Ronald Araujo, jugador del Futbol Club Barcelona, ja té el seu relat particular de Stephen King. El 16 d’abril de 2024 s’ha convertit en una data inoblidable per al central blaugrana perquè amb 25 anys ha comès l’error més vistós i important de la seva carrera. El central havia sigut un dels motius d’orgull de la massa social culer durant els últims anys, quan el club no estava en una bona posició, ni esportiva ni econòmica. Quan l’entitat i els seus seguidors creien que ja tenien a l’abast la recuperació, una decisió de l’uruguaià ha condemnat totes les narracions d’alegria imaginades. El París Saint-Germain ha completat la seva venjança -aquest cop amb un sabor molt més semblant al famós 6-1 que va rebre la temporada 2016-2017 precisament a càrrec del seu actual entrenador, Luis Enrique– contra el Barça classificant-se per a les semifinals de la Champions League amb una victòria a la tornada dels quarts de final per 1-4 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys que ha estat completament determinada per l’expulsió d’Araujo.
L’error d’Araujo ha sigut una demostració de per què les bones intencions al futbol no són suficients. L’esport rei és un reflex de la vida en si mateixa: ja pots construir una catedral amb molt esforç durant molts anys, que una explosió amb la potència suficient dinamita tot el treball. Així ha sigut l’expulsió del central del Barça, viscuda al 29′, injusta per naturalesa per tot el que significa la seva imatge en l’actualitat, però merescuda. Nuno Mendes, lateral esquerre del PSG, va servir una bona pilota a Bradley Barcola, davanter del conjunt parisenc, a l’hora de tallar una mala passada de l’uruguaià cap que, originalment, era per a Ilkay Gündogan, no per a Lamine Yamal. Barcola va aprofitar tot l’avantatge a l’espai per superar al defensa. L’extrem francès s’anava a quedar sol contra Marc-André Ter Stegen i el culer va optar per jugar-se-la amb una càrrega que l’àrbitre va considerar il·legal. Com era l’últim home, la targeta vermella era indubtable si la falta s’assenyalava.
El PSG va saber empènyer a Araujo cap a l’error
Per molt que els debats cíclics intentin fer veure que el futbol s’assembla més a un exercici purament físic que no a un esport amb les seves normes i interpretacions, l’error d’Araujo va ser una conseqüència directa de l’astúcia del PSG. Els petits detalls són els que marquen la diferència i el central ha patit dues coses: no tenir un peu tan bo com el seu jove company de línia, Pau Cubarsí, i comptar al davant amb un equip amb una direcció tant intel·ligent com plena de picaresca gràcies a Luis Enrique. El conjunt parisenc ja es trobava còmode fent una pressió alta al Barça, que no acabava d’estar ben posicionat. Pressionar a Cubarsí era un risc per a l’equip francès, per tant, amb el jove de La Masia mesuraven les situacions. Es limitaven a tapar l’opció de passada per a ell. En canvi, amb l’uruguaià no dubtaven perquè és el pitjor defensa culer en qüestions relacionades amb el joc ofensiu i la construcció de la sortida de pilota, clau a l’hora de parlar del famós “ADN Barça” que tants focus ha acumulat les últimes setmanes. El ‘4’ blaugrana es va perfilar malament i, tenint tots els seus companys amb una marca personal, els de “Lucho” van saltar cap a ell. Potser la jugada exigia una pilotada i intentar recuperar la possessió més tard, possiblement era millor que Barcola finalitzés sol davant Ter Stegen en lloc de jugar amb un jugador menys durant 60 minuts, però el partit exigia sang freda i Ronald sempre ha estat caracteritzat per tenir-ne una molt calenta.
La targeta vermella per al blaugrana ha demostrat per què el futbol és un estat emocional. L’expulsió d’Araujo va fer perdre els papers al Barça, que tot i imaginar-se molts escenaris, no havia pensat en un error garrafal d’un dels pilars de la victòria a la Lliga de la temporada passada. El conjunt barceloní no estava tan còmode com s’esperaven a casa, però colpejant primer a la porteria de Gianluigi Donnarumma, certament no estava defensant malament. Però la seva acció ha posat al límit a tot l’equip, un fet que també s’ha vist al canvi realitzat pel tècnic culer, Xavi Hernández. Malgrat haver sigut el motiu del primer gol de Raphinha, l’egarenc ha optat per Lamine Yamal com a damnificat per donar pas a un central pur com Iñigo Martínez. Xavi havia de prescindir del jove de La Masia per la seva manca d’experiència o mantenir-lo als terrenys de joc per la seva capacitat de regat a l’u contra un? La tornada dels quarts de la Champions exigia un control màxim i l’ara famós minut 29 va implicar l’anarquia mental per al club català.
Que l’expulsió d’Araujo va ser un fet inesperat es va notar abans i després del descans. El Barça no va poder evitar l’empat del PSG a través d’Ousmane Dembélé, que no arriba a l’altura de Luís Figo, però dona una lleugera idea a l’afició més jove de tot el que va significar la sortida de l’exfutbolista portuguès. Abans del descans, els blaugranes estaven perduts. Però durant la segona meitat, van mossegar el conjunt parisenc. L’última vegada que el club francès va visitar els culers, el resultat va ser el mateix. Les formes i les sensacions, però, completament diferents. Almenys, col·lectivament. Individualment, el foc sobre la possible venda del central reviu. El seu error va arribar en el pitjor moment possible, però l’equip de Luis Enrique va demostrar per què la Champions és una competició on es paguen ben cars. Cubarsí ha fet creure que els de Xavi, de sobte, ja tenen un sistema. L’uruguaià que, tot i que la voluntat i la millora és apreciable, encara queda un punt de cocció. En el seu cas, per ser exemplar amb la pilota com a central, en el del grup, per tornar a aixecar la Copa d’Europa.
