Món Esport
La Reial Societat, el primer gran projecte d’Eusebio

L’èxit global de la Reial Societat no s’explica sense Eusebio Sacristán. El Barça fa temps que punxa a Anoeta, concretament vuit partits consecutius, i els donostiarres no coneixen la derrota davant els blaugrana des que van tornar de la Segona Divisió, l’estiu del 2011. Per la casa basca hi han passat sis entrenadors des d’aleshores, començant per l’heroi Martin Lasarte, passant per Philippe Montanier, Jagoba Arrasate o Asier Santana i acabant per David Moyes. Tots ells van ser capaços de no doblegar-se davant el Barça, de mantenir el cap ben alt davant l’equip més exitós del segle XXI, però cap d’ells ho ha fet amb la perseverança en un estil propi com Eusebio.

L’exjugador del club blaugrana i extècnic de la casa barcelonista ha culminat la seva obra del filial culer en un equip de Primera Divisió. La destitució al Barça i el fet de deixar de pensar en el primer equip va obrir-li les portes d’un club en crisi esportiva, amb Moyes absolutament perdut i uns jugadors als quals els costava interpretar el futbol arcaic del seu entrenador. Eusebio va significar una onada d’aire fresc i va rellançar un conjunt encallat i sense idees tàctiques innovadores.

 

La Reial Societat del nascut a La Seca (Valladolid) està basada plenament en conceptes tàctics de l’escola cruyffista. Tal i com va admetre el mateix Eusebio després de l’empat novembre passat, Johan Cruyff “va donar sentit a la meva carrera esportiva en aplicar una idea de joc en la qual m’hi trobava súper identificat. Ens va ensenyar molts conceptes futbolístics que ara intento aplicar”. Amb el mètode Cruyff i les pinzellades tàctiques d’Eusebio, la Reial Societat ha aconseguit domar el Barça de Luis Enrique en els dos partits disputats fins ara. Aquest vespre, el tècnic asturià provarà de desfer l’entramat ofensiu i defensiu dels bascs, una fórmula basada en la pressió constant sobre les primeres línies del rival, en la recuperació en camp contrari i en el moviment veloç de la pilota en la zona de creació.

Eusebio aplica els seus conceptes en la seva màxima expressió, un futbol ofensiu amb laterals llargs i dos interiors de treball físic i qualitat tàctica indiscutible. Recolzats per l’exmadridista Illarramendi en la posició de migcentre, Zurutuza i Xabi Prieto es mouen en la zona de tres quarts amb total llibertat, facilitant la mobilitat als homes més ofensius, Carlos Vela i Mikel Oyarzabal a les bandes i un davanter potent i efectiu com Willian José. De fet, Vela i Oyarzabal complementen un equip físic i tècnic amb una velocitat endimoniada i una precisió exquisida, un fet que complica la vida als laterals rivals, sobretot d’equips llargs com el Barça, obligats a replegar files amb molta més intensitat.

 

La pressió i el posicionament central i lateral van fer que l’equip de Luis Enrique se sentís incòmode en el partit de Lliga, sobretot per la baixa d’Andrés Iniesta, un futbolista indiscutible en espais petits, que va fer patir l’equip en la fase de construcció i el va garratibar amb la teranyina formada al voltant de la pilota i del mig del camp, amb els laterals oberts, els interiors centrats i Illarramendi just al davant d’un eix defensiu avançat, lluny de la seva pròpia porteria. La Reial és un conjunt similar a l’Athletic de Valverde en l’aspecte defensiu, tot i que els d’Eusebio tenen un gust més refinat amb la pilota als peus. 



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa