Luis Enrique ja és història del Barça. L’asturià ha dirigit aquesta nit el seu últim partit i ha sumat un nou títol, el novè, de tretze possibles. Xifres espectaculars i bon regust final. A falta de veure amb una mica més de perspectiva el llegat del tècnic, apreciable en l’energia i en la determinació, menys en el joc i clarament decreixent, el seu full de serveis és sobretot material, segurament en el top 5 o 3 de la història culer: una Champions, dues lligues, tres copes del Rei, un Mundial de clubs, una Supercopa d’Europa i una d’espanyola en només tres anys. El palmarès és molt notable, les sensacions no tant i, comptat i debatut, simplificant sense dir cap mentida, el conjunt segueix depenent de Messi.
Avui també: l’argentí ha ofert un recital, especialment al primer temps, intervenint en els tres gols barcelonistes, en una final amb molt poca història. Primer ha marcat amb una diana marca de la casa, retallant, combinant amb Neymar a la frontal i col·locant-la amb rosca al pal llarg (la seva 54a diana de la temporada). Després, assistint André Gomes en el segon i finalment amb una acció individual davant quatre rivals i deixant sol Alcácer perquè sentenciés el matx. Gairebé ell solet ha desmuntat la híper poblada teranyina defensiva de l’Alabès, moltes estones amb els onze jugadors darrere la pilota, però el 10 troba espais on no hi són. Cap ho és, però aquesta haurà sigut una de les finals més senzilles que ha jugat el bloc català.
En una de les setmanes més vergonyoses de la història del club, amb l’empresonament de l’expresident Sandro Rosell, l’escarni que suposa per als actuals dirigents que el jutge donés la raó a Laporta en l’acció de responsabilitat, la reaparició dels radicals a les afores del Calderón provocant incidents o l’eliminació de l’equip de bàsquet als quarts de final de la Lliga, avui el primer equip de futbol ha salvat la temporada. La setmana horribilis de l’entitat s’ha tancat amb un títol, cosa que sempre ajuda a passar millor les penes, tot i que sigui la Copa del Rei, contra el modest rival vitorià i després de deixar escapar la Lliga i caure amb estrèpit als quarts de la Champions.
Xiulada a l’himne, estelades confiscades
El fet que el Barça hagi jugat una altra final de Copa ha tornat a provocar que els seguidors xiulessin fortament l’himne espanyol. Ja és una costum, davant un Felip VI impertèrrit a la llotja, ben a prop del president de la Generalitat Carles Puigdemont. On sí que hi ha hagut novetats ha sigut a les portes del Calderón, on la policia ha confiscat diverses estelades. “És inadmissible, i més havent-hi una resolució judicial, ja que són tan aficionats a la llei, que no prohibeix la bandera”, ha indicat el màxim mandatari català, en plena tensió amb l’Estat.
A la gespa, no hi ha hagut color, perquè el Barça ha dominat quasi a plaer i Messi, una vegada més, ha decidit. De la picabaralla entre ell i Luis Enrique el gener del 2015, després d’Anoeta, han passat tres temporades i 9 títols cap al Museu. L’entrenador, que va estar penjant d’un fil, va acceptar, amb intel·ligència, matisar el seu lideratge davant Messi i l’equip n’ha sortit beneficiat. “Luis Enrique, Luis Enrique!”, han cridat ja al descompte els socis desplaçats a Madrid. Els futbolistes han estat més moderats, conscients que era el tercer trofeu en importància. Un bon final, com el de Guardiola –amb una darrera Copa del Rei, la 29a de la trajectòria del club- per a un trienni solvent, de més a menys, i amb moments excepcionals.
