El coronavirus no ha provocat la crisi del Barça. Només l’ha accelerat. Així ho pensa, si més no, Marc Ciria (Barcelona, 1979). El director general de Diagonal Inversiones, integrant de la candidatura de Joan Laporta a les eleccions del 2015, repassa en una entrevista a El Món quines han estat les circumstàncies que han empentat el club blaugrana a travessar una situació econòmica sense precedents. Segons el seu parer, el problema no el té l’entitat culer, sinó “els 150.000 socis que estimem el club”. “Perdrem el model de propietat si no canviem les coses. I el Barça és millor quan és de tots. Això el fa ser més que un club i no un club més“, argumenta.
Fins a quin punt la situació econòmica del Barça és greu?
Quan el senyor Moix va fer la presentació de l’exercici 2019/20 i va donar les dades d’endeutament, amb el meu equip d’anàlisi vam tractar el Barça com si fos una de les companyies amb què treballem. Amb les xifres que va facilitar el llavors vicepresident econòmic, vam estudiar la situació actual i ens vam adonar que el Barça, abans del coronavirus, va perdre el nord del seu model econòmic amb la marxa de Neymar al PSG. El club es va començar a endeutar a curt termini per fer front a diversos fitxatges i renovacions a l’alça. L’any abans de la pandèmia, el deute ja es va incrementar un 48%. Això demostra que, a diferència del que deia la directiva de Bartomeu, la Covid-19 no ha estat el problema. El coronavirus ha estat un accelerador d’una situació que ja existia. La mateixa directiva va acceptar, a través de Moix, que si no hi hagués hagut cap pandèmia, el deute del Barça no seria de 820 milions, però s’enfilaria als 770. En una situació ideal. Seguint aquestes xifres, l’endeutament va tornar a créixer un 40%. Si deus 800 milions, en factures 700 i vols entrar en un nou finançament de l’Espai Barça que arribarà fins als 1.250… Això és una fallida tècnica i en moltes empreses implicaria l’inici d’un concurs de creditors. El Barça és una institució diferent, però la situació és greu fins al punt que si els salaris dels esportistes i els dels executius del club no es rebaixaven, el club no podia pagar els salaris del mes de gener.
Per això va assenyalar, en una entrevista a l’Agència EFE, que part del crèdit de Goldman Sachs per a l’Espai Barça s’havia destinat a pagar sous?
Exacte. No té cap lògica ni prudència plantejar un préstec de 800 milions més els interessos que comporta si no és perquè una situació et posa contra les cordes. La conclusió sembla fàcil, però al final és això. El Barça no pot afrontar el seu deute a curt termini, ja que les entitats financeres no estan acceptant renegociar-lo. L’aixeta s’ha tancat i el club no té liquiditat.
Què li sembla l’adequació de sous pactada i anunciada divendres passat?
La rebaixa salarial no és res més que un nou préstec per al Barça. Per solucionar el balanç actual i tancar els números amb unes pèrdues de 97 milions que no comprometin la junta sortint, la comissió gestora ha ajornat el pagament de sous per als pròxims tres anys. A qui beneficia aquest acord, per tant, és a la directiva de Bartomeu. La junta entrant, sigui quina sigui, ja sap que el club s’ha endeutat més a curt termini. Jo sempre he defensat que aquest era un tema que havia d’afrontar el futur president i crec que tothom hauria acceptat posar aquest assumpte a la nevera. S’ha fet un ajustament que condemnarà la nova junta directiva, la que hauria d’haver negociat l’adequació salarial amb els jugadors i els seus representants. A més, crec que s’haurien pogut aconseguir condicions més beneficioses tant pel club com pels futbolistes.
Ha dit que el coronavirus no ha provocat la situació, sinó que l’ha accelerat. El Barça s’hauria trobat en un context semblant sense pandèmia?
La temporada passada, el club va haver de fer exercicis d’enginyeria financera que l’únic que van generar va ser més endeutament. Amb l’intercanvi de Cillessen per Neto, el Barça va imputar l’ingrés de la venda en l’exercici i, en canvi, va dividir en quatre el que va pagar per la compra. El resultat d’aquesta operació és més deute, però va permetre a la directiva no tenir unes pèrdues de 30 milions d’euros, que és el que hauria d’haver declarat. No soc jurista, però els estatuts deixen molt clar que si et passes dues vegades de l’Ebitda, hi ha conseqüències. Els últims dos anys s’ha donat aquesta casuística.
