Els jugadors del Barça marxen de l'estadi del Lió després de l'empat a zero.
Els jugadors del Barça marxen de l’estadi del Lió després de l’empat a zero. | EFE

El Barça no ha aconseguit posar punt final a la ratxa de tres anys consecutius sense guanyar un partit d’eliminatòries de Champions League, però no perquè no hagi fet mèrits per aconseguir-ho. La realitat és que, aquesta temporada, l’himne de la màxima competició continental entre clubs, adaptació del Zadok the Priest de Georg Friedrich Händel, desperta una versió del Barça diferent de la que lidera la Lliga a set punts del segon classificat i és a les semifinals de la Copa. De la mateixa forma que s’analitza (encertadament) que els bons resultats no han de tapar les males actuacions, és de justícia valorar el mateix quan el que somriu és el joc, però no el marcador final.

 

El ‘mode Champions’ dels d’Ernesto Valverde és una cara desenfrenada d’un equip que està cansat de decebre els seus aficionats en la competició més atractiva (no ens enganyem, el partit a Lió ha estat a anys llum dels que es veuen en els tornejos domèstics…). A Messi se li dibuixa aquell rostre de fera que té la missió de menjar-se la seva presa i l’equip el segueix, com si fos un grup de súbdits, a la recerca del gol. Així es va guanyar a Wembley, així es va fer un extraordinari partit a Milà i així s’ha intentat tot, sense èxit, per aconseguir l’anhelat gol a fora de casa que facilita tant les coses de cara a la tornada.

 

Els blaugrana tenen moltes ganes de guanyar l’orelluda. I aquest és el necessari primer pas cap a la glòria. Però això no s’hauria de traduir en nerviosisme i imprecisions, ans al contrari. Si el Barça hagués confiat més en ell mateix, el 62,9% de possessió que ha tingut i els 25 xuts que ha fet s’haurien vist reflectits en el resultat. No ha estat un partit perfecte, però suficient per endur-se un bon resultat i guanyar lluny de Barcelona després de tres anys sense fer-ho. Si els culers volen arribar i guanyar la final al Wanda han d’aprendre a competir a domicili. I això implica, inevitablement, ser capaç de vèncer sense necessitar tant per fer-ho.

 

Sigui com sigui, el Barça ha tornat a demostrar que lluitarà fins al final per a l’objectiu principal de la temporada. Si es critica l’equip de Valverde quan aquest guanya perquè no ho ha fet amb brillantor, també s’ha de lloar quan mostra un caràcter i una personalitat futbolística encara que no hi hagi final feliç. És clar que la clau de l’èxit és una combinació entre ambdues coses. Aquest és el camí a seguir, però cal no oblidar que la Champions no dona segones oportunitats.



Nou comentari