Eliseo Martínez (DIS): “Els 40 milions a Neymar no són sou, són un suborn”

El cas Neymar és una bola difícil d’entendre. Un cúmul d’operacions, traspassos, contractes i querelles pràcticament indesxifrable. La primera part del cas, ja resolta, ha condemnat el Barça a pagar 5,5 milions d’euros per dos delictes de frau fiscal. La segona, encara en curs i amb el judici pendent, conté una querella per estafa impròpia i corrupció entre particulars interposada pel fons d’inversió DIS, propietari del 40% dels drets econòmics de Neymar Jr abans del seu traspàs al Barça. El seu advocat a l’Estat espanyol, Eliseo Martínez, del despatx IUS Aequitas de Madrid, explica, en una entrevista amb El Món, els motius de la querella i detalla les operacions dutes a terme pel Barça, el futbolista i el seu club d’origen, Santos.

El Grup DIS tenia el 40% dels drets de Neymar quan era al Santos. Com els va aconseguir?

DIS no es dirigeix a Neymar per comprar els seus drets, sinó tot el contrari. En una de les seves renegociacions amb el Santos, obté del club el 40% dels seus drets econòmics. Allà té dues opcions: esperar una transferència i capitalitzar aquest 40% o, si no volia córrer el risc d’esperar a veure si es produïa o no la transferència, el que decideix és monetitzar-ho. Es dirigeix a DIS, que al Brasil és una empresa molt coneguda en aquest món, per vendre’ls. DIS compra aquest 40% per una quantitat que no havia tingut antecedents al Brasil, que no s’havia pagat mai per un jugador que no havia jugat ni tan sols un partit amb el primer equip de Santos. DIS paga la quantitat equivalent al sou que tenia Neymar per tota la carrera esportiva del jugador.

 

DIS què rep del traspàs de Neymar al Barça?

Rep el 40% del què Santos i el Barça declaren, que van ser 17,1 milions d’euros. El 40% d’aquesta quantitat són 6,8 milions.

Creuen que DIS hauria d’haver cobrat molts més diners?

El que sosté DIS és que, si no s’hagués produït la simulació contractual, si s’hagués fet de manera neta, el Barça hauria d’haver pagat la clàusula de rescissió del contracte, que eren 65 milions d’euros. Al procediment s’ha repetit amb insistència això. Si Santos, un matí es desperta coneixent que Neymar no hi és i que està entrenant al camp del Barça, s’hagués iniciat una acció civil pel pagament d’una clàusula contractual de 65 milions. Si el Barça hagués volgut fer això de manera directa, hagués hagut de pagar la clàusula o la quantitat amb la qual s’hagués posat d’acord amb Santos. Enlloc d’això, es fa una transferència fictícia, en una clara simulació contractual, i se li dóna a DIS el 40% de 17,1. El perjudici és la diferència que hi ha entre una cosa i l’altra.

 

El dret preferencial pels tres jugadors i els contractes amb el pare del jugador és el que consideren simulació contractual?

És clar. En aquest procés, en el qual el Barça vol fitxar sense pagar la clàusula i el jugador vol deixar-se fitxar sense que els diners els rebin els titulars dels drets –Santos i DIS-, es concerten entre ells per fer una sèrie d’operacions, que són moltes, i que tenen com a única finalitat el Barça, fitxar a qui no pot fitxar, i el jugador, rebre uns diners que no té dret a rebre. Una part dels contractes que em cita serveix per donar cobertura a aquesta operació.

 

Aleshores creuen que els contractes signats entre el Barça i el pare de Neymar són il·legals?

Pel què es manifesta, aquests contractes són l’eina, la forma jurídica de donar forma a uns acords que comporten un delicte de corrupció entre particulars i que, precisament per això, són contractes simulats. La causa real que tenen és diferent de la seva causa aparent.

 

Qui s’endú els 40 milions d’euros?

No són 40, perdoni. Són 40 milions d’euros nets a N&N, però són 53 milions reals per al Barça, per la tributació. Al final, però, han acabat essent 60 per les multes ja pagades pel primer procediment penal. Són 53 milions la quantitat a la qual es comprometen i no li paguen al pare, sinó a una societat que creen específicament el pare i la mare per fer aquest negoci amb el Barça. Els diners, formalment, van a una societat que és de la família.

 

Els 40 són nets i el Barça declara els 13 de diferència?

