Ens havíem de veure, ho teníem pendent i ens feia, francament, molta il·lusió retrobar-nos amb Agustí Montal i Costa. L’haguéssim saludat amb una complicitat històrica, amb desig de situar-lo allà on mereixia i se li va negar per simple desig de justícia en la reparació històrica. Va ser un gran president del Barça quan petaven seques, valent, determinat i coherent. Fill d’una nissaga del tèxtil, hereu d’aquells senyors de Barcelona també pendents de reivindicar algun dia, amb Montal s’arrossegaven quantiosos deutes pendents en matèria de reconeixement que maleïm resoldre en l’obituari. Després d’aconseguir la Lliga del 0-5, Cruyff s’admirava que els catalans li donessin les gràcies, enlloc de felicitar-lo com estava acostumat a Holanda. S’adonava així de la força simbòlica del club, de la transcendència social que arrossegava, íntimament vinculada amb la condició d’exèrcit desarmat de Catalunya, que diria l’enyorat Vázquez Montalbán. El cas de Montal resultava sagnant, gairebé antitètic perquè mai en vida es va ponderar com calia i mereixia la seva ègida al front de l’entitat. Tampoc el seu pare, Agustí Montal i Galobart, ho havia aconseguit perquè liderar una obertura mínimament catalanista en ple franquisme no podia generar, per raons totalitàries òbvies, cap copet a l’esquena dels militars. Pare i fill van fer moltíssim sense esperar ni rebre el reconeixement degut a les seves altruistes iniciatives. A Montal fill se li deu immens agraïment per tot el que va fer i, sobretot, va aguantar a la presidència del Futbol Club Barcelona.
La mida dels seus adversaris encara avui causa respecte, fossin interns o externs. Lluny, Santiago Bernabéu, el seu Madrid i acòlits tallaven el bacallà amb la força que només poden brandar els poders fàctics convençuts de la seva condició indiscutible per imposició dictatorial. I a casa, l’eterna batalla de poder (també polític) per la llotja blaugrana no admetia aleshores presoners entre bàndols encara avui vigents. Aquells que sempre han manat en connivència amb l’Estat volien posar-hi els seus per controlar el pal de paller emocional del país i els que albiraven l’adveniment de la democràcia ja pugnaven per posicionar-se, emprant el futbol com a punta de llança en el desig de recuperació nacional. I va guanyar Montal. D’immediat, rebatejat com ‘Tontal‘ per tots aquells que no el volien, ni els interessava per no poder-lo dominar. La seva bonhomia, tracte amable i educat, eren presentats pels corrents d’opinió majoritaris com evidents febleses. Se’l comparava inclús amb el bon record deixat pel pare, com si fos una repetició desmillorada de l’original. Res més lluny de la veritat, però l’etiqueta, la percepció, la llufa penjada, faria fortuna.
Només arribar, sota el pes d’una institució amb estigma de perdedora, en plena travessa del desert, va esclatar-li a les mans el ‘cas Guruceta‘, aquella gota que vesava el vas de la infinita paciència. Va afrontar-la amb una dignitat de manual. Ell i la seva junta, plena de prohoms tan qualificats com Armand Carabén, Joan Granados o Jaume Rosell, per esmentar només tres directius, van erigir el Palau Blaugrana com a mostra d’identificació amb les seccions i començaren a remuntar esportivament des de sota gràcies a la ‘connexió holandesa‘ que afavoria Marjolin Van der Meer, l’esposa de Carabén. Així arribaria Rinus Michels per marcar les bases d’un estil de joc i deixar en inexistent làpida de marbre una frase per a la posteritat: «En el futbol espanyol, el Barça ha de ser molt superior si vol obtenir títols». Els últims quaranta anys de praxi avalen la fortuna de tal definició. Amb el fitxatge de Johan Cruyff, la democràcia s’avançà quasi dos anys a Catalunya per la drecera del futbol i la celebració del 75è aniversari -estrena de l’actual ‘Cant del Barça’, per exemple-, significà un xoc gairebé frontal amb el tardofranquisme. Només repassar el programa d’activitats confirma que aquella directiva era formada per un comando de valents catalanistes poc disposats ja a seguir acotant el cap. A Montal li tocà dirigir una època especialment difícil des del 69 fins el 77, a cavall entre les últimes bafarades del franquisme i la complexa transició a la democràcia. Cruyff portaria de seguida la senyera al braç i només tres setmanes després de la mort del dictador, amb l’excusa d’un Barça-Madrid, la directiva emplenava de senyeres part de la graderia quan l’ensenya encara estava prohibida. Abans, amb la veu de Manel Vich, s’anunciava la pèrdua de nens a les graderies en la nostra llengua, detall que avui costaria de comprendre en la seva immensa expressió sentimental a les generacions que no van patir aquell històric desastre.
També Montal es va plantar contra l’establishment amb el cèlebre escàndol dels oriünds i l’informe de denúncia realitzat per l’advocat Roca Junyent. Després, Sadurní, Rifé, Torres, Costas, De la Cruz; Juan Carlos, Asensi, Marcial; Rexach, Sotil y Cruyff es convertirien en una de les últimes alineacions immortals que el culé admirava de memòria. Cansat pel desgast d’anys duríssims, Agustí Montal marxaria amb la Copa del 78, la de l’adéu del Cruyff futbolista, sense que se li reconegués públicament la tasca realitzada. Amb encerts i errades, d’acord, però amb idees claríssimes, gosadia i desig que el Barça retrobés la coherència amb la seva ànima, tants anys arrabassada.
