El Barça ha aconseguit una victòria importantíssima a l’estadi Ramón Sánchez Pizjuán de Sevilla, després d’una primera part on el conjunt de Luis Enrique ha tingut sensacions similars a les viscudes a l’Etihad Stadium de Manchester, amb l’equip rival pressionant amb els deu homes de camp, amb els futbolistes del Sevilla molt a prop dels blaugrana i amb una intensitat amb la qual s’ha vist superat durant els primers 40 minuts de joc. Segons El Món, aquestes han estat les claus del triomf barcelonista:
1. Pressió alta i massa espai entre línies
El Barça ha pecat dels mateixos errors comesos en la segona part a Manchester. L’equip ha saltat a la gespa del Pizjuán trencat, partit entre línies i amb una distància entre les zones del joc massa ampla. La intensitat del Sevilla no és excusa per explicar el desordre del Barça entre la defensa i el mig del camp i entre el mig i la davantera, un fet diferencial que ha condicionat la sortida de pilota imprecisa i, obligada pel posicionament, molt més llarga que curta. Sergio Busquets s’ha tornat a trobar sol, sense recursos i amb l’esquena descoberta, un fet que no ha ocorregut en la segona part i que ha evidenciat els problemes de l’equip blaugrana a l’hora de recolzar la creació. El Sevilla no és el Leganés o l’Sporting, amb tots els respectes per aquestes dos conjunts, i la puntada llarga en la pressió no serveix per trencar la defensa rival i matar a cops de trident.
2. Reacció fulgurant i canvi d’estil
El Barça encara té moltes més opcions de guanyar partits i de ser superior al seu rival quan destina els seus esforços a mantenir la pilota, a tocar-la curta i amb velocitat, a recolzar-se en els migcampistes i en Leo Messi, convertit en tots els jugadors des del mig del camp fins al davanter centre. La intervenció de Luis Enrique al descans ha estat clau per reagrupar l’equip al voltant de la pilota i de Messi, amb una col·laboració explícita d’un Denis Suárez desaparegut durant 40 minuts, però enormement participatiu en els darrers cinc de la primera part i els 41 que ha disputat en la segona. Aquest diumenge al Pizjuán, el gallec ha recordat al Denis de la pretemporada, el que s’associava i s’entenia amb Messi i el que servia de punt de recolzament a l’argentí. Amb les línies més juntes i amb pocs metres per córrer amb la pilota, el Barça s’ha mostrat més precís, més agut i més reconeixible.
3. Messi decideix
I no ens referim als gols que l’argentí pot arribar a anotar per fer guanyar el Barça. Messi decideix què vol, quan ho vol i com ho vol. Decideix on ha d’anar la pilota, com s’ha de moure pel camp, a quina velocitat, sota quins paràmetres i quin ritme se li aplica. Decideix com s’ha de situar el rival, com s’obriran les línies de la defensa contrària, de quina manera deixarà desmarcats els seus companys per rebre la pilota. I decidirà en quin moment s’ha de clavar el punyal. També decidirà si vol jugar d’interior, de migcentre al costat de Sergio, de mitjapunta, d’extrem dret o de davanter centre segons li convingui i observi la situació de l’equip rival al camp. I, sobretot, decidirà si vol que el Barça guanyi el partit o no. A Sevilla, Messi ha tingut temps, en només 50 minuts, de fer tot això i de fer-ho de manera brillant. No hi ha, des que el 2008 va fer l’explosió, cap jugador com ell.