El problema és que no els declara. Després del primer procediment a l’Audiència Nacional, on es dóna a conèixer l’assumpte, ve Hisenda i reclama la quantitat que hauria de percebre pels 40 milions, a banda dels recàrrecs. Aquests 13 milions finalment han anat a les arques públiques.

 

Si parlem del què diu el Barça, que els 40 milions són sou…

(Talla la pregunta) No són un sou. I ni tan sols són per la compra dels seus drets federatius. En el fons, diguem-ho vulgarment, és pel suborn. No poden ser sou perquè en aquells moments Neymar no estava treballant pel Barça, sinó pel Santos, ni són pels drets federatius perquè no són seus, són del club i de DIS. Aquests 40 milions són perquè es comprometi a refusar qualsevol oferta de traspàs que arribi i fitxar lliure, si acaba el contracte, o a acceptar una oferta del Barça si ho decideix abans.

 

Per això defensen que amb aquest pagament s’altera el lliure mercat de jugadors?

És clar! He sentit diverses vegades que el Barça diu que, si han perdut el primer procediment, no poden perdre el segon perquè ja s’ha aclarit que els 40 milions són sou. Ens estem confonent. Posem un exemple més clar. Imaginem un alcalde corrupte a qui es dirigeixen perquè requalifiqui uns terrenys. La constructora li paga 40 milions d’euros i el corrupte ho accepta. Aquests 40 milions, el normal no és que els posi en el seu compte corrent, sinó que es creï una societat al nom de la seva dona o la seva cosina i s’emeti una factura per un concepte inventat. Si això es descobrís, tindrà una querella per prevaricació o per suborn. I en aquest cas és el mateix, Neymar no pot rebre 40 milions al seu compte per fer el què es compromet a fer, perquè no pot signar cap contracte amb ningú. El què fa és crear una societat a nom dels seus pares i aquesta societat percep aquesta quantitat a canvi no de treballar, ni de fitxar, sinó per refusar qualsevol oferta de traspàs. Ell té dret a decidir on vol jugar i dret de refusar qualsevol oferta, però el què fa és abusar d’aquest dret cobrant els 40 milions.

 

Per què Santos va acceptar una oferta de 17,1 milions, més els 7,9 dels drets preferencials, si la clàusula de Neymar era de 65 milions?

Aquesta és la segona part. Aquí no tot passa al mateix moment. El 2011, el Barça i Neymar signen un contracte. El temps passa i això que volen que sigui secret es converteix en públic, perquè el pagament apareix als comptes del Barça. Com és normal, el Barça s’asseu amb Santos a negociar. Santos, i això és molt eloqüent, demana la seva part dels 40 milions, és a dir, el 55% dels drets que li pertoquen, que són 22 milions. Aquests 22 milions són els que hagués rebut Santos si els 40 milions s’haguessin pagat als titulars dels drets (club i DIS). Si sumem el 55% de la xifra oficial del traspàs (17,1 milions), que són 9,4 milions, el contracte dels 7,9 milions pels drets preferencials, els 4,5 milions del partit amistós i els 171.000 euros de la normativa brasilera, que obliga els clubs locals a pagar un percentatge dels traspassos a les federacions, tot això dóna 22 milions d’euros. El que es dedueix és que Santos, quan té coneixement de l’operació entre el Barça i el jugador, reclama aquests 22 milions que li pertoquen. Al nostre parer, el què hagués hagut de fer Santos era denunciar el Barça i Neymar quan va saber què havia passat. No va denunciar, es va fer còmplice i va exigir la seva part del pastís.

 

Per què Santos no exigeix que el Barça pagui la clàusula?

No ho sabem. Però no s’han de comparar 65 milions amb 22, sinó 65 amb 40, perquè si el Barça hagués pagat la clàusula Santos també n’hagués cobrat només el 55%. És un pacte fraudulent perquè tampoc poden fer-ho. Per això també es denuncia a Santos per simulació contractual en perjudici de tercers. En comptes de triar la opció de trucar a la policia, explicar el frau i denunciar, es posa al costat de qui ha comès el delicte per endur-se la seva part del pastís.

 

Aleshores el Barça no paga el 55% dels 40 milions a Santos, sinó 22 milions a banda dels 40. Un total de 62 milions.

El Barça paga els 22 milions de més. Per tapar els 40 milions, paga els 17,1 milions declarats, dels quals 9,4 van a Santos, i 12 milions d’euros més dels partits i els drets preferencials.

