Iniesta, durant l'entrevista amb Jordi Évole.
Iniesta, durant l’entrevista amb Jordi Évole. | Salvados

Aquest estiu passat, Andrés Iniesta va fer un pas al costat i es va desvincular del Barça per fitxar pel Vissel Kobe japonès. No obstant això, el manxec, que tot i que li agradaria “haver jugat tota la meva vida” al conjunt blaugrana va marxar del Camp Nou “perquè no estava per donar el 100% a l’equip”, no ha aconseguit desvincular-se de l’entitat culer i les entrevistes que li fan els mitjans de comunicació catalans i espanyols en són una clara prova. En l’última, amb Jordi Évole al programa Salvados, no ha analitzat tant l’actualitat del seu exequip, sinó que ha opinat sobre la relació d’aquest amb el procés polític català.

 

Les declaracions que ja havien transcendit al voltant de l’1-O (“Hi va haver trucades molt importants”) només eren la punta de l’iceberg. “No sé si algun dia se sabrà la veritat del que va passar al vestidor. Hi va haver moltes més coses que el partit contra el Las Palmas, però aquestes es quedaran allà”, ha seguit explicant Iniesta amb un to enigmàtic. A més, el migcampista també ha assenyalat, sobre la vessant catalanista històrica del club de la seva vida, que “el Barça no és només Catalunya” perquè “hi ha aficionats a tota Espanya i a tot el món”: “Jo em sento de Fuentealbilla, em sento manxec. Sóc espanyol i em sento català perquè vaig arribar a Catalunya amb 12 anys, ara ja en fa més de 20. Per a mi això és súper lògic, però sempre que ho vaig intentar argumentar vaig rebre de totes bandes”.

 

L’excapità blaugrana, que considera que “és trist que, per dir alguna cosa, et critiquin tant”, ha condemnat els xiulets a l’himne espanyol, ja que “no m’agrada que es xiulin els himnes, sigui l’espanyol o qualsevol altre”, i no ha secundat els crits a favor de la independència que els afeccionats del Barça fan en el minut 17’14”. “És una expressió que fa la gent en aquell minut. No hi tinc res en contra, però això no vol dir ni que m’hi senti identificat ni que no ho faci”, ha afirmat amb la prudència característica dels jugadors veterans, conscient que qualsevol paraula pot ser descontextualitzada.

 

A banda de la qüestió catalana, Iniesta també ha fet diferents reflexions al voltant d’altres assumptes de rellevància, com la rivalitat Barça-Madrid en l’època de Mourinho al Santiago Bernabéu, la depressió que va viure, el seu paper i el de la selecció espanyola en el Mundial de Rússia i la seva adolescència.

 

MOURINHO DINAMITA ELS CLÀSSICS

“No fa falta ser del Barça o del Madrid per saber que aquella situació va ser desagradable. El component clau en aquesta història va ser Mourinho. Qui no ho vulgui veure és perquè traspassa el radicalisme. No es veia la rivalitat de sempre, es veia molt més. Es veia odi. Es cultivava aquell ambient i era insuportable. La tensió provocada per Mourinho va fer molt mal a la selecció i als companys”.

 

DEPRESSIÓ

“Tot va començar després de guanyar el triplet. El gol a Stamford Bridge, la Champions, els tres títols… La temporada va ser increïble, però l’estiu no. Em vaig començar a trobar malament sense saber catalogar el que et passa. Vaig començar a pensar sense saber per què i vaig entrar en un bucle que em feia sentir molt buit. La mort de Dani Jarque va influir, és clar. Una tarda de pretemporada, estava a casa meva i vaig trucar el doctor Pruna. Li vaig preguntar què feia i li vaig dir que necessitava ajuda. No aconseguia sortir-me’n. Desitjava que arribés la nit per prendre’m una pastilla i descansar. No tenia ni il·lusió, ni ganes ni sentiments. Quan pateixes depressió no ets tu i quan estàs tan vulnerable és difícil controlar moments de la vida. Vaig haver de tractar amb una psicòloga. Sempre recordaré les ganes que tenia de començar la consulta. Arribava 15 minuts abans…”.

 

 

MALS RECORDS DEL MUNDIAL DE RÚSSIA

“No tinc molt bon record del Mundial, evidentment. Normalment, el que comença malament també acaba malament. Esportivament, la marxa de Lopetegui no va ser positiva. En l’últim partit, a més, no vaig ser titular i no vaig entendre la decisió. Li vaig dir a Hierro. La vaig respectar, perquè ho havia de fer, però no la vaig compartir. Vam parlar abans i després del partit, però no vaig entendre’l. Estava fastiguejat i m’era igual el que em digués. Crec que no tenia arguments per prendre la decisió que va prendre”.

 

 

UNA ADOLESCÈNCIA MARCADA PEL FUTUR

“Vaig estar molt marcat per les directrius que havia de seguir per ser un futbolista d’elit. Al final, és difícil poder gaudir amb la teva feina. He hagut d’anar madurant a marxes forçades”.



Nou comentari