dins del vestidor com Piqué que tingui la capacitat d’entendre la nostra proposta i convèncer els seus companys, que el club entengui que audiovisualment és una oportunitat per ell i que nosaltres plantegem la possibilitat; es va ajuntar tot. El punt inicial ja és poc imaginable, per dir-ho d’alguna forma. A partir d’aquest punt, però, la resta és feina nostra, tant pel que fa al fet de proposar als jugadors accions concretes que ens ajudin a retratar el que pretenem mostrar com el d’aprofitar les coses que passen. Nosaltres no podem controlar el relat de la temporada. A principi de curs vam planificar molts escenaris: si el Barça guanyava la Champions, si perdia la Lliga… Però això no ens va servir absolutament de res. El futbol és el que acaba marcant l’argument de la temporada. El relat final acaba sent el d’un grup de persones que aconsegueix una cosa molt complicada com és guanyar la Lliga, però que té uns dies en el mes de maig en què tota la feina de bona part de la temporada se’n va a les escombraries. Matchday és una combinació de les dues coses: les idees que teníem en relació amb el que volíem explicar en el context d’un transcurs esportiu que no podíem controlar i que és indiscutiblement transcendental. Hi ha moments molt importants, com la desfeta d’Anfield, que no es podien no explicar. I tot plegat s’ha d’endreçar en vuit capítols amb un argument determinat.

Tenint en compte que és pràcticament impossible planificar el que passarà, per què van apostar per un format tan rígid de vuit capítols centrats en un partit concret i una història personal determinada? Hi ha duels que poden preveure’s intranscendents però, en funció de com vagin, acabar sent necessaris per explicar una temporada.

Ens vam complicar molt la vida amb dues decisions que vam prendre en els primers mesos del projecte. La primera és aquesta. En comptes d’explicar tota una temporada i dividir-la en vuit capítols, vam apostar per narrar un curs a través de vuit moments clau, aquells en els quals es decideix tot. Aquest plantejament, del qual n’estic molt orgullós, t’obliga a fer desplaçaments a llocs molt difícils de treballar com Anglaterra o Madrid, encara que també és cert que al final es tradueix en un contingut original i creat per nosaltres. L’altra decisió important que ens va complicar la vida va ser la no-intervenció. A diferència d’altres sèries sobre clubs esportius, en què es fan preguntes als jugadors per trobar respostes, nosaltres vam acordar no intervenir, sinó provocar situacions com per exemple un dinar a casa de Luis Suárez i, a partir d’allà, retirar-nos i observar. Com a molt en algun moment vam treure algun tema per generar una conversa, però res més. Això permet crear un producte molt més cinematogràfic, però també et dificulta molt la feina, ja que hem d’aconseguir que els jugadors entenguin que no hi som i que, quan ho facin, generin contingut interessant. Quan surt bé, aconsegueixes formar part de l’escena i el resultat és molt bo.

Com s’aconsegueix que, malgrat la presència de càmeres, els millors jugadors del món siguin espontanis en uns escenaris tan privats i íntims?

Vam aconseguir relativament de pressa els dos objectius que ens vam plantejar al principi. En primer lloc, que Juan Cobo, el càmera, es convertís en invisible i que els jugadors no el miressin i fessin com si no hi fos. Això és molt valuós perquè podíem veure el que realment es vivia al vestuari i no una versió esbiaixada o actuada. Quan els protagonistes estaven tristos o enfadats, ho van mostrar malgrat que el Joan fos allà. El segon repte era que les converses se sentissin bé. Un dels problemes que tenen aquests formats és que la qualitat sonora és fluixa i no et permet estar tres o quatre minuts sense moure’t del vestidor. Gràcies a una tasca d’investigació nostra i de gestió amb el club vam dissenyar un sistema per microfonar la zona i poder sentir perfectament tot el que s’hi deia. En línies generals, penso que hem assolit la missió de mostrar a la gent com és el vestidor del Barça per dins. Hi ha prou minuts de contingut perquè tothom sàpiga quin jugador seu a cada lloc, com es dirigeix Valverde als seus futbolistes, què posa a la pissarra…

Oriol Querol, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Oriol Querol, durant l’entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs

El vuitè capítol estava reservat per a la final de la Champions al Wanda Metropolitano?

Un dels molts records que tinc del rodatge de la sèrie és, precisament, després del partit d’anada entre el Barça i el Liverpool al Camp Nou. Teníem diverses unitats al Camp Nou, una espècie de campament base, i quan l’estàvem recollint vam començar a pensar, tenint en compte el 3-0, en la final de la Champions. Ens quedava Liverpool i, per sort, vam decidir que el cobriríem com a un gran partit i no com a un tràmit. Vam pensar que, encara que el Barça es classifiqués sense problemes, Anfield ens permetria fer un homenatge al futbol i aportar imatges interessants al capítol de les semifinals, que finalment vam haver de dividir perquè l’equip va passar del cel a l’infern i eren dues històries completament diferents. Vam desplaçar quatre unitats, va acabar sent el dia més important de l’any i, per mi, ens va permetre fer el millor capítol de la sèrie. Segons el meu parer, la derrota a la final de la Copa del Rei no es pot deslligar de la desfeta a Anfield. És la mateixa història, la d’un grup de persones que ha invertit molts esforços a arribar a un lloc però que ho espatlla tot en 18 dies. A més, volíem transmetre que com a mínim a Sevilla ho van intentar. El Barça va perdre contra el València, però va fer el que el capità Messi va demanar al descans del partit. Ho va intentar malgrat que la cosa no acabés bé. Però el futbol i la vida són així, no tot surt com es vol.

