Si algú li pregunta a Pep Guardiola sobre quina és la pitjor derrota de la seva carrera, el tècnic de Santpedor recordarà, molt probablement, la nit del 29 d’abril del 2014. Aquell vespre, el seu Bayern de Munic va perdre estrepitosament contra el Reial Madrid en la tornada de les semifinals de la Champions League, però el pitjor no va ser el resultat (0-4). El pitjor va ser que l’exentrenador del Barça va renunciar a les seves idees, les mateixes que des que va començar la seva carrera a les banquetes l’han conduït a una infinitat d’èxits. “M’he equivocat, nano. M’he equivocat per complet. És una gran cagada, la pitjor que he comès mai com a entrenador”, es va sincerar al llibre Herr Pep, de Martí Perarnau.
Sense cap mena de dubte, aquest també ha estat el gran pecat de Quique Setién en els últims 217 dies. Només cal veure la seva roda de premsa de presentació a l’Auditori 1899 i el joc que van desplegar el Las Palmas i el Betis, els dos equips que va dirigir abans d’arribar al Barça. I, com si es tracés de la diferència entre la nit i el dia, tot el que ha passat sobre la gespa del Camp Nou des del 13 de gener. Una persona que diu que s’hauria deixat tallar un dit per compartir vestidor amb Johan Cruyff s’ha permès el dubtós luxe d’haver fet jugar el millor equip del món, amb Leo Messi a la seva plantilla, d’una forma extremadament grisa i pobre. El càntabre ha renunciat a la seva forma de concebre i entendre el futbol amb l’únic objectiu d’aconseguir resultats i continuar assaborint el dolç sabor d’entrenar el conjunt culer. No ho ha aconseguit. Girar l’esquena als principis mai no ha estat bon negoci, sobretot en un club tan peculiar com ho és el blaugrana.
Tal com va fer Ernesto Valverde, Setién es va adonar molt ràpidament que aquest Barça que viu del passat –i que està farcit de veterans i jugadors que ho han guanyat tot– només era capaç de competir amb quatre migcampistes i un joc conservador. La pressió després de pèrdua ferotge es va difuminar amb dues setmanes. Arturo Vidal ha continuat sent un futbolista important, amb tot el que això suposa i significa. Els joves, amb Riqui Puig i Ansu Fati com a màxims representants, han aparegut per necessitat, no per convicció, i a sobre se’ls ha privat d’ajudar el filial a pujar a Segona Divisió. La Masia no s’ha tocat, però amb un sentit força diferent del que el lema creat pel club pretén defensar. Per acabar-ho d’adobar, tot plegat no s’ha traduït, com ho havia fet els darrers anys, amb títols de Lliga i/o Copa per maquillar la ja tradicional desfeta a la Champions, que, per cert, enguany ha estat més voluminosa que mai. Un despropòsit global amb una premissa de partida: la traïció a l’estil.
La sensació després de set mesos de moltes decepcions futbolístiques és que Quique Setién, que ja ha estat acomiadat, ha passat pel Barça amb molta més pena que glòria sense ser ell mateix. No hi ha cap error més gran que aquest. Al càntabre li va tocar la loteria a principis del 2020: amb 61 anys, li va arribar l’oportunitat de la seva vida. No va perdre el somriure quan van esclatar l’escàndol de les xarxes socials, la deixada en evidència de Messi a Abidal també via digital, la polèmica amb el comportament del seu segon –Eder Sarabia– durant el clàssic, l’aturada forçada pel coronavirus i tots els assumptes extraesportius que han acompanyat el seu pas pel Camp Nou. Però sí que ho ha fet a mesura que han anat passant els partits i no ha sabut estar a l’altura de les expectatives per moltes raons, però principalment perquè no ha estat capaç de ser fidel a allò que el va convertir en una il·lusió per a un barcelonisme que necessita recuperar la seva identitat.
1 
