“He vingut a iniciar una època de glòria”. Sota el sol imponent del mes de juliol barceloní i enmig d’algun xiulet al capità Alexanco, Johan Cruyff pronunciava aquestes paraules des del centre del Camp Nou en la presentació de la temporada 1988-89. Podia semblar una frase pretensiosa i buida, però en realitat era tota una declaració d’intencions. Volia ser una manera de començar a combatre el victimisme ancestral de l’entitat i del culer. S’havien acabat les excuses, la queixa sistemàtica als àrbitres i el qui tira any empeny. Cruyff, amb 41 anys, estava davant l’oportunitat de construir la seva gran obra i per això havia de liquidar “un passat fet d’enveges entre gent del club. No en volia saber res”. El canvi es convertiria en una revolució. I la va dur a terme des del primer dia.

Efectivament, el Barça venia del convuls curs anterior, potser el pitjor dels últims 60 anys, amb el motí de l’Hesperia –enfrontament entre la plantilla i la directiva presidida per Núñez-, la progressiva desertització del soci de l’estadi –es veia ciment per tot arreu- i un equip envellit que no transmetia res. “El Barça tenia molt de nom i molts diners, però pocs títols. S’havia de posar fi a aquesta tradició”, escriu Cruyff a la seva autobiografia. Certament, 90 anys després de la seva fundació, el club tenia 10 Lligues, només dues del 1960 al 90!, diverses copes del Rei i Recopes i cap Copa d’Europa. Un bagatge pobre per a una entitat que havia tingut els millors jugadors de cada època –Kubala, el mateix Cruyff, Maradona…-, un camp impressionant i superava els 100.000 associats.

 

El creixement

 

“A l’Ajax tots els futbolistes pensaven en atacar, mentre que al Barça tots jugaven enrere. Per tant, el primer que calia fer era canviar aquest plantejament”, recorda Cruyff. L’holandès, amb l’aura de qui havia estat, va exercir durant els primers dos o tres anys una mena de màster per als jugadors, aficionats i premsa. Calia reeducar la mentalitat i el gust blaugrana, calia ensenyar que es podia jugar d’una manera totalment diferent i que era el camí més ràpid per guanyar. “A can Barça faltava caliu específic de futbol. Així que vaig oferir parlar de futbol i de com s’havia de jugar a futbol. Fins i tot les xafarderies havien de ser de futbol. Per posar tot això en marxa necessitava enginy i molta perseverança”, explica. Una àmplia generació va créixer sota la seva mirada i avui ja és impossible dissociar el Barça de l’espectacle i el futbol ofensiu.

Així que l’arribada de Cruyff va afectar tota l’estructura esportiva, des de l’últim benjamí fins al primer equip, i ell era el cap únic i decisori. Va situar exjugadors de la seva època de tècnics en el planter i va implantar el mateix sistema de joc –el 3-4-3- que jugarien els professionals. En un moment que encara no hi havia dorsals fixes, el Barça actuaria amb el porter (1), el lateral dret (2), el central (3), el lateral esquerre (5), el mig centre (4), l’interior dret (8), l’esquerre (10), el mitja punta (6), l’extrem dret (7), l’esquerre (11) i el davanter centre (9). Així jugava tot el futbol base. El primer equip, sobretot amb el fitxatge de Laudrup el 1989, tenia algun matís: el danès exercia de fals punta i es convertia en un creador sense un lloc específic, apareixent a l’àrea quan convenia.

 

Quan la tendència era treure un davanter i posar un defensa, Cruyff va fer el contrari. Quan tothom jugava amb el 4-4-2 o el 5-4-1, ell va fixar tres defenses i tres davanters. Allò només era la punta de l’iceberg del seu projecte. Darrera hi havia el que anomenava les 10.000 hores d’entrenament i el mestratge diari de l’artesà, aquell que coneix la seva professió fins a l’últim detall i els per què, i que gaudeix ensenyant-lo. “Qualsevol futbolista hauria d’estar almenys tres anys a les ordres de Cruyff”, va dir Laudrup al retirar-se. Venint d’un home que havia acabat fitxant pel Madrid i atipat de Cruyff, la reflexió no és menor.

 

“Em vaig trobar un estil de joc en el qual els defensors corrien menys que els davanters. Això ho vaig canviar immediatament, amb la qüestió central que el futbol és una qüestió de metres i de lògica. De pensar de manera creativa, però lògica”, incideix Cruyff. “L’objectiu era dur-los a una concepció total del futbol. Al davanter li deia que era el primer defensor i el porter el primer davanter, i als defensors els explicava que eren ells els que decidien la longitud del camp. Les distàncies entre línies no podien superar els 10-15 metres. I encara més, tothom havia d’assumir que quan es té la possessió de pilota l’espai s’ha de fer gran, i que sense pilota s’ha de reduir. És un procés que has de treballar dia sí i dia també”, afegeix.

 

L’esplendor

 

Del 1988 al 1993, Cruyff va jugar amb un equip base format per Zubizarreta, Ferrer (1990), Koeman (1989), Serna/Nando/Sergi (1993), Guardiola (1990), Amor –el jugador més utilitzat-, Eusebio, Bakero, Txiki, Laudrup i Stoitxkov (1990). Julio Salinas, Goikoetxea (1990), Nadal (1991) i Juan Carlos (1991) eren altres dels habituals. La resta jugaven poc. Van ser els anys d’esplendor i d’estabilitat del 3-4-3, de l’atac implacable i una valentia a prova de bomba, amb alineacions amb Eusebio i Goiko de laterals. És a dir, un onze sense defenses purs. Es feia un futbol memorable, i com va dir l’Équipe, hi havia parisencs que viatjaven a Barcelona els caps de setmana per veure aquell Dream Team. L’estiu del 93, Cruyff va donar la volta definitiva al clau fitxant Romario. Amb el brasiler, un 9 únic, en el millor moment de la seva carrera, el Barça va passar a jugar amb un davanter centre i cada vegada hi havia més partits que actuava amb 4 defenses. Van haver-hi dies excepcionals, però Laudrup va perdre presència i el cicle va morir cruelment a Atenes, perdent 4-0 davant el Milan a la final de la Champions del 94. 