El model de gestió basat a generar molts ingressos per fer front a les despeses compromeses és sostenible?
No, en absolut. És inviable. És un model de gestió que entra en un bucle d’anar endeutant cada vegada més el club a canvi d’anar salvant els match balls i anar devaluant els actius del balanç, que són els jugadors. Cada cop tens actius que valen menys per tancar l’exercici sense pèrdues.
“L’aixeta s’ha tancat i el Barça no té liquiditat”
Quines solucions reals hi ha per revertir aquesta situació?
El primer que s’ha de fer, al marge d’una auditoria, és una diligència deguda. Hem de saber l’estat dels contractes dels jugadors i els executius. Aquest hauria d’haver estat el primer pas de la comissió gestora de Carles Tusquets: fer un diagnòstic real del pacient. El problema no el té el Barça, el tenim els 150.000 socis que estimem el club. Perdrem el model de propietat si no capgirem la situació.
I a partir d’aquí?
En primer lloc, la rebaixa salarial. I si hi ha algun jugador important de la plantilla del primer equip del qual la direcció esportiva en pugui prescindir, ha de sortir. Encara que sigui una decisió impopular. És important baixar la massa salarial i cobrar una quantitat determinada, si pot ser superior a la de les vendes de Suárez, Rakitic i companyia; ens hem passat tant de frenada que, quan ha arribat la Covid-19, hem hagut de regalar jugadors. Totes aquestes decisions han d’anar de la mà amb una secretaria potent i les ha de prendre una nova junta directiva, en cap cas ho ha de fer la comissió gestora. A més, també crec que s’ha de fer una rebaixa d’executius que no pot ser inferior al 25%. I com han de marxar? El Barça tindrà pèrdues, no? Que presenti un expedient de regulació d’ocupació. En moments extraordinaris, mesures extraordinàries. Hem de ser valents i tenir molta determinació.
Confiar més en la Masia ajudaria en aquest sentit?
Com a objectiu de club i en un termini d’uns tres anys, el 60% d’esportistes de totes les seccions haurien de ser de la casa. Últimament, el Barça ha comès l’error de comprar indiscriminadament cromos que no han funcionat i que, per acabar-ho d’adobar, no ha sabut vendre. El City o el PSG es poden equivocar les vegades que vulguin, però el Barça no. I l’única manera de no equivocar-se és confiar en la gent del planter i dedicar els recursos a fitxar estrelles, els jugadors de les plantilles que marquen les diferències. No ens podem oblidar que el millor equip de la nostra història va tenir una gran representació de la Masia. Hem de recuperar el binomi de pagar poc i tenir actius de gran valor.
I els ingressos?
Encara que els ingressos no siguin el problema del Barça, els ha d’augmentar. Si haguéssim facturat 1.500 milions d’euros, no ens trobaríem en aquesta situació. Tenim plataformes tecnològiques, innovadores i de disrupció, una marca amb què tothom es vol associar… Hem d’intentar créixer i monetitzar molt més els nostres actius.
Dijous passat, Emili Rousaud va presentar la seva precandidatura a les eleccions del Barça i va anunciar que estava negociant el retorn de Neymar Jr. Creu que els socis s’han d’oblidar de fitxatges galàctics durant un temps, tenint en compte la crisi econòmica?
És una qüestió molt important, aquesta. La primera pregunta que ens hem de fer és quin model de propietat volem els socis. Jo, personalment, crec que el Barça és millor quan és de tots. Això el fa ser més que un club i no un club més. Per tant, plantegem-nos si volem preservar el model de propietat actual. Si la resposta és afirmativa, qualsevol candidat que anunciï o prometi algun fitxatge estratosfèric no és conscient del que està passant o està mentint. Durant la campanya electoral també s’afegiran executius a les candidatures. Em pregunto si les llegendes que tornaran al Barça ho faran a cost zero. El club els necessita, perquè necessita talent, però és molt important que siguin capaços de no cobrar més i fer la mateixa o millor feina que gent anònima. Vull que tornin Xavi, Grimau i companyia, però també que ho facin amb un plantejament de trajectòria professional i que la meitat de la seva remuneració vagi en funció dels èxits. No és una qüestió de primes, sinó que els seus sous depenguin de determinades variables.
