Després d’un debut dubitatiu contra el Granada i un ensurt “dels grossos” a Eivissa, el Barça de Quique Setién ja coneix la derrota. El conjunt blaugrana ha ensopegat en la seva visita a Mestalla, on no perdia des del 2008, en un partit que ha evidenciat, més enllà dels tres punts que s’han escapat i que faran líder en solitari de la Lliga el Madrid si aquest diumenge assalta el Valladolid, que ha de millorar moltes coses si pretén competir entre els millors i per tots els títols aquesta temporada. Un doblet de Maxi Gómez a la segona meitat ha permès al València traslladar al marcador la seva superioritat del seu equip sobre la gespa (2-0).
Els miracles de Ter Stegen
Per molt que el discurs que ha mantingut Quique Setién des que va succeir Valverde il·lusioni el barcelonisme, és pràcticament impossible que el Barça pugui refer el camí cap al joc de posició amb pocs dies o setmanes. Feia molts anys que, des dels despatxos fins a la banqueta, s’hi estava allunyant i, és clar, un procés com el de la recuperació de l’estil demana temps i paciència. Els blaugrana tenen bones intencions, però a l’hora de posar-les a la pràctica no les aconsegueixen exterioritzar tant com els agradaria. I el tercer partit del càntabre a la banqueta culer, a Mestalla, ha tornat a evidenciar que encara té molta feina a fer perquè la seva proposta pugui recollir els fruits de tot el que s’està coent, entrenament rere entrenament, a la Ciutat Esportiva Joan Gamper.
En la primera meitat de l’enfrontament contra un València sense jugadors importants com Dani Parejo o Rodrigo Moreno –ha sortit a la represa–, el Barça ha tingut la pilota, però ha experimentat els problemes de profunditat que l’acompanyen des del primer dia de la nova etapa. Setién no ha trobat la fluidesa que necessita l’equip que dirigeix ni amb un mig del camp inicial format per Busquets, Arthur i De Jong. Messi ha estat molt espès, com Griezmann i Ansu Fati, els seus acompanyants en atac, i les pujades constants de Jordi Alba no han tingut conseqüències a l’àrea rival. Jaume Domènech, titular en el lloc de Cillessen (lesionat), no ha hagut de fer cap intervenció en els 45 minuts inicials, ja que els únics intents catalans han marxat desviats. Ben al contrari de Ter Stegen, que ha estat obligat a divinitzar-se per evitar que Mestalla celebrés un gol abans del descans.
L’alemany ha tornat a recordar a tothom que és el millor porter del món. Ha aturat un penal a Maxi Gómez després d’una falta de juvenil de Piqué a Gayá a dins de l’àrea quan només s’havien jugat deu minuts, ha fet una doble aturada a la mitja hora per frustrar els intents del mateix Gómez i de Gameiro i ha estat impecable en la resta d’accions, també les relacionades amb la sortida de pilota des del darrere. Poden haver canviat moltes coses, però Ter Stegen no negocia la seva fiabilitat. És una assegurança. I, de moment, continua sent l’encarregat de permetre als afeccionats blaugrana agrair, abans de la segona meitat d’un compromís a domicili, el marcador tenint en compte el que estava passant sobre el terreny de joc.
Sense capacitat de reacció
El Barça ha sortit molt millor a la represa, amb una execució molt més afinada de la partitura de Setién, i no ha necessitat ni un minut per crear més perill que en tota la primera part, però ha hagut de lamentar un rebot a la seva àrea i veure com el València trobava, sense merèixer-ho, el premi del gol, obra de Maxi Gómez, que no havia trobat fins llavors. El futbol és molt capritxós. La diana ha dibuixat un escenari que, les coses com siguin, feia justícia amb tot el que havia passat; i que encara ha obligat més el conjunt blaugrana a fer lluir la seva millor versió. L’entrada d’Arturo Vidal per un Arthur que físicament encara necessita molt de rodatge ha donat pas als que, segurament i més enllà de com ha acabat tot plegat, han estat els millors minuts des que Josep Maria Bartomeu va decidir canviar d’entrenador.
El problema ha estat que quan ha arribat la profunditat ha desaparegut l’encert i la precisió. El Barça ha fet un pas endavant i, al ritme de Messi, ha tingut força ocasions per igualar el marcador, però en els metres finals, els decisius, no ha estat gens inspirat. Els de Setién han perdonat el seu rival i, és clar, ho han acabat pagant quan, en una d’aquelles transicions després de pèrdua que defineixen el València, Maxi Gómez ha fet el segon. Quedava un quart d’hora per al final del partit, però el cop anímic ha estat molt important i la reacció visitant ha brillat per la seva absència mentre Mestalla, per la seva banda, ha tingut temps de celebrar un gol més, encara que Gil Manzano l’ha anul·lat per una falta prèvia sobre Sergio Busquets força rigorosa. Les entrades de Rakitic i Collado no han tingut transcendència i el nou Barça ha recordat, no només pel joc sinó també pel resultat, que avui no ha somrigut, que té molta feina a fer.
