Albert Ferrer (Barcelona, 1970) ha estat un dels laterals drets més exitosos dels darrers cinquanta anys al Barça. Després d’una breu cessió al Tenerife per provar la Primera Divisió, Johan Cruyff el va fer ascendir al primer equip professional l’estiu del 1990, d’on ja no es mogué fins l’arribada de Louis Van Gaal i d’una competència ferotge, la de l’holandès Michael Reiziger, primera opció del nou entrenador aleshores. En una entrevista amb El Món, Ferrer recorda l’etapa de Cruyff a la banqueta blaugrana, explica detalls de la seva personalitat i admet la influència que l’Holandès Volador va tenir en la seva carrera, tant en la fase de jugador, com en la d’entrenador.
Què va percebre des del planter quan va arribar Cruyff l’any 1988?
En aquella època, al Barça B o a l’amateur, tampoc et fixes massa en el primer equip per les coses que canvien. És cert que veus que la filosofia és diferent, que és un equip molt ofensiu. Però en aquell moment, dos anys abans d’arribar el primer equip, ja tens una guerra amb el Barça Atlètic i l’amateur i tampoc estàs pendent del què passa a dalt. A mi em canvia tot en el moment d’ascendir al primer equip.
És a dir, la mà de Cruyff en les categories inferiors no es nota encara durant la seva època no professional.
Sí que es comença a notar, però pensa que jo només vaig ser-hi un any. Després ja vaig anar cedit al Tenerife.
Un cop al primer equip i ja assentat, es percep aquesta revolució en les categories inferiors?
Canvien coses, sobretot al primer equip. A partir d’aleshores, la manera de jugar del Barça ha estat sempre la mateixa. A Tenerife, aquells últims sis mesos de filial, vaig jugar amb un altre sistema de joc i per mi, el canvi gran ve aleshores, quan pujo.
La cessió al Tenerife li va explicar directament Cruyff?
Sí, la cessió va estar expressament planejada per ell. Ja m’estava seguint. Hi ha una cosa que no sap ningú, que és que jo ja havia anat a la pretemporada un any abans, tot i que vaig jugar molt poc. Quan torno al Barça B, a mitja temporada em crida i em diu que hi ha l’opció d’anar a Tenerife, que compta amb mi per l’any que ve pel primer equip, però que seria important que agafés experiència a Primera. El Barça B estava a Segona B en aquell moment.
Vist en perspectiva, la cessió a Tenerife li va anar molt bé.
Sí, i tant. De fet, la idea era clara. Em va dir que agafaria molta experiència i que l’any següent ja podria comptar per al primer equip. Ell ho tenia molt clar. Evidentment vaig tenir dubtes, per si jugaria, pel què pogués passar, per si després tot seria veritat. Però sí, va anar molt bé.
Quina conversa van tenir un cop acabada la cessió?
Ell em va explicar com funcionaria l’equip abans de marxar. Aleshores, un cop acabada la temporada, em va arribar una carta perquè em presentés un dia concret a les proves mèdiques amb el primer equip.
Quina influència va tenir Johan Cruyff en la seva carrera com a futbolista?
Va tenir-ne molta. Era un entrenador que plantejava coses molt senzilles, però a la vegada complicades. No és un tècnic que treballés molt tàcticament, sinó que t’explicava què volia, et donava dos o tres idees i et demanava concentració. En el meu cas em demanava bon marcatge i m’explicava com havia de funcionar la defensa de tres. El què et marca de Johan, però, no és el tema tàctic sinó el rendiment que ell et treia i el respecte que et transmetia. Quan et deia alguna cosa no feia falta que t’ho digués dues vegades. De seguida tenia la resposta que volia del jugador. Et pressionava i et feia anar al límit, però a la vegada, com que hi havia aquest binomi amb en Charly, el dia a dia es feia molt amè. No teníem la sensació de ser al Barça i d’estar atabalats cada dia. Els entrenaments eren molt entretinguts, però també percebies que en el moment de competir no hi hauria excuses. Ho havies de fer. Teníem aquesta barreja de tranquil·litat durant la setmana i d’exigència durant el caps de setmana. Això va portar a part de l’èxit.
Sergi Barjuán deia, en una entrevista amb El Món, que Cruyff feia pensar els jugadors. A vostè també li sembla?
És així perquè et proposava coses que no havíem fet abans. En el nostre cas, jugar amb tres al darrera era quelcom que mai a la vida ho havíem fet. T’havies d’adaptar i ho havies de fer bé. Ell tenia moltes frases com les de ‘si no va bé de cap, no saltis’ o ‘si es desmarca molt bé, no estiguis a prop seu, no el marquis’, reflexions que ens van sobtar, però quan les penses acabes veient que té raó. Ell tenia les idees molt clares i aquesta claredat ens la intentava transmetre, cosa que no era fàcil, perquè nosaltres érem qui ho havíem de posar en pràctica. Això costava una miqueta més.
