A vegades un no-gol pot ser millor que un gol, tot i que el d’aquesta nit ho ha acabat sent però no com podia haver estat. Iniesta ha marxat de tres contraris en dos pams de terreny, i ha rebut Messi per fer una de les jugades de l’any o de la dècada. Sense espai, ha fet un túnel curt al primer adversari i després s’ha desfet de quatre contraris amb tres regats secs gairebé un sobre l’altre per acabar rematant al cos de Roberto, que ha rebutjat malament i Suárez ha fet el 2-0. Ha sigut una obra d’art de l’argentí recollida amb el fusell sempre a punt de l’uruguaià. Però és que un minut després Messi ho ha tornat a fer: dos dríblings per deixar enrere tres espanyolistes i gol d’Alba. Tot ha passat en un minut, del 67 al 68, suficient per aixecar el Camp Nou i sentenciar un derbi poc brillant en general. Quina gran paradoxa.
Encara, a tocar del final, Messi ha tornat a marejar l’Espanyol amagant un xut i fent una pausa eterna dins l’àrea per xutar massa creuat. Aleshores la gent ja no ha pogut més i ha començat a corejar el seu nom. Era igual que no hagués fet cap gol. La màgia no és el gol, com sovint es diu, sinó la creació, però Messi uneix les dues coses i quan quedava un minut per al final ha fet una diana que potser no s’havia fet mai, colant la pilota per sota les cames del porter periquito, amb un toc subtil i a distància, amb tota la intenció, i sense que la pilota toqués a terra. Llavors l’estadi blaugrana ha fet el gest de reverència al 10. No n’hi havia per menys.
Ha estat uns 25 minuts finals de traca, just quan el partit s’ha trencat, quan la partida d’escacs entre Luis Enrique i Quique Sánchez Flores ha saltat pels aires. Fins aquell moment el Barça havia dominat en curt i fet l’1-0 en llarg, amb una passada perfecte d’Iniesta de 40 metres que Suárez ha controlat encara millor per guanyar-li la posició a Diego Reyes i batre Diego López. L’Espanyol a penes creuava el mig camp i es dedicava a defensar molt ordenadament, a l’espera d’un contraatac. Conscients d’això, els barcelonistes tampoc no han volgut arriscar en excés i han jugat més a no perdre la pilota que a buscar accions profundes.
Fins que a mitja segona part, el cicló Messi ha aparegut per provocar un tsunami de futbol exquisit. La bona pissarra de Quique, la teranyina que ha plantejat, no hi ha pogut fer res, perquè era el geni de Rosario esborrant rivals, un rere l’altre. Primer amb un minut d’or que han valgut dos gols i després amb la cirereta final digne d’un mag. Messi està a pocs gols d’arribar als 500 oficials amb el primer equip, però un dia s’haurà de fer un vídeo amb els que no han acabat a la xarxa. Perquè només els no-gols d’aquest jugador de 29 anys, no se sap si davanter o migcampista o tot alhora, ja valen l’entrada, l’ovació, la reverència i una mica més d’humilitat i criteri per part del jurat de la Pilota d’Or.
