Hi ha dues realitats sobre la primera temporada d’Arthur Melo al Barça. La primera és que ha aterrat amb molta força al futbol europeu i que s’ha adaptat extraordinàriament bé a la filosofia d’un club molt especial en aquest aspecte. La segona té a veure amb el fet que li ha costat molt aguantar, en l’àmbit físic, tot el curs. Una cosa no treu l’altra, i és força normal el que li ha passat tenint en compte l’exigència en tots els aspectes, de la Lliga espanyola (sobretot en comparació amb la brasilera), però és una evidència que el migcampista haurà de treballar de valent per evitar que l’acumulació de minuts li faci disminuir el seu nivell i, en conseqüència, la confiança de l’entrenador en ell.
Sigui com sigui, no obstant això, els seus primers mesos al Camp Nou han estat d’allò més positius. Això no treu que de cara a la temporada vinent se li exigeixi un pas endavant i que s’aliï amb De Jong per ajudar el Barça a recuperar el joc de posició, però en alguns partits Arthur ha demostrat que pot arribar a convertir-se en el líder i la brúixola de l’equip al mig del camp. Amb 22 anys, l’exjugador del Gremio no s’ha empetitit davant la immensitat que suposa vestir la samarreta blaugrana, ans al contrari. Ha tractat bé la pilota, perquè l’estima com poca gent ho fa, i l’ha mogut de banda a banda. En el tram final li ha faltat una mica de rapidesa en l’execució, però les xifres no enganyen: ha estat el jugador amb més precisió en la passada (93,5%) en les cinc grans lligues europees.
A la Lliga, Arthur ha fet 1.280 passades (1.208 en curt, 66 en llarg i sis a l’espai) en 27 enfrontaments. És a dir, una mitjana de més de 47 per partit. Només ha perdut 121 pilotes –una dada que s’ha engreixat molt per culpa de les seves darreres actuacions, sobretot a Balaídos– mentre que n’ha recuperat 109, una mitjana de poc més de quatre per partit. Els grans aspectes a millorar són el de les rematades (n’ha intentat quatre) i el de les passades de mèrit (ha fet una assistència). A poc a poc. La seva ràpida adaptació ha fet oblidar, en bona mesura, que tot just aquest estiu farà 23 anys. Fent un pas al darrere i analitzant-ho tot amb una perspectiva més generosa, el rendiment del migcampista –aquest sí, immediat– ha estat més que notable.
Les desfetes a l’Olímpic de Roma i Anfield van molt més enllà d’una qüestió d’entrenador. És clar que Ernesto Valverde té bona part de la culpa del que ha passat a la Champions League els darrers anys, però el problema del Barça és molt més profund. No és una qüestió d’intensitat, de ganes, de sort o d’encert. És una qüestió de futbol. I, en aquest escenari, el personatge d’Arthur ha de ser el protagonista principal de les funcions culers a partir de la pròxima temporada. I perquè això succeeixi han de confluir dos aspectes: que el tècnic li atorgui responsabilitats i confiança i que ell respongui sobre el terreny de joc.