“Amics, bona tarda a tothom”. Amb aquestes paraules començava la primera locució radiofònica d’un partit del Barça en català de Joaquim Maria Puyal, el 5 de setembre de 1976. Era la primera jornada de la temporada 1976-77, i el Barça va derrotar la Unión Deportiva Las Palmas per 4-0, amb doblet de Johan Cruyff. L’inici de les reransmissions del conjunt blaugrana en aquesta llengua va córrer a càrrec d’un jove de 27 anys llicenciat en Filologia Romànica i en Ciències de la Informació. 42 anys després, Puyal, un referent i mestre per diverses generacions de periodistes, seguidors del Barça i oients de la ràdio en general, ha anunciat que deixarà de retransmetre partits per “reorientar” la seva activitat professional.
Una tasca que va començar ara fa mig segle, el 1968. Amb 19 anys, Puyal va començar a retransmetre partits de futbol a Ràdio Barcelona -entre el 1968 i el 1976 va narrar més de 500 partits en castellà-, però també combats de boxa. Inspirat en Miguel Ángel Valdivieso, locutor de partits del Barça en castellà a Radio Nacional, Puyal va obrir-se camí amb les retransmissions en català creant un estil propi que ha anat evolucionant amb els anys, si bé n’ha mantingut alguns trets característics, com mots estrangers adaptats -orsai, de l’off side, per referir-se al fora de joc, per exemple-. L’amor per la paraula li va néixer de petit. De fet, ell mateix assegura que creu que li prové de les cançons de la seva mare al llit a l’hora d’anar a dormir. Anys després, va començar a escoltar la ràdio a través d’un transistor que li van regalar uns tiets després d’un viatge d’Amèrica amb escala a les Illes Canàries. “Me’l posava sota el coixí. Recordo molt els programes que hi escoltava”, rememora.
Creador de llengua
Els inicis de Puyal van ser a la universitat, fent de professor, una tasca que va deixar un cop va veure que les possibilitats de treballar a la ràdio eren reals, si bé al principi va començar narrant en castellà. Fins la mort de Franco no va poder fer-ho en un altre idioma. “En aquell moment no era tant fàcil narrar el Barça en català”, recordava en diverses entrevistes fetes ara fa dos anys, coincidint amb el 40è aniversari de les seves narracions el català. Una llengua que sempre va reivindicar: “La quantitat de parlants ni dona ni treu dignitat a una llengua, en dignitat totes les llengües són iguals”, va apuntar durant una gala d’entrega de premis.
Una llengua per la qual va apostar, i que va marcar la seva etapa a Ràdio Barcelona primer, i a Catalunya Ràdio, des de fa tres dècades, amb expressions que quedaran per sempre en l’imaginari col·lectiu dels seus oients, que recordaran amb nostàlgia algunes jugades mítiques narrades amb la seva veu. Algunes les podia preparar en els desplaçaments previs als partits, altres són fruit de les improvisacions del moment. Del “jo ho sabia, Xarly! Xarly-gol!”, al “Don Andrés”, “Pizzi, sos macanudo!”, “I més, i més, i més!”, al no menys cèlebre “Urruti, t’estimo!”, expressions que, segons ha explicat diverses ocasions, “no es poden preparar, surten de l’ànima per la força emocional del moment”. L’emotivitat que posava en la paraula eren un dels trets distintius de les seves retransmissions. “Donar-li valor a la vivència, a la interpretació, a la valoració, al fet de dir que això que acabo de veure, que m’acaba de passar i que em vincula amb tota la gent que m’està escoltant, ens provoca a tots plegats una emoció i ens vincula a ella”. “Has estat un creador per a la llengua i un referent per als periodistes i per als futbolistes del nostre país”, l’ha elogiat el President de Catalunya Quim Torra. El seu predecessor, Carlos Puigdemont, també ha tingut paraules per ell: “En la banda sonora de les nostres vides hi ha la teva veu i el teu mestratge, que ens han fet de referent més enllà de l’esport”.
La idea de narrar partits en català van posar-la sobre la taula per primer cop el 1974 a la redacció d’esports de Ràdio Barcelona. Parlant amb Francisco Peris, cap d’esports, va proposar-li un dia que haurien de “començar a canviar” el fet que, quan baixaven a l’estudi, només podien parlar en castellà, i no en català, la llengua que utilitzaven a la mateixa redacció. “Home, ja saps per què passa això”, li va respondre Peris, a qui Puyal va insistir: “Si, si, però hem de canviar-ho”. La proposta també va convèncer a Manolo Terán, director de Ràdio Barcelona que volia fer una ràdio innovadora i progressista. Abans, però, calia convèncer al director general de la SER a Madrid: “¿Pero en catalán, ya lo entenderán?“, els va respondre, segons va confessar en una entrevista a l’ARA.
De les pràctiques gravades als viatges amb l’equip
Acte seguit, el locutor va assumir l’atrevit repte i va posar-se a assajar locucions en català. Puyal va assistir als camps del Barça, l’Espanyol i el Sabadell i feia pràctiques gravant la transmissió en català en un casset que donava al seu amic Jordi Mir, un especialista del llenguatge que li deixava les seves anotacions i correccions. Poc a poc, Puyal va anar millorant la seva tècnica, afegint nous termes i corregint les millores proposades. També el control del to va resultar fonamental per no quedar-se afònic. “Aleshores, jo no era un mag del català. I menys del vocabulari. Volia polir les meves expressions”, va arribar a reconèixer. Dècades després, Puyal reivindicava que no volia que l’escoltessin pel fet de narrar en català, sinó perquè ho fessin “bé”.
Des de la transició fins ara, Puyal ha narrat més de 3.000 partits on ha viscut nombrosos canvis en el periodisme i, com no, també en els subjectes que li tocava narrar. “El que més trobo a faltar dels inicis és viatjar amb l’equip, jugar amb els massatgistes al dominó després dels partits, compartir sopars al vagó restaurant del tren amb l’entrenador, la pastilla que em donava el doctor per la meva afonia… això ja no tornarà”, recordava amb nostàlgia per El Periódico el 2016. Puyal no tornarà a narrar partits perquè no vol esgotar la seva vida activa retransmetent partits de futbol. El pioner de les retransmissions futbolístiques en català no es jubila, però dona un pas al costat per donar pas a una nova generació que té en Puyal el primer gran referent en aquesta llengua.
