La realitat és la que és: històricament, al Barça sempre li ha costat jugar fora de casa en competició europea. Les cinc Lligues de Campions que llueixen a les vitrines barcelonines hi han arribat en temporades en què la superioritat ha estat tan abismal que algun mal partit com a visitant no ha pogut evitar la coronació culer. Fins i tot en el millor moment de la seva història, amb Pep Guardiola a la banqueta, els blaugrana recorden episodis de patiment lluny del Camp Nou. El gol d’Iniesta a Stamford Bridge és un dels capítols més emocionants de la història recent dels catalans pel que va significar, però també perquè els aficionats van veure el seu conjunt amb un peu i mig fora de la final a l’Olímpic de Roma. Amb la marxa del tècnic de Santpedor, el Barça ha continuat essent un equip temut al continent, encara que la desfeta a l’Allianz Arena de Munic (4-0) el 2013, les pallisses encaixades al Parc dels Prínceps (4-0) i a l’estadi de la Juventus (3-0) en el tercer any de Luis Enrique i la remuntada de la Roma el curs passat (3-0) s’entestin a demostrar el contrari.
Més enllà de derrotes doloroses perllongades en el temps, el Barça arribava a Wembley amb una ratxa molt negativa com a visitant a Europa: només havia vençut un dels últims set partits, el que va jugar al camp de l’Sporting de Lisboa (0-1) i gràcies a un gol en pròpia de Sebastián Coates. Els sis duels restants es dividien en tres derrotes (amb un resultat global de 10-0) i tres empats (dos 0-0 i un 1-1), unes xifres que la màgia del Camp Nou havien aconseguit maquillar però no tant per poder guanyar. Si es vol aixecar la màxima competició internacional entre clubs s’ha d’estar preparat per guanyar en els territoris més hostils. I, avui, el triomf del Barça contra el Tottenham s’ha gestat des de la solidesa com a conseqüència de defensar-se, i de fer-ho molt bé, amb pilota.
Abans del compromís d’avui, en els dos primers mesos del segon any de Valverde a Barcelona no hi havia ni rastre d’aquell equip compacte que va segellar un doblet de Lliga i Copa del Rei la temporada passada i que ‘només’ es va desfer contra la Roma. A Wembley, el Barça ha recuperat la grandesa en un escenari de màxima exigència lluny de la Ciutat Comtal. La benevolència defensiva i l’agenollament davant la pressió d’estadis plens han donat pas a la rigorositat, el fet de saber estar i, al cap i a la fi, la competitivitat. Si això ha de ser el pretext a un any combatent com Déu mana amb la samarreta visitant a Europa, el conjunt blaugrana ja ha fet un pas de gegant cap al títol de la Champions League. És clar que un simple triomf no vol dir res ni ha d’il·lusionar cegament la massa social, però, com a mínim, permet veure una petita escletxa d’esperança en un túnel que les darreres temporades ha estat molt fosc. Europa torna a témer el Barça.
Una victòria per celebrar els 300 partits a la Champions
Contra el Tottenham, el Barça ha jugat el seu partit número 300 en la màxima competició europea: 46 duels a la Copa d’Europa i, la resta, 254, sota el format actual que rep el nom de UEFA Champions League. Amb la victòria d’avui a Wembley, els blaugrana registren un total de 177 victòries, 67 empats i 56 derrotes. El marcador global després de tots aquests compromisos és de 602 a 290. En participacions, els catalans han disputat cinc edicions de l’antiga competició europea entre clubs i ja en porten 24 en l’actual configuració.
