El passat 15 de setembre, Samuel Umtiti va anunciar que es retirava del futbol professional amb només 32 anys. Dos mesos més tard, el que fos jugador del Barça s’ha sincerat i ha explicat el calvari que va viure en el conjunt blaugrana i amb les lesions al llarg de la seva carrera.
“Van passar tantes coses… Ni tan sols sortia de casa”
Umtiti prometia ser un central d’època. El seu gran nivell el va portar al Barça el 2016 i a proclamar-se campió del món amb França el 2018. No obstant això, el Mundial el va jugar infiltrat i malgrat sortir campió, acabaria sent el principi de la seva caiguda fins a l’infern i és que des d’aleshores, les lesions l’impedirien recuperar el gran nivell mostrat.
En el programa ‘Génération After’ de RMC, Umtiti ha explicat el succeït en el seu moment: “Després del Mundial, vaig voler prendre’m un temps per esbrinar exactament què tenia i prendre les decisions correctes sobre el meu tractament. No estàvem del tot d’acord amb el club (el Barça), així que vaig buscar altres opcions i consultar amb especialistes. La majoria em va dir que no necessitava operar-me. Al final, el Barça va respectar la meva decisió”.
🚨 « 𝗠𝗘𝗡𝗧𝗔𝗟𝗘𝗠𝗘𝗡𝗧 𝗝’𝗔𝗜 𝗘́𝗧𝗘́ 𝗧𝗥𝗘̀𝗦 𝗧𝗢𝗨𝗖𝗛𝗘́, 𝗣𝗘𝗨𝗧-𝗘̂𝗧𝗥𝗘 𝗣𝗔𝗥 𝗗𝗘𝗦 𝗗𝗘́𝗣𝗥𝗘𝗦𝗦𝗜𝗢𝗡𝗦… » 😔😪
— Actu Foot (@ActuFoot_) November 15, 2025
Samuel Umtiti 🇫🇷 raconte son passage à Barcelone avec sa blessure au genou qu’il n’a jamais pu soigner…
« Il y avait tellement de choses…… pic.twitter.com/cyRUH9qd0c
La decisió de no operar-se va provocar que la gent el critiqués, ja que el seu rendiment ja mai seria el mateix. “La gent va començar a parlar, a dir coses que no eren del tot certes, tirant-me tota la culpa a mi”, ha recordat un Umtiti que ha recogenut que “el més important per a mi era tornar a jugar”. El francès s’ha sincerat i ha donat detalls dels esforços i sacrificis que va fer per poder aconseguir el seu propòsit, així com del calvari que vaiure: “Mentalment, em va afectar moltíssim, potser pels episodis de depressió. Van passar tantes coses… Ni tan sols sortia de casa. Vaig treballar duríssim, feia dues o tres sessions d’entrenament al dia, tenia un curs de preparació… Era increïble el que feia, pràcticament no tenia vida, no veia als meus amics. Quan llegia tot el que sortia en la premsa, pensava: ‘Com poden pensar això de mi? Jo no soc així, els diners no em motiva’. Només volia jugar…”.
