Mauro Icardi o la fuga més enyorada de la Masia

El davanter argentí, que es va formar a les categories inferiors del Barça, complirà el seu somni de jugar al Camp Nou, però ho farà amb la samarreta de l'Inter de Milà

Els “cants de sirenes”, com diria Bartomeu, acostumen a sobrevolar la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Moltes joves promeses del Barça reben, dia rere dia, ofertes econòmiques estratosfèriques i propostes futbolístiques atractives que obliguen la Masia a acomiadar-se d’algunes de les seves perles al final de (pràcticament) cada temporada. Futbolistes amb cor blaugrana i una llarga trajectòria al futbol formatiu fan les maletes per demostrar la seva qualitat lluny d’un conjunt en el qual no és fàcil arribar lluny com a conseqüència de l’elevada exigència competitiva i, per què no dir-ho, d’un model de club que en els darrers anys ha virat de la confiança cega en el planter a l’ús de la cartera per millorar la plantilla del primer equip.

 

Certament, no tots els esportistes tenen la paciència de Sergi Roberto, qui no va voler renunciar mai al seu somni de triomfar al Camp Nou tot i que Luis Enrique va arribar a dir-li que no comptava amb ell. Sigui quina sigui la política del Barça amb el seu filial, ser valent davant les dificultats i les circumstàncies és una condició necessària per poder compartir titularitat amb futbolistes de la talla de Leo Messi, Sergio Busquets o Gerard Piqué, els tres, per cert, formats a la Masia. En els últims anys, Sergio Gómez, Jordi Mboula, Robert Navarro, Pablo Moreno o Joel López han estat algunes de les fugues més representatives del futbol formatiu blaugrana i estan buscant l’èxit per diferents equips d’Europa, quelcom que la història ha palesat que no és gens fàcil. Moltes de les promeses que han marxat de Barcelona no s’han arribat a convertir mai en realitat, mentre que pocs escollits, com Héctor Bellerín, Cesc Fàbregas o Keita Baldé, s’han consagrat a l’elit del futbol mundial.

 

Mauro Icardi, sense cap mena de dubte, pertany al segon grup. A ell no el van convèncer ni les promeses esportives ni les econòmiques, sinó que va decidir deixar de vestir la samarreta blaugrana perquè el joc culer “és molt diferent de les meves característiques” i perquè volia “provar el futbol italià, que és el que més s’adapta a mi”, segons ha reconegut el mateix jugador en més d’una ocasió. El temps li ha acabat donant la raó: pràcticament vuit cursos després canviar el Barça per la Sampdoria (hi va arribar amb 17 anys), l’argentí és un dels millors davanters de la Serie A, capitaneja un equip històric del país com és l’Inter de Milà, ha format part de força convocatòries de l’albiceleste i és desitjat, pel seu gran olfacte golejador i la seva constància, pels clubs més destacats del continent. Els seus 124 gols des que va abandonar el Barça –les dues últimes temporades n’ha firmat 24 i 29, respectivament–, l’avalen com a un dels ‘9’ més efectius del món.

 

La visita dels nerazurri al Camp Nou, per tant, suposarà el retorn d’Icardi a un escenari en què mai va arribar a debutar amb la samarreta culer. No ho farà com a futbolista local, però podrà complir el seu somni de jugar a l’estadi del Barça. La seva matinera explosió porta la majoria d’aficionats del futbol a pensar que l’argentí és un veterà, però la seva àmplia experiència a l’elit no l’impedeix presumir de joventut. Amb 25 anys, el de Rosario jugarà un dels partits més especials que, segurament, viurà durant la seva carrera. No lluitar pel que es vol és sinònim de perdre. Mauro Icardi ja ha demostrat que ell, això, ho té gravat a foc com si es tractés d’un dels tatuatges que inunden bona part del seu cos.

Més informació

Nou comentari