En un futbol tant accelerat com sobredimensionat, sovint el més complicat no és arribar, sinó mantenir-se en un nivell de pressió extrem. L’abundància de talent jove i precoç il·lusiona l’afició i els propis futbolistes, fins al punt que començar amb bones actuacions en un gran equip pot actuar més com una il·lusió que ser una realitat.
Vinícius Júnior va irrompre la temporada passada en un Reial Madrid en hores baixes i necessitat d’un agitador per amanir una temporada de fracassos. Els focus es van concentrar tant en el jove jugador brasiler que tots els arguments que exigia l’entorn passaven inevitablement per un futbolista de només 18 anys. L’extrem brasiler va esdevenir ‘l’arma secreta’ d’un equip que exigia una continuïtat al jove jugador que no tenia ni en una banqueta on van passar tres entrenadors en una temporada.
El brasiler va servir de ‘titella’ per entretenir el madridisme fins que va caure pràcticament en l’oblit acusat de falta gol. Vinícius va reaparèixer a l’onze titular contra l’Osasuna després d’uns mesos a l’ombra amb un gran gol –amb fortuna, tot sigui dit– i va rompre a plorar, com el que és, un nen.
La imatge de Vinícius agenollat plorant sobre la gespa del Bernabéu després de marcar un gran gol posa de manifest l’excessiva pressió que de vegades l’entorn del futbol posa a joves en edat adolescent. “Sempre soc feliç i ara no ho era”, deia l’extrem brasiler després del partit. Escoltant el brasiler és inevitable pensar en què els joves haurien de sortir estones a gaudir de l’oportunitat i a jugar amb la desimboltura pròpia de l’edat. Per dur la batuta de l’equip ja hi són els professionals amb anys de suportar la pressió. Fora bo recordar el mal exemple de Vinícius en la plena eclosió d’Ansu Fati.
