Partit sense història a l’estadi. Fred, cap repte esportiu i Messi a la banqueta eren els al·licients que tenien els afeccionats blaugrana per anar al Camp Nou a veure el seu equip disputar un enfrontament sense transcendència davant l’Sporting Club de Portugal, encara que Valverde i Sergi Roberto insistissin en la prèvia del duel que la Lliga de Campions és sempre especial i atractiva. El joc del Barça, sense Busquets, Iniesta i Messi, d’atractiu no en té res. Aquest dimarts, el tècnic extremeny ha deixat a la banqueta el segon i tercer capitans, mentre el manxec gaudia d’un descans merescut després de patir una sobrecàrrega. Aquestes han estat, segons El Món, les tres claus del partit:
1. Piqué-Vermaelen Busquets a l’eix
Ernesto Valverde no té gaire més possibilitats. Les lesions de Samuel Umtiti i Javier Mascherano i la impossibilitat de donar oportunitats als joves centrals del filial per no haver-ne inscrit cap a la fase de grups de la Lliga de Campions ha obligat el tècnic barcelonista a escollir els dos únics futbolistes purs per ocupar l’eix de la defensa en el partit davant l’Sporting. Tot i no jugar-se esportivament res, Gerard Piqué i Thomas Vermaelen han estat titulars al Camp Nou, essent conscient, el Txingurri, que un imprevist podia deixar l’equip molt tocat per als propers compromisos de Lliga davant el Vila-real, el Deportivo i, sobretot, el Reial Madrid al Santiago Bernabéu del proper 23 de desembre. Afortunadament, no ha passat res i els culers poden respirar tranquils. A la segona part, Valverde ha substituït Piqué per Sergio Busquets, que ja havia ocupat anteriorment aquesta posició amb força mala sort.
2. Retorn al 4-3-3 amb llibertat per a Aleix Vidal
La voluntat de donar descans a força futbolistes titulars ha fet que Valverde hagi optat, de nou, per tornar a provar el 4-3-3 que tantes alegries ha donat al barcelonisme en els darrers anys. Acostumat al 4-4-2 amb rombe, amb la punta d’aquest esquema liderada per Messi, s’ha fet estrany veure Paco Alcàcer totalment enganxat a la banda esquerra de l’atac blaugrana, deixant l’eix per a Luis Suárez i donant una llibertat força controvertida a un Aleix Vidal que no ha semblat el jugador de Puigpelat. Amb poques opcions per arrencar a córrer -una de les seves grans virtuts- i amb massa pocs espais per moure’s, al català se l’ha vist perdut i poc compenetrat amb els seus companys. Ni Denis, ni André Gomes, ni el mateix Semedo, a qui ha obert tota la banda, l’han entès. Amb la substitució dels mateix Aleix Vidal per a Paulinho, el Barça tampoc ha tornat al 4-3-3. Denis s’ha situat a la dreta, Messi al centre i Paco Alcàcer s’ha mantingut a l’esquerra.
3. No hi ha vida sense Messi
El Barça no s’hi jugava res, més enllà del milió i mig d’euros que la UEFA ingressa al guanyador de l’enfrontament, i s’ha deixat anar. Ni els menys habituals, jugadors que haurien de deixar-se la pell i demostrar que estan capacitats per ser titulars en aquest equip, han fet mèrits perquè l’enfrontament d’aquest dimarts no quedi en l’oblit del barcelonisme. Només l’entrada de Lionel Messi ben entrada la segona part, tot just quan Paco Alcàcer introduïa la pilota al fons de la xarxa en un còrner servit per Denis Suárez, ha fet somriure el poc públic present a la graderia. En dues pilotes mig clares, dos xuts perillosos que han posat en alerta un Sporting que s’ho jugava tot a una carta. I en dues arrencades, dues assistències magnífiques que han acabat amb un xut creuat de Paco Alcàcer i en el gol de Mathieu en pròpia porteria. Amb Messi, el Barça és un gran equip. Sense ell, un equip.