 

Però el Barça insisteix en què el partit que falta amb Santos es disputarà.

És indiferent això, ara ja poden fer el que vulguin.

 

Els 4,5 milions estan pagats?

No, estan compromesos. Els 4,5 milions és la manera de convèncer a Santos perquè signi. En comptes de pagar-los en aquell moment, els paguen aplaçats. I com els paguen? O bé directament si no es juga un partit, o bé es juga el partit i els beneficis van tots per Santos. No és una quantitat que es treuen de la màniga, sinó que és allò que Santos perdrà si no disputa el partit. Santos guanyaria aquests diners si el partit se celebra, per la publicitat, pel marxandatge, pels drets de transmissió i perquè el Barça hi aniria gratuïtament. El contracte diu que el partit és gratuït, però aleshores apareix una carta oculta signada per Rosell i Bartomeu en la qual es diu que, si el partit no es juga, el Barça pagarà 4,5 milions d’euros.

 

El Barça i Santos van signar un document on es comprometien a repartir-se el 50% de la responsabilitat si un jutge sentenciava que el traspàs de Neymar Jr havia costat més de 17,1 milions d’euros i, per tant, DIS havia de cobrar més diners. Ho consideren clau?

És la prova de tot. Imagini’s que firmem un document per si de cas ens enganxen per un delicte. És la prova del nou, la consciència de la il·licitud. Això es considera una prova molt evident.

 

Ja s’esperaven el cas Neymar abans de començar?

És impossible no pensar-ho. DIS és la primera empresa brasilera en volum d’inversions en l’àmbit futbolístic, no només en drets federatius, sinó també en equips de futbol. Saben de què van les coses, quant valen els moviments de jugadors i van sospitar de seguida. Des del minut 1, abans de la querella, van començar a enviar requeriments a Santos, al Barça, al jugador, demanant els contractes. Quan el Barça i Santos van signar, com que sabien que DIS era el gran perjudicat, van pactar repartir-se la meitat del problema si es descobria.

 

Per què el jutge De la Mata va tancar el cas i ara l’ha tornat a obrir?

El jutge va arxivar i va ser l’Audiència qui va reobrir. No li puc donar una explicació, els motius. No els sé. Ens basem en els motius de l’auto oficial, no sé gaire cosa més.

 

Ara vostès reclamen cinc anys de presó per a Neymar i la inhabilitació per poder jugar. Té recorregut aquesta petició? La Fiscalia ha demanat dos anys.

Té recorregut perquè per aquest motiu s’ha demanat. És un delicte que té un ventall de penes possibles. DIS no ha demanat les penes màximes a ningú, però tampoc la mínima, perquè entén que és un delicte d’una gravetat major a la pena mínima. Ha decidit una opció intermèdia. La pena mínima és de quatre anys i la màxima, de sis. Fiscalia qualifica per un tipus de delicte que no és el greu.

 

A Barcelona s’ha sospitat, des de diversos sectors, que el cas Neymar el mou una mà negra des de Madrid. O una mà blanca…

Ho he sentit i, ni sóc ara, ni he estat mai, advocat del Reial Madrid. No té res a veure amb el Madrid. Qui diu això està molt mal informat i, a més, dóna informacions tendencioses. Això ens arriba des d’uns companys brasilers amb qui tenim relació per altres temes i ens demanen que duguem el cas. I l’assumpte s’inicia a Brasil, no a Madrid. Allà s’inicien les primeres accions, DIS veu que això també té jurisdicció espanyola i contracta un despatx per dur el cas aquí. Tot el què s’ha dit és fals.

 

Aquí, bona part dels afeccionats blaugrana ho considera un atac directe al club. Sobretot perquè es jutja a Madrid.

Amb tots els respectes, això denota una manca de coneixement jurídic. És un tema estrictament judicial. Hi ha una llei orgànica que diu quin òrgan jutja cada delicte, en funció de qui el comet i d’on es comet. Aquí tenim un delicte comès per espanyols i estrangers, part en territori nacional i part en territori estranger. A Espanya, quan algú planteja una querella d’aquest tipus, no la pot presentar en un jutjat d’instrucció de Barcelona perquè es declararien incompetents i l’enviarien a l’Audiència Nacional. El jutjat de Barcelona no ho pot jutjar. La resta és pura especulació.



Més notícies

Nou comentari