El titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, encarregat del cas Negreira i que ara ha imputat al Barça un delicte de suborn, és un veterà de la judicatura pel que han passat instruccions de primer nivell mediàtic. Del cas Gran Tibidabo a la macrocausa Estela i la seva derivada Volhov, al cas de la noia que va perdre un ull per un projectil de foam dels Mossos d’Esquadra en una manifestació per la detenció de Pablo Hasél. Aquests són alguns dels sumaris que han passat per les seves mans. Ara bé, n’hi va haver un, el cas Macedònia, de presumpta corrupció policial amb confidents de la policia, que després de gairebé tretze anys va acabar amb els policies -mossos, guàrdies civils i agents del CNP- i els suposats confidents exonerats. I els narcotraficants condemnats, però amb penes pactades amb la fiscalia que els estalviaven la presó.
Precisament, el cas Macedònia va obrir informatius per una de les decisions judicials més polítiques que s’han dut a terme en els darrers anys a Catalunya. En concret, l’entrada i escorcoll, el 16 de juliol del 2012, a la seu central dels Mossos d’Esquadra, el complex policial Egara, per endur-se les gravacions de les trucades de la poderosa Divisió d’Investigació Criminal, en aquells temps dirigida per l’aleshores intendent Josep Lluís Trapero. L’ordre judicial va sorprendre propis i estranys, però, una conversa entre el comissari d’intel·ligència jubilat José Manuel Villarejo i el coordinador de la policia patriòtica i número dos del Cos Nacional de Policia, el comissari en cap de la Unitat d’Afers Interns, Marcelino Martín Blas, en tindria el desllorigador.
“Se l’ha de cuidar”
De fet, es tracta d’una conversa d’octubre del 2013. En una cafeteria d’un cèntric hotel de Madrid, els dos policies fan balanç de la feina feta i Martín Blas demana a Villarejo aturar una actuació contra CiU. Prenen cafè amb llet i la conversa evoluciona sobre operacions encobertes que han dut tots dos a terme. El jutge Aguirre apareix en la conversa al cap de mitja hora. Martín Blas assegura que el jutge està com un “cencerro“, expressió castellana per titllar algú de boig, i detalla com va muntar l’operació d’entrar al quarter general dels Mossos d’Esquadra.
L’explicació és al voltant d’un dels membres de l’equip operatiu de la policia patriòtica, l’exinspector del Cos Nacional de Policia Antonio Giménez Raso, àlies Tony o Melli. De fet, la referència a Aguirre ve arran de la pregunta de Martín Blas a Villarejo sobre qui és la persona que anomena “M” en els seus informes. Villarejo li respon que és “Antonio”, i la lletra M prové de ser el “Mellizo“, perquè és el germà bessó d’un altre oficial de policia, Carlos Giménez Raso, conegut per tot el grup.
Martín Blas relata que els dos Giménez Raso, Carlos i l’Antonio, estan “emprenyats” amb ell pel cas Rabat, una derivada del cas Macedònia, sobre uns rellotges de luxe que presumptament havien servit per pagar a policies. El comissari d’Afers Interns recorda la història i el jutge Aguirre, que després de qualificar-lo de boig diu que està “entossudit en coses que són impossibles”, com ara l’escorcoll de la seu dels Mossos. Martín Blas admet que li va dir que “col·laboraria” i que faria el que pogués amb el jutge, però “el que no pot ser, no pot ser i és impossible”. Villarejo afegeix que “cal dir-li que sí per fotre els Mossos“. “Si li vam registrar tot el sistema dels Mossos, què més vols!”, subratlla Martín Blas tot recordant el que li va dir al jutge Aguirre. És en aquest punt que Villarejo insisteix condescendent a Martín Blas que el jutge Aguirre “ens interessa”.
