Saben aquell refrany que diu “aquí pau i després glòria”? Doncs, en el cas del Barça, ni pau, ni glòria. Almenys per a les juntes directives. Ser membre del consell directiu blaugrana és un mala jugada, sobretot en els darrers catorze anys, on el conflicte entre ‘ismes’ ha convertit la llotja del Camp Nou en un camp de batalla irrefrenable. Des que Joan Laporta accedís a la presidència el 2003, acompanyat de Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Jordi Moix i Jordi Monés, entre d’altres, les lluites entre bàndols d’aquella directiva han transformat el Barça en un club en guerra.
Una guerra permanent que, sobretot des del 2010, ha agafar caire de cruenta. La dimissió dels rosellistes el 2005 va posar la primera pedra de la batussa i la moció de censura del 2008 va deixar seqüeles a la junta de Laporta, amb mitja directiva plegant veles, però allò que realment ha acabat obrint un esboranc irremeïable ha estat l’Acció de Responsabilitat. Iniciada i incentivada per Sandro Rosell -tot i el vot en blanc del president-, aquella demanda per unes suposades pèrdues, després de realizar una reformulació de comptes que els donava la raó, va fixar un camí de no retorn.
La guerra era definitiva i es podia haver aturat quatre anys després, quan el jutge de primera instància -Martínez Borrego- va concloure que el mandat de Laporta havia acabat amb uns beneficis de 4 milions d’euros, i no amb 47 milions de pèrdues com reclamava la directiva de Rosell. Però Bartomeu, ja president, va recórrer a l’Audiència Provincial posant com a argument “el mandat de l’Assemblea del 2010”.
Punyals entre uns i d’altres, en un combat sense fi que ha acabat desgastant les dues parts. Els laportistes, perquè han vist perillar el seu patrimoni i han vist perturbada la tranquil·litat familiar; i els rosellistes, per haver d’afrontar públicament una derrota que, a dia d’avui i amb la sentència de l’Audiència a la mà, encara no han admès. És prou evident que la sentència tampoc valida els comptes de Joan Laporta i posa en dubte la veracitat dels números de l’expresident -amb 27 milions de pèrdues del darrer any i no 11 de positius-, però també ho és que l’escrit del jutge manté els 4 milions de benefici en el global de l’etapa 2003-2010.
Bartomeu furga en la ferida
Aquest dilluns, Josep Maria Bartomeu -en una mostra de força amb la presència de 14 directius a la sala de premsa- va seguir atiant el foc d’una foguera que semblava començar-se a apagar. El president va anunciar el “tancament de la carpeta”, a la vegada que reiterava, fent-ne èmfasi, unes pèrdues inexistents dictaminades per l’Audiència. Un posicionament que ha provocat una onada de reaccions en la banda contrària. Albert Perrín, en declaracions a El Món, admet que “la guerra es torna a obrir i, aquesta vegada, amb més virulència”.
“Fins ahir, tenien a cinc persones actives i a dotze que fa uns mesos vam baixar del carro. Avui tots tornem a ser al mateix vaixell i molt emprenyats”, manifesta. “Amb mi tenien una persona apartada i tranquil·la i ara m’han tornat a activar”. A més, Perrín sent com si el temps hagués retrocedit set anys: “Tornem a ser al 2010. El mateix que van dir aleshores ho diuen ara. Les mateixes pèrdues. De què ha servit aquest procés?” L’exvicepresident del Barça considera que la junta de Bartomeu ha menyspreat la decisió judicial i creu que, a hores d’ara, la directiva hauria de reformular els comptes: “Menyspreen la decisió del jutge i se la passen pel ‘forro’ per seguir aguantant una mentida. No puc acceptar els comptes tal i com estan, hi ha una sentència contrària.”
Tot i això, des del club s’insisteix en mantenir la postura. “Potser Bartomeu no va explicar-ho bé, per la raó que sigui. Però els comptes dónen pèrdues”, manifesta a aquest diari un directiu proper al president. “No és una qüestió interpretativa, perquè tècnicament, el jutge diu que hi ha pèrdues, però hi ha partides que no considera imputables i acaba dient que l’Acció de Responsabilitat no toca”, manté.
El directiu reitera la necessitat de “tancar carpetes”, però també la voluntat de fer-ho “sense menjar-nos tots els gripaus. Volíem fer-ho amb un to més conciliador, és veritat, però malgrat que Bartomeu el té, no es podien obviar els fets objectius. Els comptes no estaven auditats, això és una realitat”. Ara bé, el directiu admet que “s’ha d’acabar amb aquesta dinàmica de discussions. Parem. Nosaltres no tornarem a parlar mai més de pèrdues o beneficis”.
