L’etapa de 22 anys de Josep Lluís Núñez al capdavant del Barça va tenir llums i ombres. Més de dues dècades en un càrrec que –segons el que la història del club ha demostrat– crema com pràcticament cap altre donen per a molt. Donen per a tot, pràcticament. La seva forma única de gestionar un club esportiu com el Barça va marcar un abans i un després a l’entitat catalana; la seva peculiar personalitat i la seva manera de dir, fer i, en definitiva, de viure va provocar que generés fascinació i rebuig a parts iguals. A Núñez se l’estimava o se’l detestava.
Alguns prefereixen recordar l’exempresari com al president que va sanejar els comptes, va introduir l’economia d’empresa i les auditories, va incrementar el patrimoni immobiliari i va aprofitar la solvència econòmica per dinamitzar les seccions professionals del club a banda d’ampliar el Camp Nou i construir la Masia, el Museu i la Botiga. D’altres mai li han pogut perdonar al també constructor les formes com va acomiadar Johan Cruyff després de les seves inquantificables diferències, els seus problemes amb la justícia, els seus negocis bruts i el seu presidencialisme (de vegades) exagerat, traduït amb el fet que, per a ell, el fi sempre justificava els mitjans. Al cap i a la fi, aquest segon grup d’afeccionats sempre ha rebutjat tot el que caracteritza el nuñisme, que va passar de ser una forma d’entendre el model de gestió d’una entitat esportiva a ser una forma de vida.
Després de la seva defunció, a l’Espai Memorial que el Barça ha habilitat al Camp Nou en la seva memòria (que ha estat obert tot aquest dimarts i també ho estarà aquest dimecres, fins a les dues del migdia) només hi havia lloc per a un isme: el barcelonisme. Avui, les diferents ideologies d’entendre aquest s’han unit per acomiadar una persona que, amb totes les seves imperfeccions, va fer molt pel club. Opinions a banda, l’única realitat que hi ha és que, sense el seu mandat, el Barça no seria tal com presumeix de ser ara. El seu llegat esportiu, social, econòmic i patrimonial és massa gran per imaginar-se quin seria el present de l’entitat blaugrana sense la seva etapa al comandament d’aquesta.
Una jornada d’homenatge
Els moviments Adagio i Allegro non tanto de la Sonata número 1 de Johann Sebastian Bach, que sonaven repetidament pels altaveus col·locats al voltant de la Tribuna del Camp Nou, s’han erigit com la banda sonora encarregada d’acompanyar tots aquells socis, penyistes, i personalitats (com l’expresident de la Generalitat Artur Mas, l’expresident del Barça Enric Reyna o els presidents de l’Espanyol i el Reial Madrid, Chen Yansheng i Florentino Pérez, respectivament) que han decidit apropar-se al temple culer per homenatjar Núñez. Alguns esportistes en actiu del club també han fet acte de presència en una zona oberta justament davant de les estàtues de Francesc Miró-Sans –impulsor de la construcció del Camp Nou– i Ladislau Kubala –un dels jugadors més importants de la història blaugrana–: els primers a fer-ho han estat els futbolistes del primer equip de futbol culer i els d’hoquei, mentre els d’handbol i les representacions del futbol formatiu i l’amateur han arribat més tard. Demà serà el torn de les seccions del futbol femení, el futbol sala i el bàsquet. Tots ells, a més, han fet un minut de silenci abans d’iniciar els respectius entrenaments.
L’assistència no ha estat gens elevada (aquesta ha girat al voltant, aproximadament, d’un miler de persones) però la temperatura ha acompanyat i el dia ha rebut amb els braços oberts totes aquelles persones que han volgut entonar un últim adeu a Núñez. Els familiars i amics propers del president més longeu de la història del Barça podran llegir, en un llibre que reposava al principi de la catifa vermella que acabava amb la fotografia gegant del difunt, tots els missatges que els barcelonistes hi han traslladat per rememorar-lo. Just abans que l’Espai Memorial tanqués les seves portes fins aquest dimecres, un grup amb banderes dels Boixos Nois hi ha fet acte de presència per encendre bengales i acomiadar-se de l’home que els va permetre regnar al Camp Nou. En el dia del comiat de Josep Lluís Núñez, no tot podien ser llums. Avui, però, les ombres no han tingut tant protagonisme com en alguns moments del seu mandat.
