El Reial Madrid té una capacitat única de generar relats. Amb totes les institucions a favor, és molt més fàcil. Darrerament, a més a més, des de Catalunya es compra i s’empassa tot el que arriba des de la central lechera. És per això que de cara al clàssic d’aquest diumenge a l’Estadi Bernabéu sembla que els merengues hi arriben com a grans favorits i que el Futbol Club Barcelona només opta a donar la sorpresa. Al loro!, però, que no estamos tan mal. Tot i que hi pugui haver la sensació que el Barça arrossega una ratxa infausta -hi ha qui ja demana el cap de Hansi Flick i tot-, la realitat és que la diferència a la classificació de la Lliga és de només dos punts i, si els blaugranes aconsegueixen guanyar el clàssic, superaran el Madrid a la taula.
De fet, les dades mostren que aquesta temporada, a la Lliga, el Barça ha marcat més gols que el Madrid i només n’ha encaixat un més. Tot i que es digui i es repeteixi per activa i per passiva que el conjunt merengue, amb un Kylian Mbappé en estat de gràcia -això sí- sigui una màquina ofensiva i molt fiable en defensa, la diferència de gols beneficia el Barça. I és que si bé és cert que el Madrid només ha ensopegat una vegada en tota la temporada i que això el converteix en un equip temible, els culers ho han fet tres cops, cosa que tampoc és una dada terrible, ara que ja ha passat una quarta part del curs.
Qui riu últim, riu millor
Aquest clàssic i la seva prèvia poden recordar, per exemple, el primer de la temporada 2010-2011, quan José Mourinho acabava d’agafar les regnes del Madrid -com ara ha fet Xabi Alonso-, arribava amb una gran ratxa de resultats -com ara- i tenia en Cristiano Ronaldo la seva gran estrella -com ara passa amb Mbappé-. En aquella ocasió, alguns merengues van parlar massa, com el mateix CR7, que, després d’una golejada del Barça en l’anterior jornada de Lliga a aquell clàssic es va atrevir a dir que a ells no els marcarien vuit gols. Bé, no en van ser vuit, però sí que en van ser cinc, una maneta molt recordada que va silenciar de cop l’eufòria merengue i que va deixar Mourinho amagat a la banqueta del Camp Nou.
En aquesta ocasió, l’escenari és diferent, és el Bernabéu, cosa que també dona un cert avantatge al Madrid, i el joc d’aquest Barça de Hansi Flick no és tan fiable i exuberant com el d’aquell de Pep Guardiola -el millor de la història recent-. Ara bé, el tècnic alemany té arguments de sobres per tenir crèdit de cara a aquest enfrontament. La temporada passada va guanyar absolutament tots els clàssics que es van disputar, cosa que fins ara ningú no havia pogut dir. Per tant, ara es pot dir missa des de la capital estatal, que el que compta és el que passi quan la pilota comenci a rodar.
Convençuts de la victòria o nerviosos i necessitats?
És més, aquest relat generat des de Madrid també pot denotar un cert nerviosisme i ansietat per guanyar d’una vegada per totes un clàssic al Barça de Flick. Si bé cap jugador merengue ha mostrat aquesta vegada l’atreviment de Cristiano Ronaldo l’any 2010, sí que hi ha declaracions que indiquen que els madridistes es veuen guanyadors d’aquest partit, però que també estan molt necessitats d’aquesta victòria. Rodrygo Goes, per exemple, va declarar fa uns dies que “s’ha de guanyar el Barça com sigui”, mentre que Thibaut Courtois, un dels capitans, assegurava que “després de diverses derrotes la temporada passada, és molt important guanyar aquest clàssic”.
Ara bé, allà on no arribi el Madrid per futbol, també hi intentarà arribar per altres vies, com bé va aprendre Florentino Pérez de l’època de Mourinho. La intoxicació mediàtica fa temps que s’ha activat, però s’ha intensificat sobretot les últimes setmanes. La víctima, com no podia ser d’una altra manera, és Lamine Yamal i la seva vida privada, que es qüestiona dia rere dia des de Madrid, amb el beneplàcit de molts mitjans catalans, que també hi suquen pa. Això ha fet esclatar el mateix Flick, que ha defensat en roda de premsa que Lamine “pot fer el que vulgui amb la seva vida”, sempre que després continuï treballant com treballa en els entrenaments. Quan la pilota rodi, Lamine parlarà i potser molts hauran de callar.