En els entrenaments i xerrades, vostès percebien que era un geni?
No percebíem que era un geni, però sí que era una persona molt entesa del futbol. En sabia molt i feia les coses molt senzilles. Veies que era un home que havies de respectar, per la trajectòria i per allò que proposava, perquè sempre funcionava. Ell va proposar coses diferents, que no s’havien fet abans, i que a més funcionaven. El jugador li va agafar respecte i confiança, tot va ser molt més fàcil.
Recorda alguna xerrada tàctica on expliqués el 3-4-3 o el seu diamant del mig del camp?
Jo recordo molt poques xerrades tàctiques. Algun dia sí que n’havíem fet alguna, però ben poques. Ara no li sabria dir.
És a dir, Cruyff no era un entrenador d’aquests de plantar-se a la pissarra i fer-los seure al seu davant.
No, gens. Alguna vegada ho feia, però no era d’aquells que s’hi passava bona estona. Potser també perquè en Charly ho complementava i, sobretot pel tema de l’idioma, transmetia coses molt bàsiques. Com que ell entenia tot el que volia dir, tu t’havies d’espavilar i també entendre-ho. Qualsevol dubte, potser el consultaves més amb en Charly i ell t’ho acabava d’explicar. En Johan era un home que deia les coses curtes i senzilles. El que sí que tenia era un mètode d’avaluació mensual. Ens asseia i un a un ens deia si ho havíem fet bé o no i ens explicava en què havíem de millorar. Això et mantenia alerta.
Els picava molt per treure’ls rendiment?
Sí, i tant. Ens pressionava. Recordo un any que, en la tercera o quarta jornada, ens va agafar a mi i a en Zubi i ens va dir que no havíem començat massa bé. Anàvem a Bilbao i ens va comentar que, si no jugàvem bé allà, no jugaríem en tot l’any. Ell sabia a qui dir-li, sabia distingir qui aguantava la pressió i qui no. A mi, personalment, la pressió m’ha anat bé per rendir. I ell això ho sabia. A alguns ens pressionava més i a d’altres menys. La sensació que tenies era que, o feies les coses bé, o no jugaries, perquè Cruyff no es casava amb ningú.
Quina influència va tenir en vostè com entrenador? Es considera de l’escola Cruyff?
Sí, i tant. Com entrenador em passa una cosa molt particular. Vaig estar sis o vuit anys amb ell i vaig agafar-ne la filosofia, la pilota, tenir tranquil·litat, ser pacient. Això sempre anirà amb mi i ho intentaré proposar. Però és cert que quan surts de can Barça és molt difícil de fer, perquè necessites jugadors d’una certa qualitat. Proposar això fora costa més i has de ser més híbrid. Això sí, jo veig partits i penso com és possible que un jugador hagi llançat una pilotada cap amunt. Atura-la, juga, fes-ho tranquil. Són conceptes que tinc instaurats al disc dur. Però com entrenador t’has d’adaptar a les circumstàncies.
En el futbol modern, hi veu certa influència del futbol cruyffista?
Sí, jo crec que sí. Va començar amb aquesta filosofia de tenir paciència, d’ajuntar jugadors, de tocar, de combinar. Va ser ell qui ho va començar. Després hi ha una època molt influent que és la de Pep, quan ho duu al futbol modern i ho fa més tàctic i més treballat. Però sense cap dubte la influència de Johan és importantíssima. A partir d’aquella època, molts equips copien la filosofia, i no només equips de Primera, sinó de totes les categories i la Selecció Espanyola. Es va notar molt.
Què seria el Barça sense el pas de Cruyff?
Doncs no ho sé, no en tinc ni idea. Però el Barça anterior a Johan va tenir molts estils diferents, des de l’holandès antic, l’anglès amb un perfil concret. En Johan va implantar la identitat que tenim com a club, amb aquest estil de futbol. A partir d’allò tot s’ha modificat en base a la seva filosofia. És igual que entri Pep, que hi sigui Tito o Luis Enrique, amb qui ha entrat una mica més de transició, però en definitiva l’estil és el mateix que va iniciar Cruyff.
Quin homenatge creu que seria el més just per a Cruyff?
Ha estat una persona molt influent i el millor homenatge que pot tenir és que els jugadors el recordem amb estima i que ens hagi marcat com a persones i com a professionals. Això s’ho ha endut segur. Després, per homenatges amb l’afició es poden valorar mil coses. Però com entrenador, l’orgull que pot tenir és que la seva filosofia ha perdurat i que la gent que ha estat amb ell valorem la feina feta.
L’han trucat pel partit d’homenatge a Wembley 92?
No, no m’han dit res. I és un tema del qual tampoc vull parlar.