Què fa que aquest capítol sigui el millor de Matchday?

És paradoxal que el que jo considero que és el millor capítol de la sèrie sigui el que menys històries personals té, que al mateix temps és el que fa especial la sèrie. Vam decidir que no assenyalaríem ningú, ja que poséssim a qui poséssim l’hauríem deixat en evidència. D’altra banda, quan vam tornar a la redacció vam tenir clar que havíem d’intentar traslladar el que havíem viscut allà: un infern del qual no es podia sortir viu i, al mateix temps, una meravella del futbol. Hi ha tretze o catorze minuts que expliquen l’ambient que es vivia al camp del Liverpool abans del partit. Tal com vam transmetre el que va passar, considero que el setè capítol té l’inside més potent de tots. L’he vist moltes vegades, però quan el veig el cor encara em va a cent. Per la música, per com està muntat, pels silencis… Només té dues frases de John Malkovich, el narrador per situar l’espectador; la resta és tu sol contra Liverpool. A més, el capítol compta amb Shakira i els monjos de Montserrat, que aporten coses diferents però ajuden a entendre la dimensió del que va passar. Fins aquell moment només havíem explicat sis històries d’èxit, mentre que la d’Anfield és un relat de derrota, de fracàs. L’últim aspecte que sigui especial és que tots els jugadors de la plantilla a qui els ho vam demanar van passar pel nostre plató per reflexionar respecte al que havia passat mentre ningú sabia el que estaven pensant. El tancament és molt rodó. Tot plegat té molt de valor.

Com es va guanyar la confiança del vestidor per aconseguir que els jugadors parlin en un moment tan complicat per a ells?

Recordo que, abans de la final de la Copa del Rei, Leo Messi va ser l’encarregat de comparèixer en roda de premsa per primer cop en molts anys. Hi havia moltíssima expectació i nosaltres volíem explicar com el capità donava la cara davant del món i la resta de futbolistes ho feia davant nostre, a la sèrie. Jo tinc la sensació que a força jugadors els va anar bé passar per les nostres entrevistes després d’Anfield. Alguns van venir poc després de la derrota contra el Liverpool i es van buidar. Potser ho necessitaven perquè tenien un nus a dins que feia dies que no treien. I a nosaltres, evidentment, també ens va anar molt bé. Algunes reaccions i reflexions d’aquell capítol són molt interessants i permeten entendre el que va suposar i conèixer la condició efímera de l’èxit. Cal tenir en compte que aquell partit és un dels moments més importants de la història recent del Barça. En clau negativa, però ho és. Va ser molt fort el que va passar.

Oriol Querol, durant l'entrevista amb 'El Món' | Jordi Borràs

Oriol Querol, durant l’entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs

Ha dit més d’una vegada que Gerard Piqué ha estat clau en la realització del projecte. Més enllà d’obrir-los les portes del vestidor i facilitar-los-hi l’accés, quina ha estat la seva aportació?

El més impactant de Piqué és que, a diferència del que pugui semblar, ha fet un seguiment constant amb un contacte permanent. Ha estat a prop durant tot el procés i ha fet, bàsicament, d’enllaç amb la plantilla. No hauríem pogut tombar totes les portes que hem tombat del millor vestidor del món sense la figura de Piqué, una persona amb una visió increïble. En tot moment va estar al costat del projecte, no només ens va obrir portes sense saber per què. Ens ha permès l’entrada a llocs importants i necessaris, ha traslladat propostes a la plantilla, ha tingut un rol actiu en tot el procés de producció. Un dia va muntar una espècie de sala de visionament a la Ciutat Esportiva perquè poguéssim ensenyar a tota la plantilla el que estàvem fent. Malgrat que vam mostrar poca cosa, els jugadors van aplaudir i després, a l’entrenament, alguns van dir-li que volien participar més. Ha dinamitzat el projecte i ha desbloquejat les pantalles necessàries en tot moment. Ha fet molt més que donar-nos accés al vestidor i posteriorment oblidar-se’n. Sense ell, res no hauria estat possible.

Entenc que Valverde és l’altra persona que ha possibilitat la realització d’un contingut d’aquestes característiques i dimensions.

Sí, efectivament. Té un perfil completament diferent del de Piqué i una concepció del futbol que no inclou el vessant econòmic d’aquest esport. No hi estava en contra, però estava fent la seva feina i li xocava el fet de tenir càmeres enregistrant-lo. El vam convèncer, però, i hem acabat aconseguint imatges molt potents del vestidor i un capítol dedicat a la seva passió per la fotografia.

Aquell capítol és especialment rellevant perquè no només parla d’ell sinó també de Coutinho, les dues figures més criticades de la temporada passada al Camp Nou. És molt humà.

La història de Coutinho és la d’un personatge que té un repte i que no l’aconsegueix. I això, amb una producció feta amb els jugadors i amb el club, no és senzill. És la història de l’esport, que de vegades es guanya –com ho fa Piqué a Manchester, Messi contra el Liverpool en l’anada del Camp Nou…–, però d’altres es perd. També hi ha futbolistes que no se’n surten. La prova d’això és que ni ell ni Valverde continuen al Barça. Ens enorgulleix haver pogut explicar decepcions, les coses que no han anat tan bé. Perquè no sempre va tot bé.

Més informació

Nou comentari