El Futbol Club Barcelona està de nou a uns quarts de final de la Champions League gràcies a tres nois que no van poder viure el primer triplet de Pep Guardiola des de la bogeria hormonal de l’adolescència, la nitidesa de l’adultesa o la calma dels últims dies a la vellesa. El temps sempre actua com a una gran lliçó d’humilitat, especialment quan els nous herois són més joves que la resta. Perquè si una cosa ha caracteritzat la tornada dels vuitens de final contra el Nàpols és el pes que han tingut Fermín López (20 anys), Lamine Yamal (16 anys) i Pau Cubarsí (17 anys). La irrupció del central és la millor de les sorpreses perquè, més enllà de no esperar-la, tampoc la imaginàvem amb un trofeu de millor jugador del partit en el seu debut a la competició europea. Un registre que ni tan sols va aconseguir ni el millor central de la història blaugrana, Gerard Piqué, ni el millor esportista de la història: Leo Messi. El futbol, malgrat que continuï convertint-se en una indústria més i més agressiva, en la profunditat de la seva ànima encara és un joc de nens.
Precisament la profunditat va caracteritzar l’actuació dels tres jugadors de La Masia. Lamine Yamal va ser un mal de cap constant per a Mário Rui i el seu substitut, Mathias Olivera, va rebre una targeta groga en la primera jugada contra l’extrem. Fermín López va enyorar tenir més precisió amb els controls en certs trams del partit, però d’això només es pot assenyalar el futbolista que reconeix l’espai que ha d’ocupar. Va obrir la llauna amb els seus característics llançaments, molt particulars: xuts ‘secs’ xops d’amor pel Barça. L’eufòria del mig centre és una extensió de les sensacions que l’afició blaugrana vol reviure, tal com ha fet avui a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. Finalment, Pau Cubarsí no va tenir suficient amb fer una exhibició defensiva contra el Reial Club Deportiu Mallorca, també l’havia de fer contra Victor Osimhen, un dels principals arguments del Nàpols en el seu últim Scudetto. El central no tenia por a anar cos a cos, però alhora mostrava la seva intel·ligència provocant fores de joc constantment.
Lamine, Cubarsí i Fermín no només són bons, també s’estimen el blaugrana
Que el Barça torni a uns quarts de final de la Champions League gràcies a la importància dels joves diamants culers no és cap casualitat. “Ser bo en una cosa no és ben bé el mateix que estimar-se-la”, diu l’escriptora Gabrielle Zevin a Demà, i demà, i demà. Durant els últims anys, el Barça ha patit (encara ho fa, en certa manera) precisament per això: tenia bons futbolistes, però que no s’estimaven l’equip. No perquè la seva forma d’estimar sigui pitjor que la resta, o que el seu amor o lleialtat no estiguin a l’altura, sinó perquè inevitablement un jugador de La Masia té més possibilitats d’entendre millor què es necessita sobre la gespa. Conseqüències d’estar educats tota una vida d’acord amb un context i una forma de treballar. Quan Xavi Hernández es queixa de la falta de contundència a les àrees, Lamine i Fermín li han oferit a la del Nàpols, mentre Cubarsí a la pròpia. Els de Xavi s’ha sentit més còmodes pressionant, però on més han pecat ha sigut a l’hora de tenir la pilota. Cremava massa tot i que encara ni ha arribat la primavera. I rodejats d’una plantilla amb més experiència, ells tres eren els que millor entenien que necessitaven calma.
Cubarsí aportava tranquil·litat a través de la seva sortida de pilota, plena de passades creatives i d’exigència tècnica. Lamine regateja ‘sense voler’ i atura els contraatacs que saben que no porten a res. La diferència entre ser només bo i ser-ho però estimant alhora també l’han demostrat els canvis. Fermín López no ha aconseguit reduir sempre el voltatge de la seva electricitat i Xavi ha apostat per canviar-lo per Sergi Roberto. També ha sortit Oriol Romeu per Andreas Christensen. Tots dos, també de La Masia -però molt més veterans-, han format per estones un doble pivot, un invent que al Barça mai acaba d’agradar, conseqüència de veure jugar en directe a Guardiola o Sergio Busquets. Tot i això, els culers avui necessitaven resultats i ambdós mitjos centres han donat allò que el partit exigia a la segona part: possessions més llargues. Fins i tot Roberto, que d’èpica a la Champions en sap molt, s’ha vestit d’heroi per regalar-li el tercer gol a Robert Lewandowski. Les tres noves joies del planter han inclinat el partit a favor dels culers. Però tenint en compte les fortaleses, els defectes i els protagonistes al complet, l’equip demostra que a vegades els logotips sí que tenen raó: com a casa, enlloc.
