Increïble. Èpic. Una epopeia. Sense precedents. En un partit per a la història, el Barça ha remuntat dues vegades contra el PSG, primer amb un 3-0 en una hora i després amb un 3-0 en els últims 7 minuts per firmar un 6-1 final que quedarà gravat en el llibre d’or del club blaugrana. Quan ja es veia tot liquidat, amb alguns seguidors marxant cap a casa, evidenciant que el 3-1 era insuficient, Neymar ha marcat en el 88 de magistral falta directa i ha revifat mínimament l’esperit de l’estadi. El brasiler, el millor de tot el partit, el que hi ha cregut més, que va prometre al vestidor dos gols, ha complert en el 90 amb un penal. Però encara faltava una diana. La diana. Era per fregar-se els ulls. Quedaven 5 minuts de descompte i la gent s’ha aixecat automàticament, i en el minut 94 i 45 segons, Sergi Roberto –l’esperit indomable de la casa- ha rematat una darrera centrada de Neymar la remuntada més bèstia dels més dels més de 60 anys d’història de la Copa d’Europa.

El Camp Nou, com si fos un temple de fe, avui ha mogut una muntanya. Ni els 3-0 contra l’Anderlech del 1978 a la Recopa ni el Goteborg del 86 a la Copa d’Europa, ni el 5-4 contra l’Atlètic de Madrid del 97 a la Copa del Rei, res a partir d’ara es podrà comparar amb el que s’ha viscut aquesta nit. I això que l’operació remuntada semblava morir –dignament- al minut 60, quan Cavani ha fet el 3-1 i ha congelat l’estadi. Durant 25 minuts, el Barça no s’ha rendit però ha entrat en una fase d’impotència, de frustració al veure’s que es quedava a un pam de la glòria. Com qui mor a la riba després d’un viatge trepidant. Era el que indicava la lògica del més optimista, del més irracional, que es mantenia al seient per aplaudir a l’acabar l’esforç del seu conjunt, per agrair-li aquesta dècada d’èxits continuats i per haver quedat eliminat de peu.

 

Però el futbol té amagats moments únics com aquest i per això és l’esport rei. Fins i tot els especialistes ja recordaven –i amb raó- una vella dita: per passar una eliminatòria contra un rival de pes són necessaris dos partits, com a mínim, bons, decents, cosa que l’equip català no va fer a París. Havia de quadrar tot i per moments ho havia semblat. Potser ho havia semblat massa, i amb el 3-0 el Barça no havia canviat el seu arriscat i valent plantejament.

Tampoc Unai Emery s’havia quedat quiet. Després d’un primer temps del PSG molt fluix, entre atemorit i confiat, havia donat entrada a Di Maria i havia ordenat estirar línies i pressionar per primera vegada en tot el matx. Allò havia provocat els primers problemes per als barcelonistes i Cavani no havia perdonat. Ja al minut 85, les reflexions corrien per la premsa i entre els aficionats, però al Barça li quedava no una sinó tres bales, dues d’un immens Neymar, com aquell gat que se l’ha de matar reiteradament perquè no torni a aixecar el cap.     

 

Emery potser ha recordat aleshores haver regalat gairebé tres quarts de camp al Barça tota la primera part. Com si fos un plantejament de Mourinho al Camp Nou, el PSG s’ha defensat amb un 4-5-1 tocant l’àrea, amb els 11 jugadors en moltes estones darrere la pilota. A priori era una tàctica arriscada perquè els blaugranes han pogut dominar a plaer entre els centrals, Busquets i les bandes. Les passades interiors i les combinacions de perill ja eren una altra cosa, però a l’estar l’equip francès tan aculat qualsevol desequilibri oferia una bona posició de xut. La realitat és que el PSG a penes ha passat de mig camp i el Barça ha fet l’1 i el 2-0 en accions confuses, presos els parisencs de cert mal d’altura ambiental. No hi ha hagut gaires ocasions més tot –un xut de Neymar fregant el pal i una mala rematada de Suárez- i el control absolut local, veloç i intens, poc precís per la cirurgia que es demandava.

 

Luis Enrique ha apostat per un 3-4-3 radical, tant en atac com en defensa, com en els millors anys del cruyffisme. Els sacrificats han estat Alba i Sergi Roberto, així que el tècnic asturià se l’ha jugat a doble o res sense laterals purs. A tomba oberta, en la tradició més autèntica de les propostes ofensives. Messi –enmig de la teranyina visitant- ha servit dues bones assistències a Rafinha i Suárez, i ha enviat alt i a la barreres dues faltes des de la frontal.  Amb el 2-0 i el públic excitat, amb la llotja a rebentar, amb el president Puigdemont, la presidenta del Parlament Forcadell, l’alcaldessa Colau, la batllessa de París Hidalgo, l’expresident Sarkozy, l’exprimer ministre Valls i exjugadors del calibre d’Albertini o Sxevtxenko, s’ha arribat al descans.

 

A la represa, el 3-0 ha alimentat de manera exponencial l’esperança, així com el 3-1 les ha quasi esvaït. Fins que ha arribat el tsunami impensable de l’últim alè. Al futbol no sempre guanya el més ofensiu, però avui els Déus han volgut premiar la proposta sense xarxa de Luis Enrique i la fe del bloc, encarnat en Neymar i plasmat en el Camp Nou, ara sí, dels miracles.



Nou comentari