Fa 20 anys visitar la pista de Santander, l’Albericia, aleshores l’històric Teka –campió d’Europa el 1994-, era sinònim de perdre o patir molt. Avui és un equip que es diu Sinfín que ha passat per la divisió d’honor B i que fa el que pot per mantenir la màxima categoria. Aquesta tarda, en aquell pavelló que havia vist caure els grans del continent, el Barça Lassa d’handbol ha sumat la victòria número 100 seguida a la Lliga Asobal (22-27). Sí, 100 triomfs sense cap derrota ni cap empat. Són més de tres anys guanyant tots els partits del campionat, des que l’equip de Xavi Pascual va perdre a la pista del Naturhouse La Rioja en un duel intranscendent (33-31) en la penúltima jornada, el 18 de maig del 2013. Òbviament, el Barça lidera l’actual Lliga amb 18 punts i apunta a la setena Asobal consecutiva.
Com s’explica aquest domini tan enorme? Primer, per la competitivitat, la preparació i la constància del Barça, d’un meritori camí tot i la seva superioritat. Pascual ho reivindica sovint i amb raó. Guanyar 100 cops consecutivament és un rècord excepcional. Segon, perquè no té cap rival que li faci ombra. La crisi econòmica ha afectat l’handbol de manera profunda i només el conjunt blaugrana ha pogut mantenir un pressupost alt. L’Atlètic de Madrid ha desaparegut –hereu del Ciudad Real, campió d’Europa 3 vegades i de Lliga 5-, el Portland –campió d’Europa el 2001, avui Anaitasuna- ha reduït dràsticament el seu potencial, com l’Ademar de Lleó –campió de Lliga el 2001-, el Bidasoa –campió d’Europa el 1995- o el Valladolid. Eren els contraris tradicionals de les últimes dues dècades i ara no ho són. Avui ho són principalment el Granollers i el Naturhouse, i encara estan a gran distància dels barcelonistes.
Estadísticament, en aquests 100 partits, el Barça ha acumulat 3.736 gols a favor i 2.441 en contra, és a dir, 37 de mitjana a favor i 24 en contra. Una diferència gegant de 13 gols. També durant aquest temps, la llorejada secció ha deixat molt enrere els registres que tenien el Ciudad Real del 2007-2010 (67 partits guanyant) i el Granollers del 1969 al 1972 (72 partits). A més, el conjunt blaugrana s’ha anat renovant sense notar les baixes. Han marxat del Palau noms com els de Sterbik, Karabatic, Rutenka, Rocas, Sigurdson, Sarmiento o Saric, i han arribat Pérez de Vargas, Valero Rivera, Jallouz, Anderson o Mem. Així mateix, ha mantingut una mena de columna vertebral encapçalada per Raúl Entrerrios, el capità Víctor Tomàs, Sorhaindo o Lazarov. I, per descomptat, el constructor de l’èxit: Xavi Pascual, acompanyat del seu staff.
Al mateix Barça li agradaria una Lliga més igualada, però no és senzill perquè a diferència per exemple del bàsquet els patrocinadors no s’arrisquen tant i no hi ha el Madrid. El Ciudad Real es va edificar amb els diners d’un constructor, Díaz de Mera, que va tancar el club quan la crisi de la totxana es va fer present. El Teka, l’Elgorriaga o el Portland es van enfonsar quan el principal espònsor va deixar d’apostar-hi. La fortalesa inherent de club només la té el Barça, gràcies al futbol. Per això fins el 2010 almenys un o dos equips espanyols li podien discutir els fitxatges, com va passar amb Alberto Entrerrios, que va deixar el Barça pel Ciudad Real en la plenitud de la seva carrera. Avui això seria impossible. Però ni això resta mèrit a una fita per a la història: 100 victòries seguides. I les que puguin quedar.