Com influeix tot plegat en l’Espai Barça?
L’Espai Barça no es pot fer. S’ha de redimensionar. Hem de ser honestos. Amb un fons de maniobra de menys 500 milions d’euros, l’obra que requereix la remodelació del Camp Nou no es podrà executar fins d’aquí a uns anys. Abans, cal generar flux de caixa, rebaixar el deute i tenir definit l’espai temporal. L’Espai Barça és urgent, però dins de la urgència hi ha projectes que es poden fer i d’altres que no. Més que el nou Camp Nou, crec que el que és més important és la construcció del nou Palau Blaugrana, ja que tenim una moratòria de l’Eurolliga que ens està dient que o actualitzem el pavelló o no podrem jugar la competició. El podem fer amb patrocinadors: tenim el terreny, un equip amb moltes estrelles i les circumstàncies actuals ho fan més barat. Per tant, és més fàcil convèncer els patrocinadors. Que ens paguin l’obra a 25 anys i nosaltres els regalem el nom, però que no intervinguin el club. Pel que fa al Camp Nou, la situació és simple. El Barça necessita un estadi nou? Sí. El pot fer? No. La junta directiva sortint li ho ha impedit.
Tal com ha fet fins ara, el Barça haurà de pagar una gran quantitat de diners a Messi si vol que es quedi. Tenint en compte els ingressos que genera la seva figura –és a dir, el retorn que suposa en tots els sentits, també l’econòmic, comptar amb el millor jugador del món–, creu que el club hauria de fer tot el possible per renovar l’argentí?
Com que ho hem fet tan malament, ens trobem en un moment en què és molt complicat que puguem mantenir els equilibris que teníem amb Messi. Aquesta setmana he parlat amb una persona de màrqueting del club i m’ha dit que el 90% de les diapositives que es fan per negociar amb els patrocinadors contenen la figura de Messi. Fent números molt ràpids i aproximats, el capità ens costa 100 milions i ens genera entre 200 i 250 milions. El mateix Barça s’ha posat contra les cordes escollint-lo com a representant absolut del club. En aquest context, és evident que l’entitat no podrà oferir-li una fitxa de 100 milions d’euros la temporada vinent. Haurà de reduir-la a la meitat i que una part extra vagi en funcions de variables esportives i econòmiques. Ara bé: per què només pensem en ell i en jugadors com Piqué o Busquets com a futbolistes actuals? Estem parlant d’actius que poden tenir una trajectòria executiva quan es retirin. Hem de ser imaginatius. Anem més enllà: què faràs els pròxims 15 anys de la teva vida, Leo? El Barça et necessita com a emblema seu al món. En comptes d’estirar contractes esportius sense sentit i que ens ofeguen, cal oferir carreres professionals executives a les llegendes. Així també evitarem que els candidats a les eleccions les capitalitzin. Si el talent no se’n va, serem molt més forts.
“El Barça necessita un estadi nou? Sí. El pot fer? No. La junta directiva de Bartomeu li ho ha impedit”
El 2015, vostè va ser el responsable econòmic de la candidatura de Joan Laporta. Tornarà a acompanyar-lo de cara a aquestes eleccions i possible futur mandat?
Amb el Jan fa temps que no tenim relació. M’imagino que portarà un equip sòlid i disposat a treballar molt, que és el que necessita el Barça ara mateix. Ara bé, jo crec que ens trobarem molts més problemes econòmics dels que ens imaginem. Per això m’ha sorprès tant que en Jan hagi dit aquest dilluns que no té previst fer cap acció de responsabilitat contra Josep Maria Bartomeu. Si jo estigués al seu equip, el primer que li hauria recomanat és fer una diligència deguda per analitzar què s’ha fet malament i investigar. El club ha de tenir un control econòmic exhaustiu i rigorós. Si no s’han complert les normes, hi ha d’haver conseqüències jurídiques.
I no s’afegirà a cap altra precandidatura?
Si en algun moment, el club, presidit per qui sigui, creu que puc aportar talent, hi seré. Però no com a executiu. Sense cobrar res. Per qüestions laborals, jo no puc dedicar 12 hores diàries al Barça. I jo crec que hi ha d’haver algú que estigui preparat a picar pedra i afrontar dos anys molt durs. Ens hem de tornar a il·lusionar. I, per aconseguir-lo, la figura del directiu no podrà ser merament institucional.
