El Barça ha reproduït la temporada en un partit de dues cares al Vicente Calderón. De la mateixa manera que ha desenvolupat el curs, l’equip blaugrana ha lluït irregularitat a l’estadi matalasser, amb una primera part on el trident ha exhibit eficàcia i envergadura, on el conjunt ha competit amb una bona disposició defensiva i una clara tendència a destrossar l’Atlètic de Madrid a base de transicions ràpides -tal i com feu l’any del triplet- i amb una segona part sense capacitat de control davant un rival que ha decidit fer una passa endavant i posar en problemes els de Luis Enrique. El resultat, però, és immillorable per tractar-se d’una anada fora de casa. Segons El Món, aquestes dues cares han estat, sumant-hi l’efectivitat de Messi, Suárez i Neymar, les tres claus del partit.

1. La transcendència del trident

La primera part d’aquesta semifinal de Copa s’ha assemblat al partit que van disputar els mateixos dos equips als quarts de final de la competició del K.O. de l’any 2015. En aquella temporada del triplet, el Barça va visitar el Calderón un 28 de gener (unes dates properes) i va vèncer per 2-3 amb una exhibició del trident format per Lionel Messi, Luis Suárez i Neymar Jr. El partit no només s’assembla per la gran actuació dels tres homes més ofensius del conjunt blaugrana, sinó perquè la solució al plantejament de Diego Pablo Simeone s’ha basat en les transicions ràpides, dutes a tota velocitat pel trio atacant, aprofitant els espais de l’equip matalasser en la seva pressió molt emfàtica, però poc ordenada. El trident ha fet molt mal a un Atlètic de Madrid que ha sucumbit a la força predominant dels tres futbolistes més desequilibrants del planeta.

 

2. La disposició i competitivitat a la primera part

El Barça s’ha plantat al Calderón amb la mateixa idea tàctica que ho feu al Camp Nou en la tornada dels quarts de final davant al Reial Societat. Amb Mascherano al mig del camp, creant una línia més consistent de reforç a la defensa, els de Luis Enrique s’han erigit com un equip solvent i altament competitiu, capaç d’adaptar-se a situacions límit sense que la pilota sigui l’eix del sistema. Durant els primers 45 minuts, amb l’Atlètic desordenat, el Barça ha pogut recuperar l’esfèrica en zones llunyanes a la pròpia porteria i iniciar atacs amb fermesa i precisió, sempre de la mà de Messi, una dinàmica que l’ha ajudat a desactivar la potència del conjunt local i la seva capacitat de sorprendre a la contra. Qui ha sorprès en contraatac ha estat, precisament, el Barça.

3. El descontrol de la segona meitat

El blaugrana és un equip profusament irregular. Ho ha demostrat al llarg de la temporada, amb partits o estones brillants com al Sánchez Pizjuán i amb actuacions desastroses com la del diumenge passat al Benito Villamarín. La segona part al Calderón n’ha estat el gran exemple. Després d’una primera part sense domini de la pilota, però amb la precisió de les transicions duta a l’extrem, els segons 45 minuts el Barça ha estat una joguina en mans de Simeone. L’Atlètic ha intensificat la pressió, ha afegit un home més en zona ofensiva i s’ha bolcat -sense pensar en el trident del rival- a l’àrea de Cillessen. Rakitic i André Gomes, molt més que Mascherano, s’han vist desbordats i han acabat perdent incomptables pilotes en zones de gran perill, situacions que han tornat a confirmar que ni el croat passa per un bon moment, ni el portuguès ha fet la passa definitiva per establir-se com un bon recanvi. El Barça de Luis Enrique s’adapta al rival i permet que el contrincant proposi l’estil i marqui el temps, una decisió que propicia partits transformats en muntanya russa. El poc control i la manca de pausa en moments necessaris converteixen aquest plantejament en un perill per segons quines eliminatòries.



Més notícies

Nou comentari