El Barça ha aconseguit una victòria important després d’un partit amb molt poc atractiu. El Granada de Lucas Alcaraz ha plantejat un partit gos, dur, amb pocs espais i amb cap intenció de generar-li ocasions de gol al conjunt blaugrana, més enllà dels pocs contraatacs dels quals han disposat els homes andalusos aquest dissabte al Camp Nou. Un gol de Rafinha ha donat els tres punts a un equip que segueix angoixat quan el rival planta l’autobús a la seva pròpia àrea. Els moviments de Luis Enrique, intel·ligents, just després del descans, han fet guanyar terreny al Barça. Aquestes són, segons El Món, les tres claus del partit.
1. Joc de posició encallat
Altra vegada, el Barça ha patit molt amb el Granada ben plantat a la seva frontal de l’àrea. De la mateixa manera que va succeir amb l’Alabès i l’Atlètic de Madrid, a l’equip blaugrana li ha costat massa obrir una defensa rocosa, plena d’homes, carregada d’efectius i molt ben posicionada. L’equip s’ha atabalat, ha insistit en mantenir la possessió, però ha tingut moltes dificultats per crear oportunitats i per penetrar dins l’àrea amb cert perill. És evident que el conjunt de Luis Enrique se sent molt més còmode amb el joc de transicions, amb equips oberts i valents que deixin molta distància entre línies i força metres entre els mateixos defensors, contràriament al que succeïa anys enrere. Ara, sense la determinació d’Iniesta al mig del camp, lesionat, l’equip blaugrana no ha trobat la manera de generar oportunitats amb el moviment precís de la pilota i amb ritme en la passada.
2. Rakitic canvia la posició
Després de la poca profunditat dels catalans a la primera part, Luis Enrique ha entès que havia de dotar de noves possibilitats ofensives al seu equip. I ho ha fet d’una manera molt concreta. Amb una defensa de tres, ha situat Rakitic a l’esquerra d’Umtiti, amb el francès a l’eix, i a Mascherano a la dreta, per facilitar l’avançament sense patiment dels laterals a l’atac. La poca força en la sortida del Granada i la destresa del croat en la recuperació cobrint una de les bandes -cobreix el lloc de Messi en defensa quan juga d’interior- l’ha convertit en l’únic jugador capaç de realitzar aquesta funció. Amb aquest moviment, Sergi Roberto i Digne han pogut actuar amb total llibertat i generar superioritats a les bandes, amb l’equip molt necessitat d’opcions en atac.
3. El Denis Suárez menys transcendent
El migcampista gallec ha anat de més a menys en aquest inici de temporada. Va començar com un tro en la pretemporada, sent el millor aliat de Messi en les accions ofensives i fent somriure el seu entrenador amb la bona predisposició mostrada sobre el terreny de joc. Sempre participatiu i mai amagant-se de la pilota, Denis ha rebaixat la seva importància a la gespa i s’associa, cada cop menys, amb Leo Messi. Evidentment, el migcampista té una pressió afegida pel fet de jugar sense dos dels tres futbolistes habituals del mig del camp, Sergio Busquets i Iniesta, però la seva influència sobre el joc ha estat molt minsa. Tot i això, Denis Suárez sempre ho intenta, persisteix, pressiona la defensa i demana la pilota. L’únic que li està faltant és encert.
