Jordi Osúa: “El Barça té la responsabilitat de mantenir i reivindicar el seu simbolisme”

El doctor en ciències de l'esport publica un llibre amb els textos de Manuel Vázquez Montalbán sobre el Barça

Jordi Osúa, autor d'un llibre sobre Manuel Vázquez Montalbán.

Jordi Osúa, autor d’un llibre sobre Manuel Vázquez Montalbán. | Adrià Soldevila

Manuel Vázquez Montalbán és el teòric més prestigiós i admirat de la història del Barça. El periodista, autor de diversos assajos sobre el club blaugrana, fou el precursor i tot un expert en descriure la relació entre l’entitat barcelonista i la política i la societat catalana. De fet, va ser l’autor de la definició del Barça com l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya, considerant els seus camps de futbol com llocs de reivindicació i llibertat en èpoques de regressió de drets individuals i col·lectius. Jordi Osúa, doctor en ciències de l’activitat física i l’esport, ha publicat l’obra ‘Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport’ (Editorial Base), el recull dels articles de l’escriptor al voltant del club barcelonista. En parla amb El Món.

És difícil que una editorial aposti per un llibre que repassa les obres d’un autor?

Sí, sobretot per la temàtica. Perquè estem parlant d’esport, de futbol. És l’esport rei i pot tenir més públic, però parlem de reflexions. Anàlisi política, social i econòmica. La gent que té interès pel futbol, normalment busca articles sobre el partit i allò que succeeix al camp. A la gent que li interessen els aspectes més sociològics o polítics de la vida, normalment no li agraden les reflexions sobre futbol. És un terme mig que costa d’equilibrar.

 

Que el Barça hagi apostat pel llibre ha fet la situació més fàcil?

És clar, sí. Si el Barça decideix fer una cosa, la publicació la tens garantida. M’he passat quatre anys intentant editar parts de la tesi doctoral sobre Vázquez Montalbán, que les tinc en forma d’assaig sobre olimpisme, teoria de l’esport, política i futbol. I no he aconseguit trobar ningú que ho vulgués publicar, tot i que en alguns premis d’assaig ha estat valorat. El món editorial és difícil, i encara més quan parles d’un personatge del passat que no està d’actualitat.

D’on li ve aquesta passió per Vázquez Montalbán?

Em ve de casualitat. L’any 2006, un amic em va regalar un llibre pòstum sobre ell, ‘Fútbol, una religión en busca de un dios’, que era un recull d’articles que havia fet i que es van trobar en l’ordinador que duia quan va morir a l’aeroport de Bangkok. A partir d’allò, Montalbán em va despertar molt interès pel seu punt de vista sobre el futbol i el Barça. Sóc culer i llegir com veu ell el Barça em va semblar molt interessant, però també els assajos sobre la consideració del futbol modern. La seva mirada em va captivar i em vaig plantejar fer-ne una tesi doctoral. La seva obra va molt més enllà del Barça i del futbol, perquè també pots trobar joies d’altres dimensions com l’olimpisme, la boxa, el tenis o el ciclisme.

 

Montalbán és un dels primers que s’atreveix a teoritzar sobre el vincle entre l’esport i la política.

Sí, perquè durant el franquisme estava mal vist. L’esquerra considerava que el futbol era l’opi del poble, no sense raó, perquè veníem dels Jocs Olímpics de Berlín i del Mundial del 1934, on s’havia utilitzat políticament. Evidentment, el franquisme també l’utilitzava. Era una manera de tenir la gent entretinguda i evitar que es sublevés. Ell va ser dels primers que va considerar que tot això s’havia d’explicar, de denunciar. A banda de fer evident aquesta relació, defensava que també el futbol i el Barça s’havien convertit en un vehicle de protesta i de denúncia a Catalunya contra el franquisme.

 

Falten teòrics del Barça avui?

Sí, perquè tenim una inflació sobre el joc. Ho diu Ramon Besa, ara tenim molta teoria sobre el joc, sobre allò que passa a la gespa. I Vázquez Montalbán deia que el jugador no només ha de mirar la pilota, sinó que ha d’aixecar el cap i veure tot allò que succeeix al seu voltant. Pràcticament tota la mirada la tenim al terreny de joc, accentuada pels èxits del Barça en els últims anys. El discurs del club s’ha vertebrat a partir dels títols i de l’estil de joc, deixant en un segon pla el discurs extraesportiu, en part perquè no hi ha personalitats de la mida de Vázquez Montalbán.

 

El llibre de Jordi Osúa sobre Manuel Vázquez Montalbán.

El llibre de Jordi Osúa sobre Manuel Vázquez Montalbán. | Editorial Base

Darrerament, el Barça sembla que hagi tornat a tenir la funció política que tenia durant el franquisme. És així?