 

Durant aquell lustre, la gent es va anar familiaritzant amb els conceptes de la possessió, el joc posicional, la pressió, les triangulacions, el rondo etc. També amb el particular vocabulari de Cruyff. Parlava fatal el castellà, canviant articles i trepitjant el gènere, però era tan clarivident i didàctic que se l’entenia millor que a ningú. Algunes obvietats que ningú s’havia parat a pensar es van fer famoses: “si tu tens la pilota, el contrari no la té”, “jugar a futbol és molt simple, però jugar un futbol simple és el més difícil que hi ha” o “el control és mig futbol”. I també va crear una espècie d’argot que encara s’utilitza: les vaques sagrades –els jugadors més importants del vestidor- o els ‘jefes’ –tècnics- i els indis –jugadors. Finalment, va incorporar frases fetes amb el seu segell: “un palomo no hace verano” o “gallina de piel”; i expressions-crossa com “en un momento dado” o “este es uno”. Ell mateix diria que això li servia per guanyar temps per pensar la resposta a la pregunta. Com els grans líders, Cruyff va saber crear un relat, bell i guanyador, resumit en el “si jugues bé, guanyaràs el 90% dels partits”.

 

Cruyff també va instaurar una escala salarial. Ell era qui cobrava més (300 milions de pessetes), els cracs una mica menys, després els estatals i finalment els joves que pujaven del planter, que si progressaven veurien notablement augmentat el seu sou. Això es va trencar, diu Cruyff, al guanyar la Copa d’Europa. Alguns jugadors van ser renovats a l’alça sense la seva aprovació i aquí van sorgir les primeres diferències importants amb Núñez. La lluita que estava soterrada va començar a aflorar fins que la tensió controlada va esclatar el 1996, el segon any en blanc en grans títols, tot i lluitar-los quasi fins al final. La realitat és que els fitxatges no van acabar de funcionar, els cracs ja estaven per sobre la trentena i alguns jugadors començaven a estar farts de la pressió de Cruyff. Sempre quedarà el dubte si el relleu que s’intuïa, finalment frustrat, amb la Quinta del Mini, el planter a tot drap i noms com els de Zidane, Rui Costa i d’altres hi hauria hagut un segon cicle triomfant. Núñez va decidir tallar d’arrel.

 

El final i l’herència

 

“Jo sabia des d’un inici per a què m’havia contractat el president Núñez. El seu objectiu fonamental era salvar la seva posició. No em van fitxar perquè ell compartís els meus plantejaments: jo era un fitxatge polític. Això ja ho sabia per endavant, i com que havia sortit ben escaldat de l’Ajax, estava doblement advertit. Vaig posar condicions”, indica Cruyff. La primera: tancar la porta del vestidor als directius. “Els dirigents com ell estan acostumats que tothom faci el que ells diuen, però jo vaig capgirar la relació, per això mai vam tenir un tracte  gaire càlid. Era estrictament professional”, descriu.

 

Cruyff va ser destituït el matí del 18 de maig del 1996, abans de l’entrenament previ al penúltim partit de Lliga. Les portades del dia informaven que Robson ja havia estat contractat i Cruyff es va enfurismar. L’aleshores vicepresident Gaspart va baixar al vestidor per comunicar-li que no seguiria l’any següent però la situació es va precipitar davant la còlera de l’holandès. Segons testimonis presencials, van volar cadires i es van dir coses molt gruixudes. Núñez es va evitar el tràngol i l’endemà al vespre, després que el Camp Nou mostrés el seu respecte i agraïment a Cruyff, va oferir una de les rodes de premsa més sagnants que es recorden. Núñez va treure odi per la boca, però també aquella bilis era el començament del seu final.

 

Cruyff va marxar com el tècnic que més anys ha estat a la banqueta del Barça (8), dada que difícilment algú superarà, amb 4 Lligues seguides (91-94) –cap entrenador n’ha aconseguit tantes-, la primera Copa d’Europa (92), una Recopa (89), una Copa del Rei (90), una Supercopa d’Europa (93) i tres Supercopes espanyoles. 11 títols. A més, una altra final de Copa d’Europa (94) i Recopa (91), i de Copa del Rei (96). Quatre finals europees en 8 anys.

 

Però més important que això, va ser el seu llegat. El seu pas pel Barça havia estat tan potent que ja res tornaria a ser igual en aquest club. Era la seva victòria. Ell ja no hi era, però sí les seves idees. I els fitxatges de Van Gaal, Rijkaard, Guardiola o Luis Enrique, tots amb els seus matisos, seguien el camí que ell havia marcat. 21 anys després del seu adéu, les vitrines del Museu s’han multiplicat com en cap altre club d’Europa. Cruyff va posar les bases del Barça contemporani i d’alguna manera del futbol modern. Potser per això el reconegut periodista Santiago Segurola es va permetre preguntar en un article d’aquells dies qui era més important, si el futbol o Cruyff.



Més notícies

Nou comentari