Normalment, qualsevol ovació d’una afició com la del Camp Nou acostuma a implicar la recompensa al mèrit d’algun jugador en concret. Aquest dimecres ha estat el torn d’Arthur, acomiadat entre aplaudiments quan ha estat canviat, un cop més, per Arturo Vidal. Els aplaudiments, però, aquest cop, anaven més enllà. El brasiler representa el retorn de l’ADN Barça al mig del camp. I l’afició blaugrana n’és molt conscient. De la mateixa manera que alguns seguidors han criticat el canvi, prudent, han elogiat la participació del jove migcampista brasiler, que a poc a poc va fent-se seva la posició que va deixar orfe Xavi.
La mare del jugador terrassenc va confessar fa unes setmanes que no ha vist cap altre jugador com el seu fill. Arthur mai serà Xavi, però cada cop sembla més clar que, des que l’egarenc va marxar al Qatar, és qui més s’hi assembla. El brasiler, com el català, domina l’art de la mitja volta per desfer-se de tants rivals com calgui. A vegades el futbol es resumeix en traçar un semicercle al cercle central per treure’s un adversari i ordenar l’equip a través de la pilota. Sembla senzill, però no ho és en absolut. Dominar el joc senzill i efectiu exigeix una clarividència, una tranquil·litat i una visió que només tenen alguns escollits. Arthur sembla que n’és un d’ells.
Entendre i descodificar el joc i l’estil Barça no és una tasca gens fàcil. Aprendre on cal rebre, on és millor oferir-se i com i en quants tocs cal repartir la pilota són situacions que es poden treballar, però que cal haver assimilat des de petit. Arthur té aquest treball integrat, el desenvolupa de forma gairebé natural, i gràcies a això s’està fent seu a poc a poc el lloc que ocupava Xavi Hernández. Al brasiler encara li manca una mica de confiança -lògic, donada la seva edat i el procés d’adaptació que viu- però cada cop són menys els escèptics amb ell.
El primer a donar exemple, Ernesto Valverde, que va començar frenant la seva entrada al primer equip i des del partit contra el Tottenham, a Wembley, li ha cedit les claus del mig del camp. Arthur, Busquets i Rakitic. Si no hi ha cap lesió, difícilment algun altre jugador trencarà aquest triangle que cada cop funciona millor i a una velocitat més alta. Ho celebra el Barça i el barcelonisme, que comencen a intuir que al Camp Nou hi torni a haver una brúixola que dirigeixi el joc al mig del camp.
