El Camp Nou exhibint banderes estelades. | Reuters

L’adhesió del Barça al Pacte Nacional pel Referèndum és un gest d’absoluta normalitat. Dels 117 anys de vida -118 aquest proper novembre-, ja en fa 109 que el club blaugrana va decidir fer un pas més en la seva posició com a entitat esportiva. I ho va fer cercant desesperadament la salvació. En plena crisi econòmica, enmig d’una gran convulsió en el món de l’esport i després que d’altres clubs propers desapareguessin, com la Sociedad Española de Fútbol (l’Espanyol), el Barça es trobava en situació límit. 38 socis i un futur desastrós a la vista si res no canviava radicalment. Hans Gamper, el més conegut dels dotze fundadors, sense més opció que l’escollida, va decidir agafar les regnes del club i presidir-lo per primera vegada, després que ho haguessin fet Walter Wild, Bartomeu Terrades, Paul Haas, Arthur Witty, Josep Soler, Juli Marial i Vicenç Reig en els anteriors nou anys d’història.

Aquell fou l’inici del Barça actual. Una mena de refundació que li conferí una nova dimensió a un club caracteritzat, fins aleshores, per dedicar-se únicament a la pràctica esportiva. Gamper, en aquell 2 de desembre del 1908 decisiu, va annexar l’associació barcelonista a tot un conjunt d’entitats plenament vinculades amb el catalanisme polític, fins i tot amb personatges significatius de l’època com Francesc Cambó i Joan Ventosa, membres de la Lliga Regionalista. Gamper creia que, si aquell Foot-ball Club Barcelona assumia nous reptes més enllà del futbol, aconseguiria fer-se estimar entre els amants de l’esport identificats amb el sentiment creixent del catalanisme i multiplicar, per tant, la seva massa social.

 

“La ‘resurrecció’ del Barça passava per la projecció social i catalanista, per nous i ferms trets de personalitat”, escriuen Frederic Porta i Manel Tomàs en l’obra Barça Insòlit, publicada el febrer passat. “Dit d’una altra manera”, segueixen, “el Barça va renéixer de les seves cendres gràcies al fet que deixava de ser només un club de futbol”. Gamper va tocar la tecla i el Barça va créixer de manera exponencial.

Poc després d’aquella decisió, el Barça passaria a tenir quatre equips (en aquella època, la majoria de socis també jugaven) i una bona quantitat de socis al seu darrere. El vincle amb el catalanisme polític l’havia fet fort i els suports públics convertien aquell fet en innegable. En la dècada dels anys 10, aquell club que en la seva fundació només volia ser concebut com una associació esportiva, va acabar de fer les passes que el convertiren en allò que el president Narcís de Carreras, l’any 1968 i en la seva presa de possessió, va definir com ‘més que un club’.

 

El 1916, després que el soci Lluís Brusi en fes petició formal en Assemblea General Ordinària, el president entrant Gaspar Rosés va fer pública l’adopció del català com a llengua oficial del club. En la seva primera junta directiva, l’acta ja fou escrita en l’idioma principal de Catalunya. Però l’idioma no ho era tot. Un any després, en l’Assemblea del 17 de juny del 1917, un altre soci deixava clara la línia a seguir, la tendència que l’entitat ja havia adquirit i que posava d’acord a la massa social concentrada en l’acte, on Gamper fou novament escollit president: “El sr Viñas demana a la nova junta que segueixi dins el club i fora la mateixa catalanitat que ha portat aqueixa”. Unes paraules que foren acompanyades d’una ovació.

 

L’adhesió a la campanya per reclamar l’Estatut d’Autonomia del 1918 -que el va fer encara més únic-, la participació en els actes de la Diada del 1919 i totes les posteriors reivindicacions nacionals, com la xiulada a la Marxa Reial del 1925 que va comportar la clausura del club durant sis mesos i l’exili de Gamper, seguien el camí escollit pel seu líder i defensat -amb tot el suport- per una massa social que, gràcies a aquell moviment del 1908, va convertir el Barça en el club més estimat de Catalunya.



Nou comentari