Alfredo di Stéfano va dir en una ocasió que “les finals no es disputen, es guanyen”. Certament, els llibres d’història tendeixen a destacar, amb certa lògica, els vencedors de cada competició. El subcampió, per tant, queda exclòs ben sovint del record i només se’l menciona quan es fa memòria de què va passar en cada final. Els seguidors del Barça menors de 20 anys s’han acostumat a un nou context on el conjunt blaugrana ha estat dominador de bona part de les competicions que ha disputat. 10 de les últimes 15 Lligues o sis de les últimes onze Copes del Rei ho certifiquen.
Però en el futbol, com en l’esport i en la vida, en cada final hi ha un vençut. Els derrotats també formen part de la història, ja que sense ells no hi hauria vencedors. I el Barça, que intenta revifar una de les èpoques més glorioses de la seva història, també sap el que és perdre. Si l’eliminació a Anfield va fer reviure algunes de les desfetes més doloroses de la història de la Copa d’Europa, la derrota al Benito Villamarín porta al record les anteriors deu finals de Copa del Rei perdudes pel Barça. Dues d’aquestes -tres comptant la d’enguany-, durant l’era Messi.
El conjunt blaugrana va començar el segle XX guanyant les tres primeres finals de la Copa del Rei que va disputar. El 1919, però, va caure per primer cop en el darrer partit d’aquesta competició. Va ser contra l’Arenas de Getxo basc, el campió regional de Biscaia. A l’Estadi del Paseo Martínez Campos, on jugava el Racing Club de Madrid, el Barça va caure per 5-2 en una final més disputada del que assenyala el marcador final, ja que el conjunt blaugrana va arribar a capgirar l’1-0 inicial gràcies a Viñals i Lakatos. A falta de deu minuts pel final, de fet, el Barça anava guanyant 1-2. Però Sesúmaga, heroi d’aquella final, va enviar el partit a la pròrroga amb el 2-2. Era el seu segon gol. I no seria l’últim, ja que al temps extra va anotar el tercer. Peña i Ibaibarriaga van arrodonir la festa dels bascos.
La derrota no va debilitar el Barça, que va tornar a guanyar Copes. En va sumar cinc més, de fet, fins que va tornar a perdre una final. Va ser el 1932 a Chamartín, novament a Madrid. En una final amb duel anglès a les banquetes (Frederick Pentland a la de l’Athletic i Jack Greenwell a la del Barça), els bascos es van imposar (1-0) gràcies a un solitari gol d’Agustín Sauto ‘Bata’ a la segona meitat. Quatre anys després, el Barça va tornar a la final de la Copa, però aquest cop va ser el Madrid qui el va privar del títol (2-1) a Mestalla. En l’últim partit de Ricardo Zamora (que vestia la samarreta blanca), i a un mes de la sublevació militar falangista que va donar inici a la Guerra Civil, el Madrid va imposar-se gràcies a les dianes d’Eugenio i Lecue. Escolà va escurçar distàncies i va estar molt a prop d’empatar la final i enviar-la a una nova pròrroga, però Zamora va realitzar una aturada sensacional que va evitar-ho.
Maradona i Suárez també van perdre finals de Copa
Caldria esperar dues dècades perquè el Barça tornés a caure en una final copera. El 1954 va passar, contra un València (3-0) que va assetjar un Barça incapaç de trobar resposta al Nuevo Chamartín. Fuertes va avançar ben aviat als valencianistes, que van rematar la final gràcies a dos gols en dos minuts poc abans de l’hora de joc, obra de Badenes i novament Fuertes. El Barça dels Luis Suárez, César Rodríguez, Estanislao Basora o Eduardo Manchón també sap què és perdre una final. Va ser l’única final copera, això si, que el Barça no va guanyar en quatre dècades. Entremig, el conjunt blaugrana va ser capaç de sumar nou títols de Copa. El 1974, va ser el Madrid qui va tornar a fer tocar de peus a terra un Barça que va encaixar la golejada més dolorosa que ha patit mai en una final copera: 4-0 al Vicente Calderón. Santillana, al minut 5, Rubiñán, Aguilar i Pirri, a la segona part, van doblegar el Barça de Rinus Michels, Sadurní, Rifé, Asensi o Rexach, que va guanyar la Lliga, però es va quedar a les portes del triplet.
La cinquena desfeta del Barça va arribar deu anys més tard, el 1984, contra l’Athletic al Santiago Bernabéu. El Barça de Menotti comptava a les seves files amb jugadors com Urruti, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor Muñoz, Bernd Schuster, Lobo Carrasco o un tal Diego Armando Maradona, però va sucumbir contra l’Athletic de Clemente, que en va tenir prou amb un matiner gol d’Endika. Aquella final, però, va estar marcada per la tensió i la violència. Schuster va arribar a llançar a la grada un objecte que havien llençat prèviament sobre la gespa. L’alemany i Maradona havien dirigit acusacions i retrets als bascos a la prèvia del partit -Maradona havia estat lesionat greument per Goikoetxea mesos enrere-, i un cop va acabar la final, les plantilles es van enfrontar en una gran baralla. Aquella final és recordada com “la Batalla del Bernabéu”.
Dos anys després (1986), i ja sense Maradona a les seves files, el Barça va tornar a perdre una final de la Copa del Rei. Va ser contra el Saragossa, al Vicente Calderón, on una falta de Sosa desviada per Àngel Alonso va decantar la final pels aragonesos (1-0). També per la mínima (1-0), va caure el Barça deu anys després contra l’Atlètic de Madrid a la Romareda. Es van capgirar el rival i l’escenari de la darrera final perduda, però el signe i el resultat final van ser el mateix. El Barça dels Guardiola, Bakero, Hagi, Figo o Amor vivia els últims mesos amb Johan Cruyff a la banqueta, però no va poder en una disputada final contra un Atlètic que va endur-se el títol a la pròrroga, on va marcar Pantic.
Més recents són les últimes tres finals perdudes, dues de les quals contra l’etern rival. El 2011, contra el Madrid de José Mourinho. També a la pròrroga, el Barça va perdre per culpa d’un solitari gol de Cristiano Ronaldo de cap. Tres anys més tard, ara amb Carlo Ancelotti a la banqueta blanca, els madridistes van tornar a ser els botxins del conjunt blaugrana. Novament a Mestalla, el Madrid va guanyar en una final que es recordarà sempre per la cursa de Bale des de pràcticament el mig del camp que Bartra no va saber frenar, i que va acabar amb un xut sec i fort que va superar Pinto. Aquest dissabte, el Barça ha sumat l’onzena final de Copa perduda, allargant el malefici dels equips que sumen quatre títols consecutius en aquesta competició.
