La setzena edició de Relats Solidaris de l’Esport, que es podrà comprar a partir del pròxim mes de maig, arriba en un moment molt especial, amb la societat catalana confinada a casa amb motiu d’una pandèmia del coronavirus que està ensenyant a tothom moltíssimes coses, sobretot el fet de valorar el que tenim. Si més no, això és el que està aprenent Quique Setién, que aquest dimecres ha viscut un dia ben especial: ha complert 100 dies com a entrenador del Barça i ha sortit a la llum el pròleg que ha escrit per a un llibre que homenatjarà els fotògrafs Ferran Zueras, Carlos Pérez de Rozas, Miguel Moreno i Francesc Casals i que tindrà, com sempre, un objectiu benèfic.
Ya tenemos una nueva edición de @RelatsSolidaris, este año con @QSetien como padrino y los beneficios para @Pallapupas. Una edición muy especial, un homenaje a Ferran Zueras y Carlos Pérez de Rozas y dedicada también a Miguel Moreno y Francesc Casals pic.twitter.com/GW1iIrMvt6
— Relats Solidaris (@RelatsSolidaris) April 22, 2020
En el text que ha sortit a la llum, el càntabre reflexiona al voltant de la importància de no oblidar, quan el malson del coronavirus s’acabi, que hi ha gent que continuarà passant-ho malament. I que tots plegats hem de treballar en un “futur millor.” Els beneficis que es recullin gràcies a la setzena edició dels Relats Solidaris de l’Esport, apadrinada per Setién, aniran destinats a l’associació Pallapupas, de pallassos d’hospital. “No hi ha cap motiu ni estímul millor que el somriure d’un nen per deixar un futur millor”, assegura l’entrenador del Barça.
‘Deixar un futur millor’, el pròleg de Quique Setién
“Em vaig posar diversos dies davant de l’ordinador per intentar escriure alguna cosa apropiada per a aquest pròleg, però el meu cap només pensava en l’alineació contra el Mallorca i també davant el Nàpols. El futbol ho era tot fins que les notícies sobre la pandèmia de coronavirus van acabar de cop amb els dubtes i la realitat ens va recloure a casa, una mica angoixats.
I ara, què passarà? En només dos dies ens hem vist tots obligats a canviar de vida dràsticament sense saber amb exactitud el temps que romandrem així. Aïllats entre quatre parets, això sí, amb internet i Netflix mitigant les hores mortes, em pregunto per les desenes de milers de persones que, sense disposar d’aquests privilegis, estan passant per això i coses pitjors cada dia arreu del món.
Crec que no hi ha hagut un moment millor en la meva vida per fer una reflexió profunda de tot el que estem vivint. Sabem que només ens preocupem si sentim el dolor en carn pròpia o el patim a prop, com ara. Tota la resta dura molt poc.
La humanitat ha anat avançant a un ritme vertiginós, s’ha progressat més en els últims 100 anys que en tots els anteriors des que ens vam posar drets. L’esperança de vida augmenta i també hi ha menys persones que passen gana gràcies a aquest progrés i la solidaritat de persones que dediquen la seva vida a fer millor la dels altres. Però fa 102, la grip espanyola va deixar 50 milions de morts i cada any en moren molts milions més per malalties que no s’acaben d’erradicar i que apareixen, com aquesta que estem patint.
Aquesta meravellosa invitació a formar part d’aquest consolidat projecte solidari arriba en el moment precís, primer perquè m’ha remogut la consciència des del moment que vaig començar a llegir tots els pròlegs que m’han precedit i també perquè ens recorda el que som realment i el poc temps que estarem per aquí.
Encara queden al món molts punts de conflicte en els quals conservar la vida és una utopia en mans del destí. Quan tornem al carrer amb les nostres tasques quotidianes confio que hàgim après que alguna cosa. No podrem canviar el món individualment, però sí que ens podem comprometre cadascú a canviar el que tenim més a prop amb petits gestos que contribueixin a millorar la vida dels que ens envolten.
Al futbol, que m’ha ocupat la major part de la meva vida i m’ha donat tot el que tinc i tot el que soc, sempre li estaré agraït. Soc conscient de les concessions que m’ha atorgat la vida i de la protecció que m’ofereixen els que m’envolten, a la qual no poden ni podran accedir milions de persones. A partir d’ara assumeixo la responsabilitat del meu càrrec públic com a altaveu per evitar la crispació i les tensions que ens envolten cada dia i poder ser una mica més feliços.
I per a això necessitem que no hi hagi ni un sol pallasso trist. Aquests nens que ocuparan el nostre lloc recordaran la resta de les seves vides cadascun dels vostres somriures. I no hi ha cap motiu ni estímul millor que el somriure d’un nen per deixar un futur millor”.
