El futbol és l’esport on sempre es debat sobre l’evolució física, com aquesta implica canvis, però que a l’hora de la veritat s’acaba meravellant més amb els jugadors que estan lluny de ser atletes o ‘superhomes’. Especialment, quan el Futbol Club Barcelona és un dels subjectes implicats en aquesta conversa. Aquest dimecres el Barça ha viatjat a Nàpols amb la il·lusió de qui torna a jugar uns vuitens de final de la Champions League després de dues temporades absent quan, per idiosincràsia, no sentia que havia de ser així. L’equip italià ha posat els peus a terra als blaugranes castigant errors, però els culers tornen a Barcelona amb esperança de cara a la tornada que es jugarà a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Tot perquè en Lamine Yamal, Pedri González i Ilkay Gündogan han demostrat que, amb la pilota als peus, el múscul més atractiu és un òrgan: el cervell.
Una petita lliçó de com jugar entre línies
El partit de Gündogan i Pedri és dels que justifica perquè els bons jugadors sempre han d’estar junts. El Nàpols estava molt perdut a l’inici del partit, un fet inevitable quan has de jugar uns vuitens de la Champions en l’estrena del tercer nou entrenador d’aquesta temporada. Els dos interiors van saber detectar que l’equip italià estava molt perdut per recuperar una premissa bàsica però efectiva: jugar entre línies. Tant l’alemany com el canari sempre detectaven les grans distàncies existents entre els volants i la resta de jugadors. Rebien la pilota i jugaven amb ella com si estiguessin al pati de l’escola o en els carrers dels barris on han crescut. Si el futbol emocionalment es tracta molts cops de tornar als moments en què érem feliços, aplicar aquest fet sobre la gespa facilita molt les coses.
Més enllà de la lectura dels espais entre les línies del Nàpols, els dos interiors també han recordat perquè tenir la ment sempre oberta a canvis és important. Com més a prop de l’àrea rebien la pilota, més ràpida era la circulació (un fet que el Barça sí ha trobat a faltar en la sortida de pilota). Però sí molts cops podien tenir l’esfèric era, en part, perquè sabien com complementar-se als moviments dels seus companys. Principalment en les descàrregues de Robert Lewandowski i les diagonals de Yamal. Els atacants culers van reflectir algunes de les paraules de José Saramago a El viatge de l’elefant: no sempre cal manar, amb fer entendre les coses ja és més que suficient. I precisament de futbol entenen moltíssim tant l’alemany com el canari. D’aquí que els culers hagin tingut dos tàndems a l’hora de buscar la porteria napolitana, el de Lewandowski i Pedri, i el de Gündogan amb Lamine. Tot això també es notava, al principi, a l’hora de pressionar.
L’elegància dels timings
Aquest dimecres Lamine Yamal ha jugat a La Meca d’un dels dos únics futbolistes (casualment, ambdós argentins) que s’han transformat en vida d’home a Déu. Diego Armando Maradona era una institució en si mateix tant al futbol, com a Nàpols i al seu país. Ell era moltes coses, però sobretot una de les persones que dignificaven l’art del regat, de l’estètica de superar un rival. Quan jugadors com Yamal surten a la gespa sempre és important valorar-los, perquè la ‘gambeta‘ cada cop es perd més, i són pocs els extrems que, com ell, la reivindiquen. No per ideologia o filosofia, no perquè sàpiguen necessàriament quina és la situació; sinó perquè li surt naturalment. Però el més important del jove blaugrana no és només com supera els rivals, sinó les seves decisions.
El Barça en sap molt d’extrems que regategen molt per a després no saber què fer amb la pilota, durant els últims anys gràcies a Ousmane Dembélé. També dels que no en saben driblar tant, com Raphinha. Tenint present aquest context, Lamine Yamal és un raig de sol en ple hivern. Perquè, independentment de quina sigui la decisió (regatejar, passar la pilota, xutar), sempre la fa en el moment correcte. Ni abans, ni després, amb la puntualitat d’un rellotge. Així és molt fàcil jugar i crear aliances. Amb només 16 anys té aquest tret característic dels genis que comparteix, precisament, amb Gündogan i Pedri. Més enllà del talent brut, són aquests factors els que decanten partits. Tret de l’error d’Íñigo Martínez, els culers també van fer un marcatge efectiu sobre Victor Oshimen, la gran amenaça del Nàpols. També van assecar a l’altra, Khvicha Kvaratskhelia, que se’n va marxar empipat a la banqueta. Malgrat que defensar també és un art, aquest partit és per pensar amb il·lusió en l’atac. Al final, després de tot, el futbol enamora per la bellesa de les ‘gambetes‘, els gols o les bones passades.
