Luis Enrique deixarà de ser entrenador del Barça el proper 30 de juny. Un cop acabi la temporada, l’asturià es prendrà un descans per recuperar forces i seguir amb la seva carrera, marcada fins avui pels èxits obtinguts al capdavant de l’equip de la seva vida, el conjunt del qual va ser-ne capità i a qui ha dut, per segona vegada a la seva història, a conquerir el triplet conformat pels títols de Lliga, Copa del Rei i Champions League. La seva primera temporada, superba després d’una recuperació futbolística i psicològica, quedarà emmagatzemada a la retina dels socis i afeccionats barcelonistes i glossada, amb lletres d’or, als llibres d’història de l’entitat i del futbol mundial.

El mèrit de Luis Enrique és inqüestionable. Després de la sanció de la FIFA i de revolucionar l’equip amb l’aterratge de set incorporacions, quatre d’elles de luxe, l’entrenador asturià va ser capaç de superar uns primers mesos crítics, que van acabar espetegant a l’estadi d’Anoeta, a Sant Sebastià, després de fer descansar Messi i Neymar Jr sense pacte previ i de caure davant la Reial Societat en un partit espantós, per finalitzar la temporada com a campió de tot. Xavi Hernández fou la clau d’aquella recuperació, qui va reconduir la relació entre les vaques sagrades del vestidor i el tècnic, però el Barça no s’hagués proclamat campió de res si les dues parts no haguessin cedit per acostar postures.

 

En aquell moment, el gener del 2015, Luis Enrique va descobrir el seu punyal. Va decidir donar tot el poder al trident i va fer entrar l’equip en una nova dimensió, marcada per la influència de Messi, Luis Suárez i Neymar Jr i per la pèrdua d’ascendència del mig del camp en la creació. Si a l’equip de Guardiola els tres futbolistes prevalents en la construcció de joc eren Sergio Busquets, Xavi i Iniesta, amb l’afegitó de Messi, en el conjunt de Luis Enrique la línia de poder ha passat a la davantera. La possessió de la pilota ha deixat de ser hegemònica i la circulació ha tendit a superar els migcampistes per accelerar en els metres finals, on el trident s’ha mostrat infal·lible.

La seva aposta, més pragmàtica i directa que la dels darrers entrenadors culers, ha funcionat amb matisos durant més de dues temporades. Numèricament, el Barça de Luis Enrique no deixa dubtes. Ara bé, futbolísticament, el debat ha quedat obert de manera permanent des que l’equip fes figa a nivell físic l’abril del 2016 i quedés eliminat de la Lliga de Campions i a una patacada de perdre la Lliga, després de distanciar-se fins a dotze punts del Reial Madrid durant el mes de març. La preponderància del trident i del futbol de transicions va quedar sotmesa a l’apartat físic que, com succeeix en la gran majoria de plantilles que disputen el Mundial de Clubs, va quedar minvat per l’acumulació de minuts. Aquell futbol viu i directe, el què havia convertit el Barça de Luis Enrique en, altra vegada, el millor del món, va deixar de ser abassegador i l’equip va patir un petit retrocés.

 

Un pas enrere que s’ha confirmat aquesta temporada. Més que mai, el tècnic s’ha lliurat al trident, insubstituïble i poc concurrent en les rotacions, i ha modificat fins a quinze vegades els futbolistes titulars al mig del camp, una zona que ha quedat desdibuixada i amb molta menys presència. Fins i tot en l’apartat defensiu, on Rakitic i André Gomes no han sabut adaptar-se a la posició de migcentre quan el tècnic ha donat descans a Sergio Busquets, l’equip ha tingut greus problemes de col·locació i entesa.

 

Retorn al 3-4-3

 

La mà de Luis Enrique, tant pels aspectes positius, com pels negatius, és irrefutable. L’asturià ha dotat la plantilla d’una competitivitat desmesurada i l’ha convertit en un equip temible no només pel seu futbol, sinó per la seva manera de lluitar. En nombrosos partits, el Barça ha aconseguit vèncer i sumar punts a través de l’actitud, innegable en tots els seus futbolistes, més enllà del joc realitzat sobre la gespa, i s’ha mantingut viu en competicions importants per la compactació del conjunt.

 

Però Luis Enrique també ha sacsejat l’equip quan pitjor ho estava passant. Després de la patacada a París i de les males sensacions del partit davant el Leganés, l’asturià ha provat de recuperar l’autoestima implementant un sistema conegut al Camp Nou. Optant pels tres defenses, facilitant la sortida de pilota amb acumulació de migcampistes, el Barça ha guanyat al Calderón i ha golejat l’Sporting de Gijón, amb la tornada davant el PSG a l’horitzó. Al Barça de Luis Enrique li queden tres mesos de bogeria. Amb la final de Copa assegurada i havent recuperat les opcions a la Lliga, el gran repte serà la laboriosa remuntada de la Champions League. Amb el trident, llegat principal que deixa el tècnic, res es pot donar per impossible.



Nou comentari