El èxits actuals del FC Barcelona no es poden explicar sense retrocedir en el temps més de cinquanta anys. Concretament, i sense saber-ho, el Barça es va beneficiar indirectament de la contractació de Rinus Michels com a nou tècnic de l’Ajax, l’estiu del 1965. Fundat el 1900, en aquella època l’equip holandès només disposava de deu lligues i tres copes nacionals, una xifra de títols ínfima en comparació als trofeus assolits en els següents cinquanta anys de vida de l’entitat ajacied. Amb la incorporació de Michels, que ja havia jugat al club entre 1946 i 1958, l’Ajax va patir una transformació històrica que el va dur a convertir-se en l’equip més admirat i respectat del futbol europeu, amb la consecució de tres Copes d’Europa consecutives (1970, 1971 i 1972) i la implantació d’un model de joc únic i innovador: el futbol total.

Definit com ‘pressing football’ pel matex Michels, el seu mètode consistia en una pressió asfixiant al rival durant els noranta minuts -independentment del resultat- i per mantenir llargues possessions de pilota en camp contrari, sempre buscant la porteria contrària i defensant-se dels perills en base a dominar l’esfèrica i a protegir-la. L’Ajax no havia guanyat mai, anteriorment, un títol europeu, un fet que amb l’arribada de l’anomenat Míster Mármol (sobrenom adquirit a can Barça anys més tard) va acabar essent una realitat. Michels va significar una onada d’aire fresc en un equip ensorrat, immers en un camí que hagués pogut acabar amb el descens a la segona divisió, sense títols durant cinc anys, i amb un inici ple d’esperança segellat amb la consecució de tres lligues.

 

La paciència de la directiva ajacied, sense cap pressa per aconseguir el cim europeu, va culminar amb uns èxits inesperats -com tres Copes d’Europa consecutives- i amb la construcció d’una hegemonia esportiva, sobretot a Holanda, que avui dia encara perdura. L’Ajax està considerat un dels grans equips de futbol del segle XX, sobretot pels títols aconseguits i el futbol practicat des de l’aterratge de Rinus Michels a la banqueta. En aquelles tres Copes d’Europa, però, hi va haver un element que va acabar essent determinant. Un futbolista diferent, amb una qualitat tècnica extrema i amb una intel·ligència sobre la gespa del tot inusual. Johan Cruyff va ser la gran estrella de l’Ajax campió d’Europa i l’home que dugué, pocs anys més tard, la democràcia a Catalunya en plena dictadura franquista.

Format en l’escola Michels, però sense l’actitud infranquejable i estricta del seu entrenador, Cruyff va voler implantar la metodologia apresa durant la seva etapa com a jugador en la seva carrera com a tècnic, començant per l’Ajax, d’on va sortir-ne només dos anys després d’haver iniciat l’aventura per greus problemes d’entesa amb la junta directiva; i posteriorment al Barça, un club que l’holandès va transformar en allò que avui dia reconeix i admira l’afeccionat al futbol d’arreu del món. Amb el futbol total com a base i amb la confiança pels joves del planter com aposta arriscada -Cruyff n’era, d’arriscat- el Barça va corprendre el món amb quatre lligues consecutives i la tant desitjada Copa d’Europa de Wembley del 1992, un fita que aquest proper 20 de maig complirà les seves noces de plata (25 anys).

 

Però Cruyff va revolucionar el mètode de Michels. El llibret era el mateix, el futbol es forjava sobre una base indestriable de pressió i possessió, però Johan el va embellir amb l’ús de les bandes i la gran evolució del 4-3-3 usat amb el seu tècnic a l’Ajax. Del 4-3-3, Cruyff va inventar el 3-4-3, una variant ofensiva dels tres atacants habituals, col·locant un diamant en la zona de creació i facilitant, d’aquesta manera, la circulació de la pilota en camp rival. “Si tens quatre homes defensant dos davanters, només tindràs sis jugadors contra vuit rivals al mig del camp. No hi haurà manera de guanyar la batalla. Per això vam decidir enviar un defensa a l’atac”, va explicar Cruyff, anys més tard, en un programa de televisió holandès.

 

I també va explicar una premissa clau de l’èxit del seu Barça. “Hi ha un concepte bàsic. Quan tu domines la pilota i la mous bé, evites que el contrari la tingui i, per tant, el rival no et pot fer gol”. Evident, però efectiu. Aquest mètode i la seva implantació al Barça és, precisament, un dels llegats esportius que el club manté i del qual n’ha d’assegurar la seva continuïtat. Amb Pep Guardiola com a màxim exponent del cruyffisme, evolucionat al segle XXI amb el millor Barça de la història, ara l’entitat blaugrana ha de batallar per certificar-ne la perdurabilitat.



Més notícies

Nou comentari