En la història de la filosofia, diferents il·lustres estudiosos van dedicar hores i llibres a parlar al voltant del plaer. Entre algunes les divagacions hi havia una línia de pensament que considerava que un patiment inicial pot arribar a ser necessari per gaudir d’un futur ple de somriures i que, d’altra banda, un plaer momentani pot conduir a una decepció permanent en el futur. Després que el Barça s’hagi quedat a les portes de la novena final de la Lliga de Campions de la seva història, no hi ha frases, sobretot la segona, que resumeixin millor la realitat blaugrana.
Al marge del que hagi passat, i per molt que el Barça hagués eliminat el Liverpool, el conjunt blaugrana ho hagués fet deixant de banda l’estil que el fa únic i recognoscible al món. Això no ha estat una cosa circumstancial, sinó que la renúncia a la filosofia futbolística i de club ha estat una cosa que s’ha cuinat a foc lent i durant força temps. La realitat és que, sobretot aquesta temporada, els de Valverde han prioritzat la competitivitat i els resultats a l’aposta incondicional al joc de posició. Que bona part d’afeccionats blaugrana tinguessin clar que Arturo Vidal seria titular a Anfield en detriment d’Arthur no és casualitat. Que el xilè hagi estat el millor futbolista culer del partit de tornada, tampoc. Fiar-ho tot als resultats implica quedar-se sense arguments quan aquests no són bons.
Hi va haver una frase que el Barça va emprar sovint durant l’època de Pep Guardiola que, en moments com els actuals, cobra sentit en la direcció oposada. “El futbol et torna el que li dones”, resava el lema que es podia llegir sovint a les samarretes que el club preparava per a les celebracions. Aquesta oració també serveix per explicar el que ha passat a Anfield i a Roma, però en l’àmbit negatiu. El Barça no sap ser competitiu sense tenir la pilota, anar-se-la passant i intentar practicar el joc de posició que tan marejava els rivals en les èpoques més dolces.
Cap triomf ni cap títol han de cegar els dirigents del Barça, que han de treballar perquè l’equip torni a ser fidel a l’àmbit esportiu del ‘Més que un club’. No es pot negar que, gràcies a aquest, i encara que s’hagin hagut de patir moltes decepcions pel sistema de joc arriscat (i poc resultadista en determinades circumstàncies), els culers han viscut èpoques glorioses. Tenyir Europa de color blaugrana és quelcom preciós, però encara ho és més si es fa com ho va aconseguir el Barça els anys 2009 i, sobretot, 2011. Al Camp Nou, l’exigència amb l’estètica ha de tornar a ser innegociable si es pretén que el Barça no es converteixi en un club competitiu més a la Champions. Si passa això, les desfetes com les de l’Olímpic de Roma o Anfield no es podran considerar injustificables, perquè tindran tot el sentit del món.
