Hi va haver una època en què el Barça guanyava els partits i els títols des del mig del camp i no, com en els darrers anys, des de l’efectivitat a les àrees. Cada vegada queden més llunyans, però per molts dies que passin ningú –protagonistes, rivals i afeccionats– no oblidarà aquells temps en els quals al Camp Nou el físic era el de menys, perquè no eren els futbolistes els que havien de córrer per marejar els contrincants, sinó que la que es movia frenèticament era la pilota, amiga inseparable de jugadors com Xavi i Iniesta que, per molt únics que fossin, van acabar sucumbint al pas del temps com la resta de mortals.
Tot relleu generacional costa de gestionar sense que es notin les absències, sobretot si aquestes són tan importants com les del de Terrassa o el de Fuentealbilla. Que li diguin, si no, al Reial Madrid i Cristiano Ronaldo. En aquests casos, en els grans clubs europeus el marge de maniobra és mínim, ja que els anys de transició són difícils d’acceptar, i cada decisió compta. No hi ha temps a perdre. Més d’una temporada després que el català i el manxec deixessin orfe Sergio Busquets, el de Badia s’ha vist acompanyat de tot un conjunt de futbolistes entre els quals hi ha tots els perfils possibles, des de la delicadesa i el virtuosisme de De Jong fins a la lluita i el caràcter d’Arturo Vidal, passant per mitges tintes més properes al primer, com Arthur, o al segon, com Rakitic.
Després de dues temporades en què el mig del camp havia tingut una importància relativa, Ernesto Valverde va decidir que el seu projecte 3.0 al Camp Nou havia de centrar-se més que mai en aquesta demarcació. Evitar desfetes com la d’Anfield o l’Olímpic de Roma implicava tornar a construir un equip consistent en totes les seves línies, també la del mig del camp. El tècnic extremeny va confeccionar una plantilla curta que pogués donar oportunitats als joves de la Masia com Ansu Fati, Carles Pérez o Ronald Araujo, però a la zona central del terreny de joc no hi havia lloc per a provatures ni promeses. Volia realitats. Carles Aleñá i Riqui Puig, com a conseqüència, ja van saber llavors, com el pas del temps els ha acabat demostrant –han jugat 45 i 0 minuts, respectivament–, que serien els principals perjudicats de la sobrepoblació i tindrien poques opcions de jugar amb el primer equip blaugrana. Com a mínim, el segon està podent foguejar-se al filial.
Després de dos mesos de competició molt intensos, els números demostren que Erneso Valverde té ganes de tenir la pilota. El mig del camp que més ha utilitzat ha estat el format per Sergio Busquets, De Jong i Arthur, els tres efectius que més continuïtat han tingut si excloem de l’equació Sergi Roberto, que també ha tingut minuts al lateral dret. El de Reus, Arturo Vidal i Rakitic han estat recursos per donar descans o revolucionar aquells partits, com el de l’Inter, que demanaven a l’entrenador del Barça recuperar aquell desordre que l’havia caracteritzat en els seus primers cursos. Caldrà veure com evoluciona la participació de tots aquests futbolistes amb el transcurs de les jornades, però la realitat és que, com a mínim sobre el paper i tenint en compte la fredor estadística, el Barça vol tornar a ser referent en el joc de posició.
| JUGADOR | EDAT | PJ | PT | MINUTS |
| Frenkie de Jong | 22 | 10 | 7 | 807 |
| Sergi Roberto* | 27 | 9 | 8 | 727 |
| Sergio Busquets | 31 | 8 | 7 | 563 |
| Arthur Melo | 23 | 7 | 6 | 533 |
| Arturo Vidal | 32 | 6 | 1 | 179 |
| Ivan Rakitic | 31 | 6 | 1 | 188 |
| Carles Aleñá | 21 | 1 | 1 | 45 |
*Ha alternat la posició d’interior amb la de lateral
Evidentment, amb els jugadors no n’hi haurà prou per tornar a aquella majestuosa etapa. Només faltaria. Com no podria ser d’una altra forma, la idea de joc, la filosofia futbolística i, sobretot, la fidelitat respecte a ambdues són innegociables si es pretenen rememorar aquells temps. I la paciència. És impossible recuperar amb pocs dies una essència la pèrdua de la qual ha necessitat anys de gestació. Sigui com sigui, Ernesto Valverde té a les seves mans la possibilitat de decidir entre intentar eternitzar el model o convertir-se en un entrenador més que ha passat pel Camp Nou, més enllà dels títols que acabi conduint a les seves vitrines. La decisió és seva.