Sí, sembla que hagi recuperat allò que sempre ha dut amb la seva història i que per a Vázquez Montalbán formava del desencís de finals del segle XX, tant amb les esquerres, com amb el mateix Barça. El pacte democràtic de la transició va relegar a l’oblit algunes coses i això va propiciar que s’intentés eliminar el significat més identitari del club per tal d’evitar enfrontaments. El Barça ara recupera aquesta funció, sobretot quan la política no pot agafar el paper que li pertoca, com va passar amb el franquisme. Amb la mancança de política, el club recupera el seu simbolisme, tot i que sempre hi ha qui creu que s’hauria de mullar més i qui pensa que es mulla massa. El simbolisme és en l’essència del club des de la seva creació i té la responsabilitat de mantenir i reivindicar.

 

El Barça segueix essent l’exèrcit simbòlic desarmat de Catalunya?

Crec que sí, però potser ara mateix no seria suficient. Les victòries o derrotes del Barça al terreny de joc no són suficients per reivindicar la catalanitat. Quan ell utilitza aquesta fórmula, diu que Catalunya és una nació sense Estat i, per tant, sense exèrcit, i d’alguna manera les batalles que pot lliurar les pot dur a terme en el terreny esportiu a través del Barça. Ara hi ha un anhel perquè aquestes batalles no siguin només simbòliques.

 

És impossible provar d’entrar al cervell de Vázquez Montalbán, però fem redacció-ficció. Què hagués escrit sobre la final de la Copa del Rei del Wanda Metropolitano?

Ell té una triple dimensió respecte el barcelonisme: primer, és un gran entès del futbol; després, és un afeccionat crític amb la institució; i, en tercer lloc, fa una interpretació socio-política de l’esport. Des d’un punt de vista futbolístic, hagués gaudit de l’espectacle. Era un gran admirador dels jugadors tècnics, com Iniesta. Des del punt de vista institucional, d’alguna manera amb el discurs del president i amb el tifo que es va fer, dedicat a ell, hagués quedat satisfet i hagués reconegut que el club s’havia implicat. I pel què fa la llibertat d’expressió, ell n’era un gran defensor. Hagués defensat que la gent es pugués expressar i queixar, tant a nivell polític com social. Els xiulets al rei, que també es van produir en la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, els defensava com una manera de llibertat d’expressió i justificava que la història política espanyola havia fet que es derivessin als estadis protestes que no es podien fer als carrers.

 

Parlava del tifo ‘Barça, Barça, Barça’, que és el títol d’un article famós a la revista Triunfo. Aquell article marca un abans i un després en l’obra de Vázquez Montalbán. Per què?

En primer lloc, per la revista on es publica. Era una revista de referència dels sectors progressistes i antifranquistes a Espanya. I després, pel fet que explica el significat del Barça no només pels catalans, sinó per a tota Espanya. Detalla els motius pels quals els afeccionats que van al Camp Nou duen senyeres i porten enganxines de ‘Parlem català’ al cotxe. Explica tota una sèrie d’actituds i comportaments del públic blaugrana que només es poden entendre si es té en consideració el vincle entre el club i la identitat catalana. És de les primeres persones que s’atreveix a parlar de l’afusellament de Josep Suñol en una publicació d’àmbit estatal. Després d’escriure’l va veure que tenia una gran repercussió i un lector de Madrid li va comentar que, havent-lo llegit, s’explicava moltes de les coses que sentia inconscientment i que no sabia d’on venien. Va tenir un gran reconeixement aquí. Li van arribar cartes de Salvador Espriu, d’Oriol Bohigas, de secretaris del PSUC, de gent exiliada. Va ser una confirmació de la seva pròpia catalanitat.

 

Abans deia que falten teòrics del Barça. Qui creu que, salvant distàncies, és el Vázquez Montalbán de l’actualitat?

Ell mateix va deixar dit que el seu hereu era Sergi Pàmies. Seria la persona que uniria millor literatura i futbol, que és d’un estil irònic, però a la vegada profund, reflexiu i crític. És qui, d’alguna manera, més reflectiria l’estil periodístic de Vázquez Montalbán, tot i que els seus orígens i la manera de veure l’afecció culer fa que siguin de mons diferents. Després, tots els periodistes que cada any el club premia, com Ramon Besa, amb qui va treballar, o Santiago Segurola a Espanya. Mantenen viu el seu llegat i el seu estil. Evidentment, cap d’aquestes persones no van viure la Guerra Civil i les vivències no són exactament les mateixes, però en l’estil literari i en el lligam del futbol amb la realitat social i política podrien ser-ne els seus representants.

Nou comentari